Observo com es mouen els fils. Uns, els antics, queden arrecerats rere la tanca mentre repeteixen les prescripcions i manaments (o bé de religions estàtiques o bé d’esquemes capitalistes, o bé de relacions ja preconcebudes i sempre de poder), amb la seguretat dels que no s’equivoquen mai: déu nos en guard! Altres, més alternatius i amb un cert coratge perquè veuen l’altre i honestos com els anteriors amb els seus propis valors (aquests ja més de caire social, d’una justa redistribució dels béns, de relacions sempre d’amor però sense lligam, no sigui que ens lliguin), queden també sota el jou de la terra promesa que sempre ha d’arribar. I després…
Després tenim els nens.
Aquests són els únics que juguen dins del cercle, que s’atreveixen a caure i a aixecar-se, com aquell nen que mentre el pare el renyava per haver-se portat malament se’l va mirar amb tendra tristesa de nen i li va dir: «Però pare…, per què em renyes si tu ets el meu millor amic!». Els nens s’equivoquen perquè estan aprenent, perquè és l’únic camí per a aprendre, el de caure i aixecar-se, perquè els empeny Ser, i no pas ser perfectes ni ser liberals ni ser tu o ser jo.
Els dos primers són els infal·libles. Els nens són…, implacables, perquè no es cansen, viuen dins l’art de la repetició, fan. Però sobretot…, perquè són innocents.
Però això ja dóna per un altre article…
I mentre observo els fils que es van teixint al meu voltant em pregunto: i Catalunya? Com la concebem? Infal·lible o implacable? Recapitalisme revestit de consciencia, paradís perdut o…