Després d’un temps sense poder escriure —aclaparat per una sobtada úlcera duodenal que em va fer jaure en un llit d’hospital i recuperar-me després a casa, a poc a poc, en bona companyia i amb bons aliments—, no us faré ara un capmàs a correcuita de tots els pensaments que m’han acuitat aquests mesos, de procés inacabable i repressió continuada, que deuen ser dos factors aritmètics que, vist el que passa, donen com a resultat quasi sempre l’eterna derrota dels postulats que clamen i reclamen la llibertat de la pàtria. Mentre s’anteposi el tacticisme ideològic i les estratègies ideològiques a la llibertat de Catalunya, de tota la nació, no ens en sortirem i continuarem sotmesos al jou castellà.
No és el canvi climàtic, estúpids!
Fa fred, com pertoca a aquestes alçades de la tardor, i el brou i la llar fumegen l’esperit dels temps. Vora els tions i les soques que crepiten a terra penso en això de l’emergència climàtica, de què parlem sovint a La Resistència. M’adono que tot i els advertiments, els capitostos de les societats d’això que en diuen «primer món» s’han aplegat aquests dies a la COOP 25 a Madrid —tot i la repressió exercida per aquest estat contra la nació catalana— i sota presidència de Xile —tot i la repressió exercida per aquets estat contra els seus ciutadans– per a no fer res pràctic, tret de gastar diners de l’erari públic i, també, contaminar (penseu, només, en les desenes de vols xàrter fets per anar i tornar amb tota la trepa de vividors que s’hi han aplegat).
Aquesta emegència climàtica, que aboca la humanitat a la sisena extinció, no es produeix per un casual ni és fruit de canvis atmosfèrics més o menys espuris. Tots els senyals, que els científics (molts dels quals porucs o lligats de peus i mans pels lobbys industrials i militars) ja han demostrat a bastament i que gran part del planeta ja nota en pròpia pell, porten a la mateixa conclusió: és una crisi ecològica, entesa com un totum revolutum que té a veure amb la nostra manera de produir, de consumir i d’ésser en el món.
Als Països Catalans el desenvolupament industrialista, iniciat en el franquisme i practicat durant decennis, ha afectat greument la salut ecològica dels sistemes naturals del nostre país i ha fet que avui siguem molt depenents de les importacions de productes energètics i de productes alimentaris. Tenim davant nostre un enorme repte: recuperar la salut ecològica dels sistemes naturals i avançar per a recuperar la sobirania energètica i alimentària, per a disposar d’una societat més lliure i més saludable.
Una República catalana amb energia neta
La política catalana hauria de tenir com a eixos rectors els Objectius del Desenvolupament Sostenible pel 2030, adoptats l’any 2015 per l’Assemblea General de Nacions Unides (ONU): «Preveiem un món en el qual el desenvolupament i l’aplicació de la tecnologia siguin sensibles al clima, es respecti la biodiversitat i sigui resilient. Un mónen el que la humanitat visqui en harmonia amb la natura i en què la vida silvestre i les seves espècies vivents estiguinprotegides».
En el cas de Catalunya, a més a més amb repte de fer realitat el mandat Primer d’Octubre, no podem posar el cap sota l’ala a l’hora de fer front als reptes globals. El darrer Informe del Club de Roma (La transformació és possible: Com assolir els Objectiusdel Desenvolupament Sostenible dins dels llindars planetaris), ho diu ben clarament: «És impossible l’assoliment, de forma integrada, dels Objectius del Desenvolupament Sostenible, si això es fa a partir del creixement convencional”». Abordar aquest doble repte no es pot fer amb les eines i els instruments polítics que ens han portat a les crisis actuals: crisi de l’Estat-nació espanyol, creixents desigualtats, destrucció d’ecosistemes, augment de la temperatura global, etc.
Aquesta és la raó per la qual cal és necessari crear noves eines i instruments polítics per construir un nou país al servei de la seva gent i en pau amb la natura. Ens hem de comprometre a bastir una República al servei de les persones, justa i solidària, on la lluitacontra el canvi climàtic sigui una prioritat i es dotin recursos necessaris per a la regeneració dels sistemes ecològics malmesos. Necessitem una República que exerceixi la seva sobirania sobre els béns bàsics comuns (sòls, aigua o energia) que ens ofereixen els sistemes naturals. Volem una República on la totalitat d’energia procedeixi de les fonts renovables, netes i no contaminants.
El paper dels mitjans de comunicació
Fa més d’una dècada és va popularitzar la qualificació del canvi climàtic com «una veritat incòmoda». Tanmateix, actualment, a les portes de la tercera dècada del segle, aquesta qualificació ha restat a bastament superada. Avui parlar de canvi climàtic ja és confús i poc precís i cal reconèixer en primer lloc que el que ens ve al damunt, que ja comencem a patir, és una autèntica emergència ecològica a escala planetària. No es tracta, doncs, d’una veritat incòmoda, sinó d’una realitat ineludible. I tot el que no sigui parlar i informar en aquests termes és amagar, eludir, confondre i desarmar la capacitat de reacció de la nostra societat.
De fet, cal amb urgència una nova manera de mirar la realitat, una nova visió de la vida, del clima i de les seves repercussions. Hem de deixar de considerar «bon temps» que als mesos d’hivern tinguem temperatures primaverals. O hem de fixar-nos en l’augment de les temperatures mínimes, no només de les màximes, perquè incideixen més en l’increment de la mortalitat i de la morbiditat. O en altres qüestions importants com la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius.
Cal afrontar clarament els reptes de l’emergència climàtica, de la crisi ecològica. Caldrà un esforç informatiu de qualitat per acompanyar i donar suport a l’enorme procés de transició econòmica, productiva, social i cultural que la nostra societat haurà d’afrontar, i cal fer-ho amb prou temps perquè aquest procés es pugui fer de la forma més inclusiva i democràtica, amb justícia social i ambiental.
Arreu d’Europa i als cinc continents creix un moviment de milers de persones, entitats socials, xarxes internacionals, una part important de la comunitat científica i, de forma destacada, la joventut a qui pertoquen les dècades vinents. Un moviment que crida a prendre aquest futur a les nostres mans, per no deixar-lo en mans de les elits polítiques i econòmiques globals que fins ara i durant lustres han demostrat la seva tossuda incapacitat a actuar per al bé comú, sense cedir ni una engruna del seu poder i dels seus beneficis, ni tant sols quan és la humanitat i el planeta qui està en joc.
I l’única sortida es una rebel·lió per la vida.