Tió original (tió «verum»)

Popularment, amb el nom de tió es designa qualsevol tros de tronc destinat a ser cremat a la llar de foc; si bé a Catalunya l’ús més generalitzat d’aquest mot serveix per a referir-se a l’element principal d’una arrelada tradició nadalenca coneguda com «fer cagar el tió».

Consisteix a seleccionar un tió —un tros de tronc, preferentment buit— que, uns dies abans de Nadal, les criatures de la casa es cuidaran d’alimentar, generalment deixant-li a prop rosegons de pa i un recipient amb aigua, i abrigant-lo amb una flassada per a evitar que es refredi. Així, ben cuidat, arribat el dia de Nadal, després de dinar, els menuts armats amb un bastó li exigiran que retorni l’aliment, transformat en torrons, regals o llaminadures; però hauran de manifestar els seus desitjos, tal com mana el protocol, mitjançant una cançó tradicional (tió, tió, caga torró…) si volen que el tió sigui generós i compleixi amb el que se n’espera. Podria dir-se que és la versió catalana del corn de l’abundància, ja que seria tan auster en les seves donacions, com escassa, gasiva i repatània és l’expressivitat del caràcter atribuït als catalans, si bé la societat de consum ha contribuït, també, a fer més esplèndides, variades i riques les defecacions del tió.

Fins aquí el que generalment s’entén per tió. Però, el que la majoria de la gent desconeix és el que aquest mot designava en el seu origen més remot, abans de referir-se a les accepcions mencionades i comunament acceptades.

És per això que aquí volem desvetllar i donar a conèixer el subjecte primer —l’origen— al qual fa referència el mot tió.

Ja hem dit que per tió s’entén qualsevol tros de tronc destinat a cremar i a convertir-se en brasa per a donar-nos escalfor. Però, aquesta és tan sols una derivació, extensiva, del seu origen, perquè hi ha una matisació que calia fer, que és la que ens ha portat a editar aquest text.

Perquè, en origen, no era «qualsevol tronc» allò que s’entenia per «tió», sinó una espècie molt concreta de vegetal, un vegetal d’unes característiques mol determinades.

El tió, diem-ho ja, és una espècie de bolet. Un bolet mol característic, rar, escàs. Tan escàs que, actualment, és una espècie endèmica, en vies d’extinció, que únicament s’ha pogut trobar als llocs més feréstecs de les terres de les Guilleries. Un bolet llenyós que es presenta en diverses variants o famílies, depenent de l’àmbit d’implantació, però de pocs exemplars cada una.

Se’l sol trobar, com tots els bolets, associat a una altra espècie vegetal de la qual esdevé hoste. Així hi ha tions de castanyeda, de fageda, de sureda, etc. de manera que la salut del bolet està íntimament lligada al seu entorn i a les diverses espècies que l’envolten.

Sol néixer i desenvolupar-se a l’interior dels troncs buits dels arbres. D’aquí la confusió que s’estableix sovint entre el tronc buit i el seu hoste, i també la dificultat de la seva propagació degut a l’explotació intensiva a la que s’ha sotmès els boscos, fet que impedeix als arbres assolir la grandària suficient per buidar-se per dins, creant refugis aptes per a desenvolupar-s’hi els tions.

Segons les últimes investigacions, els tions podrien ser una variant dels coneguts com bolets d’esc, com la ungulina fomentaria, capaços d’assolir mesures considerables (entre 20 i 40 cm), mesures que arriben a superar si es donen les condicions adequades.

El tió, com hem dit, neix dins els troncs, però també en espais foscos i humits. Comença a desenvolupar-se com una petita bola en forma d’ou (similar a un ou de reig o [amanita caesarea]), i quan assoleix una certa grandária (10-15 cm) la membrana que el cobreix és esquinçada des de l’interior tot fent visible el cos pròpiament dit, mostrant ja les característiques de cada espècie. És el moment de desarrelar-se i d’iniciar la seva vida com a exemplar independent. La causa que molts exemplars s’esguerrin es deu al fet que són arrencats, confonent-los amb altres espècies, abans d’assolir aquest nivell d’autonomia; moment en què hauran de procurar-se l’aliment de la mateixa manera que qualsevol animal, amb mètodes de caçador-recol·lector.

Si algú s’ha vist sorprès per aquesta capacitat autònoma dels tions hem de recordar que, en el medi marí, hi ha també una família, la de les meduses, que neix arrelada al fons i que, quan madura, es desprèn i es converteix en la medusa tal com la coneixem.

Ara ja sol estar científicament admesa la proximitat dels fongs al regne animal, més que no pas al vegetal, cosa que, antigament, si més no pel que fa als tions, ningú no hauria discutit. Les poques persones que havien pogut establir-hi contacte, no tenien cap dubte que els tions, si be no podia dir-se que fossin humans, manifestaven, pel cap baix, les mateixes capacitats que els animals més pròxims en l’escala etològica, amb independència del regne al qual podien pertànyer.

D’aquí naixeria, per tant, la tradició nadalenca; originada possiblement per l’adopció ocasional d’un tió (el bolet) com a mascota domèstica i que, més tard, arrelada ja la tradició, seria substituït pel tronc d’un arbre, més a l’abast de qualsevol llar.

Això s’explicaria també pel fet que, els tions, a mesura que envelleixen, perden l’elasticitat, es tornen estellosos, llenyosos, fins a assecar-se completament i convertir-se en fusta. El cos es buida a mesura que creix —igual que el troncs on va originar-se—, de manera que, contràriament als humans, li augmenta la gana, si be és incapaç d’assimilar allò que degluteix i ho expulsa tal com ho ha menjat. S’entén, per tan, que en èpoques fredes, com Nadal, de les nostres latituds, el tió fos acollit i alimentat vora la llar per la gent de muntanya, on passaria aixoplugat els seus darrers dies…, cagant llamins per a la satisfacció de les criatures de la casa.