M’agradaria començar aquest article sense haver d’anomenar-lo, però fa dies que està molt present en les nostres vides, i que d’una manera o altra ha trastocat les nostres rutines i ha capgirat les nostres prioritats. Per altra banda, també penso que estem vivint un moment en què, si sabem aprofitar-lo, pot ajudar-nos a repensar i a rearticular què volem que estigui al centre: la vida —les cures, la comunitat, el suport mutu; o el mercat— el benefici individual i la competència sagnant?
Ahir llegia un comunicat d’Extinction Rebellion que he traduit a continuació per acompanyar-nos en la reflexió:
«Aquests dies totes veiem declaracions als mitjans de comunicació i als cercles activistes climàtics com ara: “El coronavirus està baixant les emissions”; “La mare terra s’està netejant” i “Els humans som el virus”. Cal aprofundir en el que signifiquen aquestes idees, i tenir clar que qualsevol afirmació que una pandèmia global i la pèrdua de milers de vides humanes és una cosa bona pel clima és molt més perillós que el virus en si. Vivim un moment molt incert i espantós, on les persones més vulnerables estan exposades a grans riscos i morts potencials. Qualsevol afirmació que responsabilitzi de la crisi climàtica als més marginats, és un pas en el camí cap a l’ecofeixisme: una ideologia esgarrifosa que trepitja els considerats com a “menys” amb l’objectiu de “salvar la terra” amb una forta arrel al nazisme.
»El canvi climàtic és causat pel nostre sistema profundament desigual i destructiu, dedicat al benefici d’alguns, per sobre del benestar col·lectiu, no causat per la gent corrent que lluita per sobreviure en un món injust. Les narratives enganyoses sobre la “superpoblació” poden conduir a la promoció de l’eugenèsia i/o a l’estat de promoció d’una sola raça mitjançant polítiques antimigració opressives. Últimament, ja veiem que el feixisme s’endinsa en molts aspectes de la nostra vida. Si lluitem per un canvi real davant la crisi climàtica i la crisi ecològica creixent, hem d’estar atents contra l’ecofeixisme! Condemnem i rebutgem qualsevol titular o argument que vegi caure les emissions com el revestiment de plata a una pandèmia que mata milers de persones. Es tracta d’una crisi, amb efectes secundaris que poden provocar canvis si es vol, però ara mateix tot es troba en la incertesa. Ara per ara, ens centrarem en la solidaritat comunitària, l’atenció/divulgació d’ajuda mútua i la cultura reactiva. Aprenem i ens solidaritzem amb totes les víctimes de les desigualtats i les injustícies. No esteu sols!»
Després d’aquesta petita introducció, vull transmetre-us la meva experiència amb tres dones extraordinàries que vaig tenir el gust d’assaborir a principis del mes de març —quan encara podíem sortir i reunir-nos. Els dies 5, 6 i 7 de març vaig assistir a un seminari obert de tres dies del Programa d’Estudis Independents (PEI) dirigit per Jaime Vindel al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) titulat Cap a una nova imaginació ecosocial: narratives i transicions davant la crisis de la civilització. El seminari tractava de «respondre a l’onada de mobilitzacions contra la crisis climàtica que estan succeint a molts indrets del món amb la intenció de debatre les diferents variants de la imaginació política contemporània en relació amb la transició ecosocial. Des dels partidaris del New Green Deal fins als plantejaments ecosocialistes, passant per les lògiques de desconnexió comunitàries o la crítica ecofeminista de les polítiques extractivistes». (PEI Obert, 2020.)
Tot i que totes les conferències i debats van ser molt interessants, per a l’article d’avui m’agradaria centrar-me en la crítica ecofeminista, que va ser principalment la que em va dur a inscriure’m al seminari i de la qual vaig extreure més reflexions.
Comença la tarda amb la mirada penetrant i lluitadora de la Lolita que ens situa i explica la seva cosmovisió: el model de vida de la seva comunitat, on el bosc no és un recurs, sinó que es part de la comunitat en la qual viuen tots els éssers, inclosos ells. Entenent l’ecologia com part de l’estat de l’ésser. Ens parla, també. de «cosmocimiento» (cosmoixement) —la mescla entre cosmovisió i coneixement, formant un tot, i el «cosmoconviviente» —l’espai de la Terra de Mayas, on existeix l’energia ancestral que fa visible allò invisible. El “cosmocimiento” com a observació permanent per aconseguir entendre el que veiem; la comprensió de la relativitat del temps: els temps breus (la vida humana per exemple) i els temps llargs (la natura); l’acció col·lectiva amb tots els éssers de la comunitat. Tot això, ens ho explica per a fer palesa la problemàtica que existeix amb les multinacionals i els seus projectes invasors, de violència múltiple.
En la lògica lineal-productivista, els pobles originaris són el passat, estan subdesenvolupats i són uns ignorants perquè no exploten la terra (arg!). Està clar que són punts de partida diferents, on la centralitat de la vida és antagònica, i la manera amb la qual arriben al territori és impositiva, per això és important conèixer altres maneres de veure la vida i el món, per a fugir de la imposició occidental del «coneixement» i de la «veritat», perquè ja sabem qui ha escrit la història.
La Lolita, com a feminista comunitària, ens parla del cos com a primer territori de lluita. Un cos que, igual que el territori, roman en disputa contra les forces combinades —estat-lobbies-polícia—, amb rols de maternitat forçada o sexualitat imposada, per posar alguns dels exemples. En la majoria d’aquests territoris hi ha una negociació al estil patriarcal-jeràrquic; es a dir, que els homes parlen entre els homes a nivell de president-director d’empresa, sense tenir en compte les necessitats ni les maneres de viure de les persones a les quals els estan robant la vida. Però, com diu la Lolita, «no es lo mismo que una multinacional llegue a un territorio con hombres, que en un territorio donde hay una organización feminista comunitaria». Elles els planten cara, perquè no es venen, perquè els seus cossos són el primer territori, i precisament per això estan tant criminalitzades. No obstant això, i la pressió amb la qual viuen, no deixen de crear, de sentir-pensar un plantejament des del nostres cossos, per a alliberar la vida des de dins de les violències exercides i d’imaginar el camí cap al «buen vivir».
Després d’aquesta obertura tant potent de la tarda, la Míriam García Torres ens parla d’extractivisme i patriarcat i de la necessitat de mirar l’extractivisme des dels feminismes (en plural, per la diversitat del pensament i la teoria feminista), per a crear una mirada parcial i situada on es puguin desgranar els diferents eixos de privilegi i opressió. Una mirada als extractivismes, no només de béns comuns materials, sinó també del coneixement (extractivisme epistemològic), que s’ha fet i es continua fent amb el colonialisme històric i el neocolonialisme, del qual el capitalisme n’està ben amarat. Només per a posar un exemple: a Espanya el 75% dels materials i el 80% de l’energia provenen d’altres territoris, això si, l’Estat sempre està a punt per omplir-se la boca amb l’Agencia Espanyola de Cooperació al Desenvolupament! Quins pebrots!
La policrisi en la qual estem immersos és fruit de l’extralimitació biofísica del sistema capitalista, la qual és evident i palpable, però li és ben igual ja que el seu únic objectiu és continuar creixent, per acumular més capital, i continuar exercint la violència estructural transnacional que el manté. Com ja havia explicat la Lolita, hi ha un engranatge de poder (les forces combinades), on es formen aliances entre el poder econòmic i el poder polític, les oligarquies nacionals amb les internacionals, el poder militar amb l’estat i les multinacionals, i tot això dins d’un sistema jurídic que ho empara! Per a poder lluitar contra aquest gran monstre, cal, doncs, una mirada crítica, que exemplifiqui i senyali els responsables, i aquesta no pot ser una altra que la mirada feminista intereseccional, que faci evident quines són les relacions de poder (nord/sud; urbà/rural; centre/perifèria; de classe; patriarcals; racistes; colonials). Més en concret, la Míriam es va centrar a explicar les relacions patriarcals, on l’extractivisme exerceix un paper diferenciat, reactualitzant estructures patriarcals històriques. En els projectes extractivistes, la política es masculinitza: la presa de decisions i la conformació d’estructures jeràrquiques passa entre els homes, entre els alts càrrecs de les empreses, els presidents i els jutges.
L’economia, que en un projecte extractivista és una economia assalariada altament masculinitzada i maquinitzada, elimina tota forma d’autoabastiment i per tant imposa el patriarcat del salari (com diu la Federicci), on es crea directament una dependència de la dona i per tant la seva subrogació. L’ecologia del territori entra en crisi perquè s’estan explotant els recursos per sobre del seu màxim, i que necessitarà de cures, cures que faran les dones, emfasitzant encara més els rols de gènere. Els cossos de les dones, també com a territori, són apropiats i controlats socialment, sexuats i racialitzats, amb la prostitució forçada i la tracta de dones.
No obstant, hi ha resistència! Hi ha dones que s’organitzen per a lluitar contra aquest poder hegemònic des dels seus propis cossos: recuperant l’espai públic-polític; polititzant els espais d’allò íntím i quotidià (el sosteniment de la vida en el centre de la lluita); desafiant les estructures de poder patriarcal que les criminalitzen per ser dones (amb el dubte, el menyspreu) i la normativitat imposada (rols de gènere); teixint estratègies de protecció feminista com l’autodefensa i les cures col·lectives, entenent que assumir la vulnerabilitat és una gran força; i compartint experiències i coneixements amb altres, fonamental en un context de saturació ecosocial per a construir l’alternativa. I entenent que no hi haurà justícia climàtica sense justícia social!
Una de les dimensions de la societat patriarcal occidental en què es va centrar és la de la configuració del «subjecte hegemònic patriarcal, que és un subjecte que es percep ell mateix desvinculat del seu propi cos, desvinculat de la naturalesa i desresponsabilitzat de qualsevol cura d’allò que l’envolta». Però, com es possible arribar a aquesta percepció si som éssers vulnerables, ecodependents i interdependents? Com es possible estar desvinculat de les cures que necessitem i que els altres necessiten, de la cura del nostre entorn, si sense això no podríem viure? Doncs, perquè durant molt de temps s’ha invisibilitzat la base que ho sustenta (les dones, la naturalesa, els esclaus…), i tot això ha estat possible a partir de la creació d’una relació jeràrquica que s’ha imposat de manera violenta i que a poc a poc s’ha difuminat fins que s’ha oblidat, que ha esborrat la memòria i ha creat aquesta fantasia capitalista de la individualitat, com la denomina Almudena Hernando.
«El subjecte polític en la història occidental ja des de la polis d’Atenes, però també el subjecte protagonista de la modernitat triomfant, o el subjecte de la Il·lustració, s’acaba configurant com un subjecte universal protagonista d’aquesta triple emancipació, el que Amaia Perez Orozco i les dones del Colectivo Precarias a la Deriva, han exemplificat amb el terme de “sujeto BBVA” (Blanco Burgés Varón Autónomo)». Aquest subjecte es legitima i es fa fort, com explica la Yayo, gràcies a la triple palanca de: la tecnociència associada al capitalisme i a la disponibilitat de l’energia fòssil com a vector que d’alguna manera permet estendre l’escala del model a unes dimensions que fins al moment no s’havien ni plantejat. Aquesta triple palanca el que fa es reafirmar encara més la fantasia de la individualitat, en aquest cas «el propi capitalisme fantasieja amb una reproducció social aliena a la naturalesa i als cossos. Com si fos possible construir un model econòmic que d’alguna manera flota sobre la materialitat de la terra i la materialitat dels cossos.»
I la Yayo ens pregunta: «I com podem construir horitzons desitjables amb la materialitat possible?». Hi ha diverses claus que obren aquestes portes com ara: l’autoorganització, on nosaltres puguem definir que és allò monstruós (per exemple: què és criminal? Arrasar tota una selva per a plantar soja podria ser un crim); allò comú com a principi polític, apel·lant a la lògica de cuidar-nos; autodefensar els nostres projectes i, fins i tot, acompanyar en el procés de dol en aquests moments de transició, de canvi, on certament hi haurà traumes. I, per damunt de tot, assumir i recuperar el plaer com a principis bàsics.
La conferència comença amb Frankenstein i acaba amb Antígona. Yayo Herrero vol reivindicar Antígona per a exemplificar aquella que es rebel·la contra la llei, contra allò legal, interpretant i assumint que la llei i allò legal està en contra d’allò que és ser humà. Antígona no és una heroina, no és una guerrera que confronti conscientment, Antígona és una persona que perd la vida perquè no pot fer una altra cosa, perquè davant la injustícia no pot fer altra cosa. Però en una versió d’Antígona, La Tumba de Antígona de María Zambrano, la autora li dona temps a la tomba, i és allà on contruiex tot el relat de resistència. Antígona es troba sola davant de la tiranía i la Yayo alça la veu i reivindica totes aquelles antígones col·lectives, organitzades, vulnerables, amb treball en comú… totes aquelles antígones que necessitem per confrontar el moment en el que ens trobem!
Per a finalitzar la conferència, Yayo Herrero ens deixa amb la seva última reflexió: «En el fons, és un problema d’amor. Frankenstein crea la criatura, l’abandona, la deixa sense amor, la criatura monstruosa de Frankenstein només volia reconeixement, educació i amor. I, basicament, allunyar-se de la compassió, allunyar-se de les relacions, dels vincles, és el que genera el monstre. M’agradaria acabar reivindicant l’amor, polititzant l’amor, escampant la consciència radical que som éssers vulnerables, que necessitem altres persones, altres territoris, altres cossos, altres vides, i que per tant, només des d’aquesta consciència radical d’amor crec que podrem ser capaços de traslladar aquesta imaginació ecofeminista a una lògica de lluita, de posar la vida en el centre i adquirir durant el procés un gran sentit per viure!».
Desmuntem la lògica de l’acumulació productivista a través de l’amor: l’amor a nosaltres mateixes, als nostres cossos, a les nostres companyes, a la naturalesa, a la comunitat; estimem la nostra vulnerabilitat, i entenguem que no existim de manera individual, que això és simplement una fantasia.
Vaig aprendre molt durant aquest seminari i em va proporcionar una munió de material per a poder continuar treballant-me i aprenent.
Si voleu saber-ne més, aquí us deixo els vincles de les conferències.
PEI Obert 2020: https://www.macba.cat/es/exposiciones-actividades/actividades/hacia-nueva-imaginacion-ecosocial
I si voleu veure les conferències que es van fer durant els tres dies, les trobareu aquí: https://www.youtube.com/playlist?list=PLKSNlDiqssDIr2ALVlp3aeFtje7UCSS0F
Notes
-
Aura Lolita Chávez Ixcaquic. Feminista comunitària, mestra, defensora de la vida, de la terra i dels territoris i portaveu del Consell de Pobles K’iche’. Des de que va ser la coordinadora de la consulta comunitària a Santa Cruz del Quiché (Guatemala) – on s’hi van aplegar més de 27.000 persones de 87 comunitats, per a respondre davant de les empreses transnacionals extractivistes (mineres, hidroelèctriques, petroleres, de monocultiu), Lolita ha sigut acusada, perseguida, amenaçada (amb diferents intents d’assassinat), criminalitzada i judicialitzada per les seves accions en defensa de la terra i el territori.
-
Miriam García Torres Ecologista i feminista. Activista de l’Àrea Antiglobalització, Pau i Solidaritat d’Ecologistes en Acció; desenvolupa la seva feina a les Brigades Internacionals de Pau (PBI) i forma part del col·lectiu de Miradas Críticas del Territorio desde el Feminismo. Està especialitzada en conflictes socioecològics, ecología política feminista i drets humans.
-
Yayo Herrero. Antropòloga, educadora social i enginyera tècnica agrícola. Professora i col·laboradora de la Càtedra UNESCO d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible (UNED) i es sòcia fundadora de la Cooperativa Garúa. És una destacada investigadora en els àmbits d’ecofeminisme i ecosocialisme a Europa, i ha participat en nombroses iniciatives socials sobre la promoció dels drets humans i la ecologia social.