Ja des del principi de l’intent de la revolta catalana tots els mitjans espanyols i els portaveus polítics afins al règim han intentat, a tort i a través, d’injectar a la població el missatge que els independentistes som uns fanàtics, afirmant que parlar el català és un acte de menyspreu als castellanoparlants o que el català és una llengua exclusiva. Això era previsible tenint davant un estat antidemocràtic i demagog com l’espanyol que fa ús de les armes, de l’amenaça, el segrest, o del que sigui per a mantenir el seu domini.
Però el més trist de tot, no és que ells facin servir la munició de què disposen per tal de parar l’embat de la revolta, sinó que una part de l’independentisme, sobretot l’esquerra catòlica i adotzenada catalana de tota mena hagi no només acceptat aquest discurs amb finalitats partidistes, abocant per tots els mitjans aquest missatge tòxic, sinó que, a més a més, qui amb legitimitat el critica, s’hi enfronta o tan sols en vol obrir debat és titllat de bàrbar, radical o fins i tot racista. És molt decebedor veure una esquerra catalana puritana, conservadora, irritada i dogmàtica, que fa servir totes les estratègies de manipulació de l’enemic no per combatre’l sinó per aconseguir ocupar la seva quota de poder renunciant al seu espai natural: l’espai del dubte, del debat sincer, de la lluita per la llibertat i la responsabilitat activa, de la il·lusió, de la vitalitat…
Però això que passa no és un cas aïllat. Aquest adotzenament, aquest intent de genuflexió vestit de pacifisme o virtut contemporània s’esdevé en tots els àmbits clau de la nostra societat. Per això té tant d’èxit la pseudomística que llença incessantment eslògans de tota mena. Aquesta mística a l’ús, a la carta, tan apreciada de la societat consumista i egòlatra en la qual vivim esdevé conformisme i pura renúncia a la recerca de la possibilitat de canvis reals.
Fart n’estic, d’escoltar de molta gent allò que «els canvis comencen en l’interior». Les renúncies reals que aquesta frase comportaria ara mateix no estan a l’abast de ningú. L’ús actual que se’n fa és pura anestèsia. De fet pots llegir aquesta mena de pamflets cada dos per tres a la contraportada de La Vanguardia o en els milers de llibres d’autoajuda, cosa que deixa clara la seva efectivitat castradora.
Estem davant d’una societat que accepta els discursos oficials com a veritats irremeiables, veritats útils, sempre que mantinguin l’ordre establert, els petits privilegis personals adquirits. Tot és perillosament engolit i acceptat, submisament, disfressat de modernitat, pacifisme, o d’autoconeixement.