[Text de Isidre Oller.]
La vida és plena de contrastos i d’atzars. I d’això en fem el que som i el que volem ser. Escric això el dia en què fa dinou anys que el meu pare va traspassar. El recordo tots els dies que se’m regala d’estar en aquest món. Ell em va ensenyar una manera de veure el camí i de sentir la vida. No és fàcil veure’s transportat per màgia negra des dels camps de blat de l’Anoia segarrenca al front d’Aragó, ni sobreviure a tanta malvestat, ni sobreviure a la presó, ni sobreviure (en estat d’ànim) a ser perdedor en una llarga i grisa postguerra. El meu pare sempre xiulava i taral·lejava: tot podia anar en orris, però a dins seu no podrien mai entrar les forces invasores del mal… El seu lema?: “Que hi hagi una república a casa on no falti ni el pa ni l’amor”. En tan poques paraules es resumeix el desencís de l’idealisme i de la lluita col·lectiva. En tan poques paraules es fa un projecte inexpugnable que sempre triomfarà.
El meu pare em va explicar tot el que va passar en aquells anys terribles, va veure en mi un receptor sensible a qui transmetre la joia de viure. I ho va fer fins i tot sense voler, i aquest és el motiu últim d’aquest text, que el centraré al voltant de la figura mítica del poeta Miguel Hernández.
Quan Miguel Hernández va arribar a la presó civil d’Alacant (Reformatorio de Adultos) el vint-i-nou de juny de 1941, el meu pare ja hi era tancat des del 12 de febrer. Van coincidir uns pocs mesos; en la categoria d’amics, coneguts i saludats segons l’Escala Josep Pla, el poeta i el meu pare eren simplement “saludats”. La magnitud d’aquell company de repressió va créixer amb els anys i es va fer enorme en el meu esperit adolescent. Així com la lectura de 1984 d’Orwell en una edat prematura em va marcar decisivament, el desig de conèixer la poesia d’Hernández em va introduir al món poètic i va ser el primer autor del qual vaig llegir l’obra completa ―una edició d’Alianza Tres de l’any 1984 que he rellegit algunes vegades. Les coses passen…
El nexe d’unió més proper que hi havia entre el meu pare i Hernández era el jesuïta Joaquim Vendrell, un personatge fosc que va ser decisiu en la vida de molts contemporanis i d’entre ells, Miguel Hernández ―a qui va condemnar a la mort― i el meu pare ―a qui va condemnar a la vida…
Vendrell, nascut cap al 1888, va morir a Saragossa el 1967; jo he heretat un plec de cartes que va rebre el meu pare des que el capellà va intercedir per ell fins a la seva mort. Que agredolça que és la història!
A la presó d’Alacant, en les dependències on era el meu pare, la gent no sabia res. Ara venien a buscar un pres o altre i, gairebé segur, no el tornaven a veure. No només era la derrota, la manca de llibertat; era l’angoixa i la por, el càstig per no ser “dels nostres”. Del pare Vendrell, home auster i acèrrim a la causa, es deia que podia portar un revòlver sota la sotana i que beneïa els pròxims a ser executats amb gracietes com que els botxins tenien molt bona punteria i que no patirien, gràcies a Déu… Un dia va entrar a donar els darrers sagraments a un ancià d’Izquierda Republicana, parent del president Nicolás Salmerón, aquell que va dimitir perquè no acceptava la pena de mort durant la Primera República. Quina burla, aquell home instruït i seguidor de l’abolició de la pena de mort d’acord amb el corrent que li venia de família també va ser passat per les armes. Enmig de tant d’absurd, el capellà es va fixar en el meu pare, un dels més joves que s’arrossegaven per aquelles cel·les. Més interès va tenir en saber que també era català com ell i que li declarava que era catòlic. Vendrell va decidir que el meu pare “era dels nostres” i va moure fils perquè fos, com a mínim, jutjat. Miguel Hernández va ser torturat psicològicament i Vendrell impedia que la seva dona, la Josefina Manresa, pogués visitar-lo, perquè negava que el seu matrimoni civil tingués cap validesa en aquella presó. Quan el poeta no va rebre l’atenció adequada, va recaure de les seves malalties i va acabar morint a darrers de març de 1942, mentre el meu pare era jutjat a Madrid i condemnat a divuit anys de presó, que començaria a complir en l’antic col·legi d’escolapis de Porlier, al barri de Salamanca, lloc de repressió consecutiva d’ambdós bàndols de la Guerra Civil.
La pressió popular va fer retirar, en els primers anys de la Transición, un carrer dedicat al pare Vendrell a Alacant, i reanomenar-lo com a carrer d’Eusebi Sempere (1923-1985) d’Onil, a l’Alcoià, que va ser un escultor, pintor i artista gràfic avantguardista, amb lligams amb Kandinsky, Arp o Vasarely. En el meu llibre d’Hernández, el darrer poema acaba amb aquests dos versos:
Pero hay un rayo de sol en la lucha
que siempre deja la sombra vencida.
Sempere va excel·lir en el tractament de la llum i el moviment en l’escultura…
L’any del centenari del naixement de Miguel Hernández (1910-2010), els partits hereus de les formacions comunistes a Catalunya van fer un acte itinerant d’homenatge al poeta per tot el cinturó roig de Barcelona. Hi havia un audiovisual, uns parlaments i l’actuació d’un cantautor que eren la mateixa base comuna d’aquests actes, amb un afegit de veus locals en cada població on es realitzava. Jo hi vaig participar a Mollet del Vallès, a La Marineta. Diré que la major part de l’acte va ser fet en castellà i que jo vaig rebre alguna mala cara per utilitzar el català en la meva intervenció. El poeta va ser fidel als seus pensaments i al que havia deixat escrit a “Vientos del Pueblo” i no va voler claudicar, fins i tot per sobre de la seva llibertat i salut físiques. De segur que hauria xalat d’escoltar un dels seus poemes més punyents i poc coneguts, “Me sobra el corazón”, del qual jo havia gosat fer una versió en l’idioma catalanesc…
El cor m’és sobrer
Avui estic sense saber jo no sé com,
avui estic per a penes solament,
avui no tinc amistat,
avui només tinc ànsia
d’arrancar-me de soca-rel el cor
i ficar-lo dessota d’un sabatot.
Avui reverdeix aquella espina seca,
avui és dia de plor del meu regne,
avui descarrega al meu pit el desencís
plom desencisat.
No puc amb la meva estrella.
I em vull la mort per les mans
mirant amb afecte les navalles,
i recordo aquella destral companya,
i penso en els més alts campanars,
per a un salt mortal serenament.
Si no fos ¿per què?… no sé per què,
el meu cor escriuria una postrema carta,
una carta que duc allí clavada,
faria un tinter del meu cor,
una font de síl·labes, d’adeus i de relats,
i allí et quedes, al món li diria.
Vaig néixer en mala lluna.
Tinc la pena d’una sola pena
que val més que tota l’alegria.
Un amor m’ha deixat amb els braços esllanguits
i no puc adreçar-los cap a més.
¿No veieu la meva boca que desenganyada,
que disconformes els meus ulls?
Com més em contemplo més em planyo:
tallar aquest dolor ¿amb quines tisores?
Ahir, demà, avui
patint sempre per tot
el meu cor, peixera melancòlica,
penal de rossinyols moribunds.
El cor m’és sobrer.
Avui descoratjar-me,
jo el més encoratjat dels homes,
i per al més, també el més amarg.
No sé per què, no sé per què ni com
em perdono la vida cada dia.
Miguel Hernández, cap a 1935-1936 – (Versió d’Isidre Oller, 09/04/2010)
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.