Aquest primer llibre de versos i prosa poètica que publica la vigatana Muntsa Verdaguer Mas (1973), No vull que m’estimis (El Punt Volat, 2023), amb pròleg de la historiadora de l’art Àngels Ferrer, es fa estimar, com un cop de puny que et desperta del tot a un nou paradigma i a una nova consciència:
Conjugació
Avui he après a conjugar:
Jo clavo.
Tu claves.
Ell clava.
Tots claven punyals.
Vosaltres claveu.
Ells claven.
I així tot: sense anestèsia, amb un relat poètic, de llengua directa i sense enfarfegaments, que si no us arriba al cor i a l’estómac us ho hauríeu de fer mirar immediatament
El pardal
El pardal va dir: «Me’n vaig»,
i el llop va saltar, però no tenia ales.
No tenen pèrdua, doncs, aquests 76 poemes (i un «Epíleg») de na Muntsa Verdaguer —vinculada a la comunicació municipal de la miquelmartipoliana Roda de Ter—, que expressen una mena d’alliberament (autobiogràfic) que moltes dones, entre la por i l’oblit, entre la rancúnia i la desesperança, no poden o no volen expressar, però que ella, entre trencaments (anímics) i revolts perillosos ha sabut plasmar en 112 fulls llibrescos de manera brillant i alhora punyent, fins i tot abrupta, sense pietat.
Com que no tenim ànim de fer-ne espòiler —és a dir, revelar-lo o anticipar-nos-en amb més versos—, si us plau, adquiriu el poemari abans no s’esgoti i gaudiu/patiu, perquè:
Hi ha pells on m’hi quedaria a viure.
Sort que marxen i no tornen mai més.
[Muntsa Verdaguer, a més de directora de Ràdio Roda i de la revista municipal Roda de Ter, també és autora de «La primera gran pandèmia del segle XXI a Osona: 12 testimoniatges«, publicat al número 187-188 de la revista Ausa.]
One Comment