[Text d’Helena Bonals]
Fa poc el meu pare, que també escriu com jo, em va renyar per haver-me sentit dir que “soc poeta”. Que això és com dir que ets santa, que és una qualitat massa elevada. El que fa recomanable de no anar dient pel món que n’ets. El curiós del cas és que a mi sempre m’han dit que en soc, de santa. Segurament perquè el món material no m’interessa.
Thomas Mann, a La muntanya màgica, en boca de Settembrini, parlava de l’escriptor com a “l’home perfecte, el sant”. En canvi, a L’infinit dins d’un jonc, l’assagista Irene Vallejo explica la manera com al llarg de la història s’ha considerat els poetes com a persones de baixa estofa, com a bohemis incorregibles, afegeixo, aquell Baudelaire poeta maleït.
I a més a més també diu aquest assaig que el gènere de la poesia era l’indicat per a les dones, per ser menor. En què quedem? Ambivalència total. Jaume Plensa, escultor de moda, diu que “els poetes són l’ànima de la societat”. També la majoria de Nobels són poetes.
Arthur Rimbaud ha estat un altre poeta maleït, que va començar de molt jove a tenir èxit, i en un moment donat, als vint anys, ho va abandonar tot per dedicar-se al contraban d’armes.
Hi ha un poeta, Paul Valéry, que va sortir-se’n molt bé d’aquest tema. Afirmava: “Em diuen que soc poeta, el poeta de França. A mi la poesia m’importa un rave, l’únic que m’importa és la casualitat”. La casualitat que ja sol fer poesia, amb aquelles caramboles que a vegades fan diana.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.