[EXPOSICIÓ] «Art de bosc», de Martí Boada i Juncà

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

El dissabte 16 de febrer d’enguany va tenir lloc un doble esdeveniment a les sales Puig i Cadafalch i Joan de Maragall del palau de l’abadia de Sant Joan de les Abadesses amb un mateix fil conductor i protagonista ensems: el bosc i en Martí Boada i Juncà. Abans de res, però, cal fer una breu pinzellada de qui és en Martí Boada i Juncà (Sant Celoni, 1949) i dir que està llicenciat en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona, doctorat en Ciències Ambientals (2002) per la mateixa universitat ans esmentada i llicenciat en Estudis Catalans per la Universitat de Perpinyà. També ostenta la presidència del Patronat de la Fundació Centre d’Art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor. 

El doble acte va consistir en una conferència dictada a la sala Joan Maragall sobre el bosc i la natura, amb una important assistència de públic, i amb la inauguració de l’exposició Art del Bosc a la sala Puig i Cadafalch, de la qual ell n’és l’autor, una mostra d’allò més original en què art i natura s’entrellacen per retre un homenatge al bosc. 

Tal com ens diu ell mateix en el text de presentació de l’exposició, «a través de l’art he trobat una manera significativa de comunicar la necessitat de protegir els boscos del món». Seguint, doncs, amb aquests filosofia, cada peça del conjunt de les exposades ve a representar un objecte de la forest, identificat amb elements de ciència, reinterpretat però immediatament reconvertit en art desemboscat, això és, sorgit del bosc, per mostrar nous matisos de creativitat. Hi podem veure des de recreacions tipus escultòric d’aquests susdits elements bosquetans fins a d’altres que se’ns presenten dins d’un marc, talment com si d’una recreació pictòrica es tractés. Cada obra va acompanyada d’una petita cartel·la manuscrita on, títol a part, s’hi explicita el seu què, com i quan amb l’objectiu manifest de fer-la més entenedora al contemplador que s’hi atansi. Val a dir que algunes d’aquests breus textos són ben explícits, com ara el següent. «2023, ens cal frenar el CO2, si no, ho tindrem ben galdós», mentre que d’altres tenen un aire entre enigmàtic i poètic: «autopoesi quasi fractal». 

Aquí vull destacar-ne dues, la recreació escultòrica d’una vulva pintada de color rosa i feta aprofitant la cavitat natural d’una vella i rebregada escorça de suro, i la titulada Monument doloris, que no és altra cosa que un tronc de ginesta pintat en tons verds i marrons de terres amb un reguitzell de claus on els oficials dels campaments franquistes penjaven les seves armes i corretjams. Tanmateix, no hi falten peces que volen homenatjar els petits animals i ocells bosquerols: Homenatge al picot verd: forat quasi perfecte, obrat en un tros de pollancre provinent de Bordils. No cal dir que totes les peces exposades responen als principis esteticocreatius de l’anomenat land art i que són una interessant mostra de simbiosi entre escultura i pintura.   

Per acabar, fer-ho amb una frase de l’ecòleg Ramon Margalef que s’adiu com anell al dit amb l’esperit i intencions d’aquesta exposició de Martí Boada i Juncà: «Per entendre el bosc, la ciència és insuficient. Cal, almenys, un poeta».