«Art fúnebre», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

Possiblement el culte als difunts sigui l’origen de la civilització sedentària humana. Els primers assentaments havien de ser els d’aquells que ja no podien moure’s, i els monuments megalítics, on reposaven, les primeres construccions estables. Des d’aleshores la cosa ha evolucionat molt i la manera com enterrem els difunts ha marcat les diferències entre civilitzacions i cultures. Hi ha, però, dues diferències fonamentals que predominen en allò que fem amb els cossos: la inhumació o la cremació. La cultura romana, de la qual som deutors, es decanta per la primera, mentre que els pobles ibers o hindús ho fan per la segona. La cosa és que desfer-se d’un cos no és gens fàcil. D’entrada, el fet de convertir una persona viva en cos present sempre té conseqüències, ja sia en el terreny sanitari, policial, civil o judicial. La novel·la negra s’alimenta d’aquestes situacions, on sovint l’autor de l’acte s’atorga també el paper d’enterrador.

Però, una vegada donat el fet luctuós, passem a la fase de reciclatge: què n’hem de fer, del cos?

Excepte en els casos en què el causant del decés s’ocupi també de fer desaparèixer el cos (òbviament, amb la intenció de no deixar rastre), a la nostra cultura judeocristiana tradicionalment s’ha tendit a la inhumació: tornar els difunts a la terra. Així s’ha fet durant segles, enterrant (literalment a terra) els difunts en territori sagrat al costat de les esglésies, fins que el creixement urbà i les raons sanitàries han fet traslladar els cementiris fora de les poblacions, i l’especulació els ha fet similars, en la forma, als blocs d’habitatges.

Els romans ja feien els enterraments a la vorera dels camins sobre els que vestien monuments funeraris, així que, allò que hom es trobava en entrar a una població eren els seus difunts. Talment com els xiprers mostraven l’espai destinat als difunts al costat dels nostres pobles. Així mateix, cada cultura havia establert uns protocols i rituals funeraris. Unes pompes fúnebres adaptades al nivell social de cada difunt, que regulaven des del seguici amb gran nombre de capellans, en les classes benestants, fins a l’enterrament benèfic dels indigents en fosses comunes.

Ara, però, en el poti-poti de cultures, ideologies i modes entre les quals convivim, les coses no queden tan clares i molta gent, volent ser creatius, improvisen. Sovint, a la vora de les carreteres ens trobem amb creus florals, escultures o símbols al·legòrics que assenyalen el lloc d’un accident de conseqüències luctuoses, llocs on els parents o amics del finat en fan memòria. Potser perquè l’opció que s’ha triat per al cos ha estat la cremació i ja no hi ha un lloc on retre-li homenatge. I és que cada vegada més gent, ja sia per raons ecològiques, filosòfiques o de moda, es decanta per la cremació. D’aquesta manera, l’únic residu físic que queda del difunt són unes cendres dins una urna. Això no obstant, a alguns dels seus deutors els sembla poca cosa i d’escassa transcendència a l’hora de recordar el finat. I conservar l’urna sobre un moble sempre corre el risc que el gos o el gat la tombi i les cendres escampades sobre el pis siguin absorbides per la Roomba.

Així, molts opten per escampar-les, en una cerimònia familiar, en un espai apreciat pel difunt, ja sia de mar o muntanya. Si és al mar, només tenen l’opció d’acompanyar la cerimònia amb una corona de flors que, si no són de plàstic, el mar dissoldrà juntament amb les cendres. Si les enterrem a la muntanya (imitant la inhumació tradicional), no es pot evitar tampoc posar-hi algun recordatori, fotogràfic, floral o simbòlic, lligat ben visible en un arbre proper (ja n’he trobat alguns), similar als monuments de les carreteres, i acaben per ser una variant de l’art natura (land art). És a dir, que posats a ser originals, acabem tornant a la tradició. I, per això, als cementiris ja han habilitat un espai (columbari) destinat a les urnes. Altres, en canvi, si no estigués penat, deixarien el difunt al costat d’un contenidor, perquè els serveis de neteja se l’enduguessin. I és que, a totes les èpoques, el tracte que donem als difunts sempre ha dit més dels vius que dels finats.

Començàvem, però, ja al títol, amb la paraula art. I és que l’art i el culte als difunts sempre han anat junts. Els monuments funeraris, més enllà de recordar el difunt, el que fan sobretot és mostrar la rellevància social de la família que fa l’encàrrec a un artista, si bé aquesta pretensió de grandesa i espiritualitat es fa extensiva a tota la societat a través dels temples, que hi aportaran el culte ritual a la memòria dels difunts. I no cal dir que els museus estan plens del retrats encarregats per fer memòria dels personatges més poderosos i destacats de cada lloc. D’aquesta manera, els museus també esdevenen temples de la memòria dels difunts. I encara que ara es pretengui donar-los una nova missió, els museus no deixen de ser llocs on glorificar artistes reconeguts per les institucions com a prohoms mereixedors de ser recordats. Com fan els mausoleus.

Tot i que, sovint, el recordatori del difunt és tan efímer que es limita al temps del comiat al tanatori, el cas és que els humans ens resistim a la intranscendència, a acabar en el no-res, en l’oblit. No acceptem que les coses, i les persones, s’acabin. Però ara mateix l’art funerari, com en tantes coses, no acaba de trobar la manera d’expressar-se, i constantment s’improvisa en funció del criteri i gust personal dels al·legats de cada afectat. Una mena d’autogestió funerària sense criteri, sentit ni experiència. No deixa de ser un signe més de la decadència i orfandat cultural que patim.

Deu ser per això que, per voler ser nets, i ecològics, fins i tot les caques dels gossos acaben embolcallades amb plàstic enmig del bosc.