[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]
L’ermitatge de Font-romeu és un dels santuaris marians més notables de Catalunya. La mare de Déu que s’hi venera és bruna. La Cerdanya és la comarca que té més imatges brunes de tot el Pirineu. Sembla ser que, al marge d’algunes teories més esotèriques i alquimistes, el controvertit origen de les imatges brunes el trobem en les icones precristianes. En l’antigor, donada la decisiva importància de la fertilitat i la procreació humana, les tribus eren organitzacions de caràcter eminentment matriarcal. La veneració a una «gran mare» va persistir fins que els romans van implantar el culte d’una deïtat homòloga, possiblement importada de l’Àfrica pels lígurs, 4.000 o 5.000 anys abans de la nostra era. El culte romanitzat a les Isis, Persèfones o altres es va mantenir arrelat fins que la cristiandat, en adjudicar-se les celebracions paganes, les va entronitzar com a mares de Déu.
La de Font-romeu és una talla romànica del s. XII que va ser trobada en un paratge extraordinàriament bonic, on, com tantes altres imatges, havia estat sepultada per evitar-ne la profanació en una època en què els Pirineus varen constituir la barrera espiritual contra l’Islam. De bon primer la baixaren a la parròquia del terme, però l’endemà apareixia invariablement vora la font on va ser trobada. És per això que, encara ara, cada 8 de setembre, els clergues i una munió de vilatans de la Cerdanya, el Capcir i el Conflent la baixen caminant dalt del seu tabernacle a la parròquia de Sant Martí d’Odelló, que la tindrà en custòdia fins al diumenge després de Pentecosta, en què serà retornada amb la mateixa devota cerimònia.
L’ermitatge ha estat ampliat i reformat periòdicament i conserva elements molt interesants, d’entre els quals destacarem el cambril barroc obra de l’escultor bagenc Josep Sunyer i del daurador Fèlix Escribà.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.