Vaig néixer amb el gen, si és que n’hi ha cap, de l’optimisme, del somriure, de la comprensió, el sentimentalisme i el conformisme. No vol dir que m’agafi la vida a la deriva, ni molt menys que estigui vivint com una passota, tinc els meus sentiments i tinc les meves llàgrimes, i tinc el meu cor a vegades adolorit. Però, la meva manera d’encarar la vida està encaminada a gaudir del moment que es presenta, dels petits detalls que em fan sentir jo per damunt de tot… Prova d’aquest afer és que ja fa temps que he deixat de fer propòsits que acabo no complint o que senzillament no puc realitzar o s’evaporen en el no-res. Per tant, he deduït que el millor és viure amb el somriure i les ganes de sentir que cada matí, en llevar-me, sóc jo.
He après que hi ha infinitats de petits detalls que em fan moure a la meva vida i que no em calen grans esdeveniments per a sentir-me feliç:
- Obrir la finestra al matí i olorar la flaire del primer i suau aire matinal; veure el cel blau o la boira matinera; esperar amb un somriure que el dia sigui perfecte, que sigui un gran dia…
- El primer cafè, aquell que em posa en forma per a emprendre la feina amb energia. Els cinc minuts que li deixo al Garfi (el meu gatet) per passejar per la terrassa mentre jo gaudeixo de l’escalfor del sol d’hivern.
- El vermut, vermut a granel comprat a la botiga del poble, del diumenge tot fent el dinar.
- Aquell llibre de poemes que està sempre a la meva tauleta de nit, i el llibre de novel·la que m’endinsa a mons d’aventures.
- Conviure amb la persona estimada, estimar la gent que m’estima, compartir la il·lusió dels petits detalls que m’encenen el cor, una música al lluny que em porta aquell record nostàlgic del meu primer amor. Un somriure de complicitat amb la meva filla, i un altre somriure quan em vénen imatges de la meva infantesa…
- Un petit detall d’algú inesperat que menys m’esperava.
- Els sopars amb les amigues que acabem entre rialles i a altes hores de la nit senzillament xerrant… Un cafè amb l’amiga que feia temps que no ens localitzàvem.
- Les cançons d’aquells anys adolescent quan ens volíem menjar el món amb la nostra rebel·lia.
- Una nit de lluna plena, aquella de l’estiu que em porta enyorament al meu interior.
- Un dia plujós quan l’aigua cau gota a gota per sobre el meu cos abrigat; la despulla de l’arbre davant casa meva que em permet observar el niu dels ocells que a la primavera hi niaran.
- La boira del matí, la d’un dia d’hivern, la que m’arrissa els cabells…, fins i tot aquella boirina que porta els núvols en un dia de pluja fina.
- Una tarda de tardor a la posta del sol quan el bosc agafa aquelles tonalitats torrades de colors marrons i grocs, mentre camino pel sender i els meus peus, que trepitgen les fulles caigudes dels arbres, esbossen un cant en el silenci.
- El cant dels ocells que primavera i estiu ronden el meu barri.
- Caminar pel poble, assaborint cada racó com si fos el primer de molts dies, i perdrem vora el riu sentint la remor suau de l’aigua,
- Mil estrelles dibuixades en el cel fosc i el silenci de la nit que m’entra dins el cos quan estic estirada al jardí sobre la gandula i m’adono que ja és hora d’anar a dormir.
El que em mou de la vida és viure-la amb els petits detalls que se’m presenten a cada instant del dia.