[ARTICLE] «Penedès vs. Catalunya», de Jordi Sánchez

“Catalunya és un excel·lent solar sense projecte”

Aquesta frase no recordo qui la va dir, però la vaig valorar. Probablement, en alguna jornada d’urbanisme; tota la meva admiració a l’autor, perquè defineix molt bé el que explico a continuació.

Els 947 municipis de Catalunya, mentre no s’apliqui l’Informe Roca (2001), aparcat pel Parlament, és difícil que trobin l’encaix dins d’aquest solar, tot respectant la diversitat paisatgística i d’equilibris de sostenibilitat. En un territori de perfils diversos, no es pot avançar “fent política de campanar”, amb una visió limitada envers els problemes generals.

Avui encara es pot dir que Catalunya no té un pla d’ordenació territorial de país. Fa massa temps que sabem el que s’ha de fer, la pregunta és: què ens passa? Governança? Egoismes? Interessos?

Vàrem recuperar el model de les vegueries, no n’hi ha prou amb els dibuixos i les normatives (avui, algunes d’elles desfasades), però sabem també que ens falta la tramitació de la planificació de la darrera vegueria, aprovada el 2017, la Vegueria Penedès. Portem nou anys de retard; deu ser això el nostre tendó d’Aquil·les, que som molt lents en la gestió de la feina?

Ja sé, per experiència, que governar no és fàcil, que el que no governa el que vol és que marxis tu per posar-s’hi ell. La democràcia no hauria de ser això, sobretot en els temes que són urgents i necessaris per a la col·lectivitat. Una cosa és la mala gestió i una altra, l’oportuna i necessària alternança, però si el projecte és bo… el que cal és avançar i no frenar i endarrerir-ho tot.

Si tinguéssim els vuit plans territorials parcials de les vegueries actualitzats i aprovats, es podria fer un pla general d’ordenació per a tot el territori català. Això sí, per descomptat, amb la participació dels ciutadans i les institucions públiques i privades i les acadèmiques.

Reflexió de treball

Cal respondre a la pregunta clau: on va Catalunya? Si no som capaços de respondre a aquesta pregunta, vol dir que no som útils per a aquesta qüestió, tot partint que moltes vegades el que cal és “parar, reflexionar i planificar”; però ja fa massa temps que estem parats o semiparats, diguem-li com vulguem. Ens cal llum a la foscor; sabem d’on venim, on som, però no on anem?

Tot aquest caldo de cultiu fa que em pregunti si Catalunya pot seguir aquest camí. Si no tenim ni tan sols una llei electoral pròpia. En canvi, cada dia hi ha més partits polítics, camí impossible per al consens.

Així ho veig.

Jordi Sánchez Solsona

Calafell 06.05.2026