[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Des de principis d’estiu ençà s’ha pogut veure per diferents pobles del Ripollès una exposició itinerant dedicada a recuperar la memòria històrica i la dignitat d’uns professionals de l’ensenyament que la foscor dels llargs decennis del franquisme els va arrabassar i que ara, amb aquesta mostra, es té la intenció, reitero, de revertir l’oprobi que sobre d’aquestes persones vessà el règim del general Franco.
El primer poble on s’exhibí va ser Campelles i a partir d’aquí va ser a Pardines, Surroca-Ogassa, les Llosses, Sant Joan de les Abadesses, Vic (a la Universitat) i Ripoll; està previst que de cara a l’any vinent també es pugui veure a Vallfogona de Ripollès, Queralbs i Camprodon. L’esmentada exposició està conformada per nou plafons, vuit de numerats més un de no numerat que és el de presentació. Dit això, és hora de passar a comentar-la de manera més específica.
No és pas cap secret que la Guerra Civil (1936-39) i la dictadura franquista (1939-1978) marcaren un abans i un després en tots els aspectes de la societat catalana d’aquells anys, així com en el món de l’educació. I és just aquest abans i després el que aquesta exposició vol reflectir.
La vida de molts docents va canviar degut a la fortíssima repressió instaurada per la dictadura i, de fet, es rabejà particularment contra el col·lectiu docent precisament pel que representaven: per ser uns veritables transmissors de cultura, per formar ciutadans lliures i per la seva fidelitat a uns ideals pedagògics i al seu país, Catalunya, i a la seva llengua, el català.
Alguns, molts, van haver d’emprendre el camí de l’exili i perderen la seva categoria professional i el dret a exercir com a mestres o professors, com el cas d’en Xavier Casademunt i Arimany, mestre a Ripoll i diputat per ERC al Parlament de Catalunya, d’en Josep Bassaganya i Godeol, mestre i fill de Ripoll, destacat militant d’ERC, o d’en Lluís Garcia i Vigneaux, militant sindicalista i mestre a Campdevànol. D’altres van patir l’anomenat «exili interior», essent desplaçats forçosos cap a destinacions considerades de càstig, com ara la Maria Baró i Seguí a Beget, o bé a d’altres destins lluny de Catalunya. Reprimir, desarrelar i retornar a maneres d’ensenyar ràncies marcades per l’autoritarisme i militarisme del règim i la supressió de la llengua catalana en l’ensenyament. Malgrat tot, i sortosament, el bon record que deixaren aquests professionals ha perdurat en la memòria dels nens i nenes d’aleshores, avis i àvies avui, i que, quan en parlen, ho fan amb respecte i, si se’m permet la paraula, admiració.
També s’hi destaca el contrast entre l’impuls constructor de nous centres escolars duts a terme des dels anys vint del segle passat fins a l’esclat de la contesa civil (Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Camprodon, Ribes de Freser, Campdevànol, Espinavell…) i el desert sobrevingut amb el franquisme, així com l’aposta ferma per assolir un ensenyament públic de qualitat.
Aquest corrent constructor, conjuntament amb la creació de les Normals de Magisteri, comportà el creixent prestigi de la institució escolar i el de molts dels seus professionals, com en Josep M. Andreu, de Sant Joan de les Abadesses, car també fou l’ànima de la Festa de l’Arbre (1899), una activitat escolar cívicoecologista pionera en el seu temps i plenament vigent avui en dia. I aquest serà el tema de la propera ressenya: la figura del Mestre (així, en majúscules!) Andreu i el seu pas per la vila de les Abadesses.
Eusebi Puigdemunt i Puig
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.