Els dies 22, 23 i 24 de maig vaig estar a Madrid al primer Congrés internacional d’humanitats ecològiques: pensament, art i educació davant de les crisis i per a les transicions ecosocials. I us preguntareu: què és això de les humanitats ecològiques?
Com ens expliquen els organitzadors del congrés, del Grupo de Investigación de Humanidades Ecológicas (GHECO – link), la gravetat de la crisi socioecològica és tan gran —i la insuficiència de les respostes que proporcionen les societats industrials resulta tan manifesta— que cal anar més enllà de les propostes formulades des de les humanitats ambientals, tot i reconèixer la gran feina feta i els passos que han donat per començar a obrir camí. Estem davant d’una situació d’emergència socioecològica (no només d’emergència climàtica) i les perspectives de col·lapse civilitzatori son imminents; per això ens hem de prendre seriosament aquesta situació, sense caure en el pessimisme ni llençar la tovallola: encara que la possibilitat d’un decreixement igualitari, conscient i ràpid, resulta remota degut a les relacions de poder i les inèrcies sistèmiques existents, només aquesta via permetria esquivar un horitzó catastròfic. Així doncs, la idea del congrés era crear aquest espai conjunt per a fer-nos càrrec de les realitats que estem vivint i buscar camins concrets per a un humanisme biosfèric que contribueixi a establir les bases d’una civilització regenerativa i veritablement sostenible.
El primer dia van obrir el congrés les persones organitzadores en la primera taula titulada La senda de las humanidades ecológicas amb la presència de Jorge Riechmann, Carmen Madorrán, directora del GHECO, Carolina Yacaman, María Paula Santiago i José Luis Albelda. Des de The Limits to Growth (1972) fins als límits planetaris (2009) l’anàlisi científic és clar: el desenvolupament com a creixement ens condueix cap a la insostenibilitat del planeta, casa nostra. L’extralimitació ecològica (passar-nos el límits planetaris) trencarà amb les condicions bàsiques de vida. No hi ha evidència científica que ens aclareixi que hi hagi una possibilitat de desacoblar la producció i el consum material dels impactes ambientals a curt termini i en un temps sostenible. El creixement verd ens ofereix solucions miops per a sostenir l’estatus de les elits econòmiques i converteix la crisi climàtica en un problema merament tècnic. És aquesta narrativa la que porta a la inacció política, tant des de les administracions com de la societat.
L’emergència climàtica no és la única crisi que estem vivint. Hem traspassat 6 del 9 límits planetaris:
- la pèrdua de biodiversitat,
- l’acidificació dels oceans,
- el cicle del nitrogen,
- el cicle del potassi,
- el cicle de l’aigua, i, també,
- la desforestació i canvis en els usos del sòl.
També hem de parlar d’altres crisis: la crisi migratòria, la inseguretat alimentària, la vulneració dels drets humans.
Estem, per tant, davant d’una crisi de dimensió civilitzatòria, polièdrica, amb múltiples arestes, asimètrica però sobretot estructural. El colonialisme roman als pilars fundacionals d’Europa. Les relacions comercials internacionals se sustenten en l’extractivisme. Molts dels recursos del Sud global podrien servir per a millorar la qualitat de vida de les comunitats locals, però el neocolonialisme continua acaparant-ne les terres i mercantilitzant-ne la naturalesa. Es manté la iniquitat i es debiliten els esforços de les comunitats en favor de la seva autosuficiència i autonomia. Els països del Sud global necessiten la llibertat per a millorar el seu benestar i avançar per a fer polítiques de conservació de la naturalesa. Això suposa establir lleis que evitin l’acaparament de terres i deixar de pagar deutes externs que son impagables.
Davant d’aquest context, aquest congrés penso que va ser un gest de renovació i re-politització de l’acadèmia, en el que allò polític significa la lluita i la defensa de l’ecologia i de la justícia social. No tenim temps a perdre, estem davant d’una urgència que requereix actuar ja. Per a Europa, canviar el model de producció i consum serà difícil. Més del 50% de la població viu en ciutats que depenen materialment i energèticament de territoris llunyans, però les investigacions són prou clares: hem de reduir la producció i el consum dels països amb rendes altes, hem de redistribuir la riquesa democràticament i hem de lliurar els territoris del sud de l’espoli dels seus recursos. Sabem que és insostenible el mode de vida occidental com a constructe homogeneïtzador d’una única manera de viure. Com va comentar Carolina Yacamán en la seva ponència: «El que tenim en joc és un profund procés de desmercantilització i descolonització intel·lectual, emocional, ètica i espiritual. No hi ha un sol camí, n’hi ha molts per recórrer. Com també ha d’haver-hi cabuda per una multiplicitat de mons possibles. Per això, la reivindicació d’un pluriunivers decreixentista, que respecti la diversitat de visions i epistemologies, que ens mostri camins alternatius per a la transició cap a societats que viuen en comú de manera austera i amb menys dependència d’allò material».
Un mon pluriversal i decreixentista no podrà ser, doncs, patriarcal, racista i antropocèntric. No es tracta de construir un projecte econòmic, ni tan sols una altra economia, sinó un projecte social que implica escapar de l’economia com a realitat única, i com a discurs imperialista i colonialista, com ens diuen Demaria y Latouche [Demaria, F., & Latouche, S. (2019). Degrowth. Pluriverse: A post-development dictionary, 148-51]. Com a conseqüència, les alternatives decreixentistes no seran iguals per als Wayuu a Colombia, per als comuners de Castella o per als Maputxes de Xile. Aquestes alternatives hauran d’estar necessàriament arrelades als territoris, amb històries, cultures i sistemes ecològics propis. Algunes persones poden pensar que és utòpic, però les cosmovisions i pràctiques participatives de democràcia directa no basades en el creixement, com el de les comunitats indígenes, els comunals rurals i urbans, de l’agroecologia, del moviment feminista i ecologista, ja ens donen idees i esperances per a facilitar aquesta transformació post-capitalista. No es tracta d’inventar res de nou, sinó de recolzar —a través de les investigacions— altres maneres de fer que han estat històricament invisibilitzades, compromeses amb les cures i que obren la porta a la creativitat i a la cooperació entre els humans i les vides no-humanes.
Necessitem avançar cap a una transformació més sistèmica per a la nostra generació, i ho hem de fer ja, no d’aquí 10 generacions. Es tracta, doncs, de donar veu a la diversitat, conscients que la crisis no és conjuntural, ni gestionable dins dels marcs institucionals vigents. Això implica desenvolupar una matriu d’alternatives a diferents escales, tot integrant per exemple les ensenyances dels comuns, que promouen totes les formes de cooperació no jeràrquica, enlloc de maximitzar la utilitat individual i l’encerclament dels recursos. Un exemple podria ser la incorporació de plantejaments com el del buen-vivir, que desplaça la centralitat dels humans com a únics subjectes polítics, el que implica obertures ètiques per al reconeixement institucional dels drets de la natura. Però, res d’això serà significatiu per si sol. La transició requereix una mirada col·lectiva, una profunda presa de consciència cultural, acompanyada de sinèrgies entre els moviments socials emancipatoris. Cal combinar solucions orientades a enfortir la justícia social i ecològica i integrar principis com la suficiència en comptes de l’eficiència, la regeneració en comptes de l’extracció, la distribució en comptes de l’acumulació, els comuns per davant dels béns privats i les cures per davant del control.
Després de la primera taula de presentació del congrés va ser el torn de Yayo Herrero, que amb el títol Miradas ecofeministas para surfear una primavera triste, va fer la conferència plenària inaugural. Primer, va explicar què volia dir amb el títol que havia posat, amb aquest «triste», que es referia a un triple adjectiu. Per una banda, quan li van demanar si podia fer aquesta xerrada, ella estava a casa seva, a la Vall de Cabuérniga (Cantàbria), i aquell dia la vall estava en flames. Hi havia un silenci molt estrany ja que no se sentia res del que normalment se sent a la vall: ni ocells, ni vaques, ni màquines del camp…, l’únic so era l’helicòpter que anava i tornava portant aigua. A més a més, estava trista perquè estem en un moment de sequera realment molt preocupant. Allà, i com en molts d’altres indrets, no ha plogut gairebé res des de l’octubre i passejant pel poble es va trobar una padrina al balcó que li va dir: «Es que no reconec aquest lloc, estic desorientada. Aquest és un lloc estrany i estic espantada«. Veure aquella veïna, que ha viscut tota la vida en un lloc que ara no pot reconèixer li va fer saltar totes les alarmes. I a més a més, i connectant directament amb el seu cos i amb els cossos que érem presents a la sala, ens va explicar que està en ple procés de menopausa, un moment en què el cos físic comença a entrar en una fase de declivi, però amb la sensació encara d’estar ancorada en un cos que és jove. Totes aquestes coses la feien sentir trista i per això quan Jorge Riechmann (un dels organitzadors del congrés) li va preguntar pel títol de la ponència, ella li va respondre a partir de la seva manera de poder entendre el món, a partir d’aquestes mirades ecofeministes, i intentant posar èmfasi amb la potencialitat d’aquestes visions per a surfejar aquestes emocions que cada vegada seran més freqüents a la nostra vida, perquè ens costarà reconèixer-nos en espais i territoris que un dia havíem conegut.
La plenària va ser especialment inspiradora, posant el cos com a primer territori a reclamar i amb l’accent en com les mirades ecofeministes ens vénen a recordar que som encarnats en cossos vulnerables que tenen necessitats i que per tant som interdependents —entre nosaltres— i ecodependents —del nostre entorn. També, va fer referència a com la construcció històrica d’aquest subjecte, escorxat de la seva corporalitat i exiliat del seu territori, ha evolucionat en la història d’Occident en el subjecte universal a partir del qual explicar el món. O com diu l’Amaia Pérez Orozco [«Amenaza tormenta: la crisis de los cuidados y la reorganización del sistema económico», Revista de economía crítica, (5), 8-37, 2006], que cita a Maria José Capellín, el subjecte BBVA (per les sigles en castellà: Blanco, Burgés, Varón, Adulto) i al qual podríem afegir-li heterosexual i urbà. Aquest subjecte autònom (fal·laç) que entra, dins del que anomena Almudena Herrando [La fantasía de la individualidad: sobre la construcción sociohistórica del sujeto moderno (Vol. 3081), Katz Editores,2012], en la fantasia de la individualitat; una individualitat alimentada durant la Il·lustració i que en la modernitat triomfant es transforma en la idea de progrés, que es concep des d’una falsa triple emancipació: la possibilitat de poder viure emancipat de la naturalesa i dels seus límits, la possibilitat que el subjecte polític pugui viure emancipat del seu propi cos i no cuidant-lo (sinó que siguin altres persones —dones—, que el cuidin), i fins i tot emancipat de la resta de persones i de l’entorn, de les nostres obligacions i corresponsabilitats cap a ella. Per a la Yayo aquesta triple fal·làcia és l’essència del patriarcat. I aquest concepte/idea d’«individu universal« és el que performa el privilegi en un sistema capitalista i cisheteropatriarcal en què vivim. En definir-se com a autònom fa de la vulnerabilitat una debilitat i no un tret que hauríem de celebrar perquè posa al centre les cures entre nosaltres i cap als altres (humans i no humans). A més a més, durant la seva ponència també ens va recordar que el conflicte capital-treball, abordat per multitud d’intel·lectuals, hauria de fer un gir, des de les mirades ecofeministes, cap al conflicte capital-vida. Per desenvolupar-ho una mica més, en la plenària ens va explicar que Mary Mellor [«Women, nature, and the social construction of ‘economic man’», Ecological Economics, 20(2), 129-140,1997] i Ariel Salleh [«Deeper than deep ecology: The eco-feminist connection», Environmental ethics, 6(4), 339-345,1984], dues ecofeministes que vénen de les mirades marxistes sobre els ecosocialismes, fan també una important aportació a l’hora de rellegir la pròpia noció de classe i a l’hora de parlar des de la justícia.
Reprenent, E. P. Thompson, en el seu llibre La formació de la classe obrera, al final del llibre hi ha una reflexió extremament interessant sobre la noció de classe, on explica que aquesta noció és, també, dinàmica i històrica i que, en qualssevol cas, és una noció radicalment associada a la forma de produir, als criteris de producció i als factors de producció. En un context dels pensadors coetanis a Marx, la noció de classe ha estat situada fonamentalment en la contradicció o la tensió entre capital i treball, entenent com a treball el treball assalariat, la feina. Quan ens n’adonem i pensem que per a produir vida, la pre-condició és que es produeixi vida a la naturalesa, i que a partir del treball humà, perquè aquesta també és una feina, es regeneri quotidianament i generacional la vida humana, resulta que tenim la capacitat d’ampliar enormement el concepte de producció –i, per tant, el de classe. És a dir, la producció capitalista té com a pre-condició la producció de vida, que no es fa amb lògica capitalista, que no es pot pagar des de la seva estratègia i que pagar-la invalidaria bàsicament la pròpia possibilitat de producció capitalista. Per això diem que el criteri de producció capitalista en el marc de translimitació que vivim actualment és, també, estructuralment ecocida, patriarcal, racista i colonial.
Aquestes pensadores, Salleh i Mellor, a partir de la re-significació de la idea de classe, ens fan arribar al que des de l’economia feminista pensadores com, per exemple, Amaia Perez Orozco o Astrid Agenjo, han treballat sobre l’oposició entre el capital i la vida. No hi ha només una oposició entre el capital i el treball, entenent-lo com a feina, sinó que en realitat el que es produeix és una oposició entre aquesta voluntat i aquesta rebel·lió contra els límits, aquesta bulímia del creixement capitalista, i la possibilitat de sostenir tota la vida en aquest sistema. Des del punt de vista de la Yayo, aquí hi ha tota una possibilitat de re-configurar el concepte de classe, perquè si incorporem dins del concepte de classe tot allò que influeix en les relacions de producció, sense cap dubte son molts altres subjectes humans els que poden tenir consciència de classe, començant per tenir experiència de classe. Bé, podria continuar explicant tota la ponència de la Yayo Herrero, però llavors se’m faria un article massa llarg.
I potser us esteu preguntant: què hi feies tu en aquest congrés? Doncs jo vaig anar en representació de l’equip organitzatiu del TerraTecaTraca (del qual en vaig fer un article que el podeu trobar aquí, o mirar el web a: terratecatraca.cat). La taula en la qual vaig presentar el projecte es titulava Arte y Narrativas Audiovisuales, en què també hi eren la Neus Crous Costa, companya de la Universitat de Girona; en José María Parreño, poeta, professor, gestor cultural i crític d’art; i les companyes Violeta Cabello, Matilde Jiménez García i Estefanía Sánchez-Guerrero, que van venir a explicar el procés de la ILP del Mar Menor i com l’art havia estat un llenguatge per a difondre-la i crear consciència ciutadana.
Quan vam acabar totes d’exposar les nostres aportacions es va obrir el torn de preguntes. Primer van fer una pregunta a la meva companya Neus, sobre el que ella havia exposat de la «recuperació de la naturalesa en el “temps lliure”» i després em va tocar el torn a mi. De fet la meva no va ser una pregunta, directament, sinó un atac frontal a la meva persona (i per conseqüent a les companyes amb les quals havíem fet el projecte). Em van titllar de no poder ser ecofeminista si durant el projecte havíem matat peixos i cabres per al gaudi dels nostres sentits, i que com podia defensar aquesta perspectiva profundament androcèntrica, citant-me, mentrestant, tot d’autores antiespecistes. En aquest precís instant, des del dit petit del peu i fins a l’últim cabell del cap, la meva temperatura corporal va augmentar aproximadament uns 3 o 4 graus. Em sentia bullint per dins. Com podia ser que des de la situació de poder d’una catedràtica en ètica animal, amb molta més experiència que jo i des d’aquella posició de privilegi, se m’acusés directament de no poder ser ecofeminista? Però vaig respirar profundament, vaig esperar que la meva companya respongués a la pregunta que li havien fet i després vaig respondre jo, havent pogut calmar-me i ordenar les meves idees.
Aquest tema/tensió no és nou. El conflicte entre antiespecistes i ecofeministes —que defensen la ramaderia extensiva, la pesca a petita escala, l’agroecologia en general— fa molt temps que està latent (podeu veure aquest vídeo-debat de fa un any i mig) i a mi, en la meva curta trajectòria vital, em va venir al cap un exemple concret al que podia fer referència i des del qual donar veu a les companyes de Ramaderes de Catalunya, que l’any 2019 es van sentir també, com m’estava sentint jo (salvant molt les distàncies) en aquell moment, excloses del moviment feminista arrel del manifest que es va fer des de l’espai urbà de preparació del 8M de Ca La Dona on literalment deia: «Les feministes, no podem tancar els ulls davant l’explotació, la tortura i la discriminació que pateixin els animals no humans, no podem continuar utilitzant i perpetuant el nostre privilegi d’espècie per sobre dels drets i llibertats dels altres éssers. Una lluita feminista que vol erradicar els sistemes d’opressió, discriminació i les violències cap a tots els cossos, ha d’incorporar l’antiespecisme als nostres activismes» (vegeu el manifest aquí). [Per a més referències i la resposta que van fer les Ramaderes de Catalunya, convidant al diàleg, vegeu aquí.] Nosaltres, des de l’assemblea de feministes de Gràcia, des del grup de treball d’ecofeminismeS (i poso la S en majúscula per si no entenem que dins dels feminismes hi ha d’haver diversitat és que no hem entès de què va el feminisme), vam decidir que era important donar veu al col·lectiu de Ramaderes per a intentar teixir ponts entre els feminismes urbans i els rurals, i aterrar les realitats del nostre territori des de les vivències i experiències conjuntes (podeu veure l’entrevista que els vam fer aquí). Nosaltres creiem necessari que els feminismes, des de tots els llocs que puguem habitar, han de ser capaços de crear espais de reflexió i debat sense que ens haguem d’atacar les unes a les altres per a caminar cap a una societat més justa socialment i ambientalment.
Tornant, però, a la sala del congrés, i després d’haver fet unes 5 respiracions profundes, vaig aconseguir articular algunes idees com que: (1) la perspectiva era androcèntrica perquè el projecte s’havia emmarcat dins de «Barcelona Capital de l’Alimentació Sostenible» i, precisament, el que venia a fer el TerraTecaTraca era portar les veus de les persones que continuen produint aliments de qualitat en un món rural des de la perspectiva de l’agroecologia i la sobirania alimentària a una ciutat que no produeix ni el 15% de fruites i verdures que consumeix [Estratègia d’Alimentació Saludable i Sostenible Barcelona 2030, Comissionat d’Economia Social, Desenvolupament Local i Política Alimentària de l’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, 2022]; (2) que no entenia com podia fer referència només de les ecofeministes animalistes, quan els ecofeminismes són diversos i veuen de moltes cosmovisions i perspectives: des de Vandana Shiva i Maria Mies (qui recentment ens ha deixat), Wangari Maathai, fins a Berta Cáceres, Lolita Chávez Ixcaquic o Yayo Herrero —per anomenar-ne algunes; i, (3), que defensar la ramaderia extensiva, la pesca a petita escala o la cria d’abelles no em feia menys ecofeminista que ella, que jo apostava per reivindicar un món rural viu i productiu i les persones que tot i la sistemàtica expulsió continuen resistint dia a dia l’embat de la producció agroindustrial i els seus impactes.
Em vaig quedar tranquil·la després de respondre, i tot i que em sentia trista per no comprendre com podia estar passant aquella situació d’abús de poder i de violència en un congrés com aquell, que em semblava preciós i ple de sensibilitat. Després vaig sentir l’escalf i l’amor de les companyes que, com jo, compartien la meva posició i el que havia exposat. A més a més m’agradaria afegir, com defensem des de l’Assemblea de Feministes de Gràcia, que penso que aquests debats s’han de tenir, i tothom s’ha de poder crear els seus propis arguments i decidir que vol per a la seva vida, però sempre des d’una posició de respecte i tolerància, perquè sinó estem reproduint allò contra el que estem volent lluitar.
Us podria seguir explicant el congrés, però posar tot això en paraules ja m’ha costat prou i m’he quedat exhausta. En un següent article en podem continuar parlant!
Gracies pel teu escrit. No coneixia tot aquest moviment. Crec que moltes vegades els humans, ens comportem i tenim actituds massa dràstiques i de prepotència. Jo sóc una defensora de les plantes pero no per això deixo de menjar-ne. Em molesta i em sap greu la gent que no reconeix que cal respectar els vegetals com a èssers vius. La seva inteligència funciona diferent que la nostra. L’arboricultura és una ciéncia relativament nova i desconeguda, pero sort en tenim per començar a conèixer una mica millor el món vegetal.
Tots els essers vius, per sobreviure, utilitzem recursos d’altres èssers vius, però, qui s’otorga la potestat de dir que un èsser viu és superior a un altre i per què? Reflexioneu només sobre quan temps podrien subsistir els animals sense els vegetals i quan temps podrien subsistir els vegetals sense els animals.
Crec que hem de tenir més modestia i reconèixer que els humans necessitem dels èssers vius per subsistir siguin animals o vegetals i que lo important és utilitzar els recursos sense abusar-ne i amb el respecte i la consideracio que es mereixen ja siguin animals o vegetals segons cadascú cregui convenient.