Molts escriptors i pintors de renom mundial van patir trastorns mentals més o menys greus (Van Gogh, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Artaud, Rimbaud, Dalí, Hemingway…). Però la frontera entre la bogeria i el seny és una línia massa ambigua com per a frivolitzar sobre el tema. L’important és el resultat artístic i la teràpia personal dels processos creatius mentre s’estan realitzant. En aquest sentit, els artistes surrealistes, sovint qualificats de bojos, van basar part de la seva obra en els estats mentals alterats, les al·lucinacions, els somnis i l’escriptura incontrolada.
A mitjan segle XX, alguns psiquiatres van començar a valorar els dibuixos i pintures dels seus malalts. En aquesta mateixa època, determinats artistes es van identificar amb la recerca de llibertat expressiva dels interns en hospitals psiquiàtrics. De la fecundació mútua entre professionals de la salut mental i els artistes va néixer l’embrió de l’artteràpia, una pràctica molt estesa al Regne Unit i a França, i que últimament comença a proliferar a Espanya. Aquesta tècnica, tot i això, no s’aplica exclusivament a través de les arts plàstiques. Les vies per a la seva expressió també inclouen la dansa, la fotografia, la música, el teatre, l’escriptura, el vídeo…
Segons els diccionaris especialitzats, l’artteràpia és la utilització de tècniques artístiques per a l’autoconeixement, el desenvolupament personal i espiritual, la millora de la salut i la qualitat de vida, sempre en presència d’un artterapeuta. Per als experts, és un mètode molt valuós per a expressar les inquietuds internes, explorar camins expansius, resoldre conflictes emocionals, fomentar l’autoestima i reduir l’ansietat.
Des de fa uns anys, l’artteràpia es practica en hospitals, tallers socials, escoles especials, entre altres àmbits, per a tractar patologies mentals (depressió i trastorns de la personalitat), anorèxia i bulímia, drogoaddicció, inadaptació social o síndrome de Down. És un mètode molt eficaç en la reinserció social de persones sense llar i presos, la rehabilitació de nens i adolescents amb malalties somàtiques, l’ajuda a nens i dones maltractats, víctimes de violacions, malalts d’Alzheimer…
L’artteràpia i la Xarxa de Parelles Artístiques
Amb la missió de millorar la qualitat de vida de les persones amb problemes de salut mental i addiccions a la comarca d’Osona, l’any 2006 va néixer de la mà d’Osonament el projecte «Parelles Artístiques, experiències creatives per a la salut mental». Aquesta proposta innovadora, probablement un dels projectes més consolidats de l’activitat rehabilitadora i divulgadora d’Osonament en la lluita contra l’estigma dels trastorns mentals, consisteix en la creació i posterior exposició d’obres realitzades per parelles formades per un artista vinculat a recursos de salut mental i un artista extern del territori. Ocasionalment, les parelles també poden esdevenir trios o quartets.
Cada any, les obres creades a quatre mans conformen un exposició pública, que és la culminació del treball desenvolupat, en què es valora sobretot el procés creatiu que viu cadascuna de les parelles. La iniciativa facilita que les persones puguin gaudir de l’art com a forma d’expressió i creixement, fet que impacta positivament en el seu benestar.
Si en les primeres edicions el projecte estava limitat a la comarca d’Osona, l’experiència s’ha ampliat amb la creació de l’anomenada Xarxa de Parelles Artístiques, que avui treballa de bracet amb una vintena d’entitats de salut mental de vuit comarques catalanes, amb la coordinació i l’assessorament d’Osonament. La iniciativa abasta el Bages, el Berguedà, el Maresme, el Vallès Oriental, el Tarragonès, Osona, el Segrià i el Barcelonès.
Segons Neus Vila, terapeuta d’Osonament, el projecte té dos objectius generals: “Afavorir la rehabilitació i la reinserció a la comunitat de les persones que tenen algun problema de salut mental, i canviar la visió estigmatitzada que existeix a la societat envers la salut mental. Els millors resultats s’aconsegueixen gràcies al contacte social i a la relació horitzontal de cada parella durant el procés creatiu”.
El projecte de les Parelles Artístiques, avui completament consolidat, no va sorgir per casualitat. Tot va començar l’any 1999 quan la psiquiatra Gràcia Ferrer, impulsora de l’Hospital de Dia, va demanar a la pintora i il·lustradora Isa Basset si podia comptar amb ella per iniciar un projecte terapèutic innovador: un taller artístic a disposició de les persones amb problemes de salut mental, amb la finalitat era motivar-los, controlar la seva medicació, que sortissin de casa i que es moguessin.
Prop de vint anys després, Joan López, l’infermer de Salut Mental que va col·laborar en el taller des del principi, recorda que «aquells dies, introduir aspectes artístics al sistema sanitari sobtava. Als hospitals semblava lògic que hi hagués gases, tisores i fàrmacs; però la presència de llapis, aquarel·les, cartró pedra o fang sorprenia i costava d’entendre. De mica en mica la gent va anar entenent que més enllà de buscar la qualitat artística, la finalitat del taller era canalitzar expressions íntimes difícils de verbalitzar o exterioritzar d’una altra manera. Aquella experiència estava inspirada en la psiquiatria francesa del moment, que era molt trencadora, i va incorporar a l’atenció de la salut mental expressions que anaven més enllà del factor estrictament sanitari. Les emocions no es poden contenir en una xeringa», apunta.
El setembre del 2006 va iniciar la seva singladura a Vic la primera exposició itinerant d’obres realitzades per 15 parelles formades per artistes de la comarca i artistes dels serveis de Salut Mental. El dia de la presentació, amb una sala atapeïda de públic, una desena de persones amb problemes de salut mental implicades en l’exposició van escenificar una obra teatral escrita, dirigida i representada per ells mateixos, amb l’objectiu de ridiculitzar la concepció que la societat té de les malalties mentals. Es tractava d’una paròdia humorística centrada en un brot esquizofrènic patit per un home, la mare del qual interpretava en la farsa una possessió diabòlica. En realitat, la representació teatral era una altra forma d’artteràpia, com la mostra plàstica.
Abans que l’exposició fos una realitat, l’equip organitzador es va posar en contacte amb artistes practicants de diverses disciplines per preguntar-los si estaven disposats a realitzar una obra cada un en col·laboració amb una persona atesa als serveis de salut mental, i posteriorment muntar una exposició col·lectiva. Aleshores Basset, bona coneixedora del món plàstic local, va trucar per telèfon a una vintena de creadors i gairebé tots van respondre afirmativament, i es mostraven entusiasmats pel projecte. Els aparellaments es van fer per intuïció, empatia, afinitats de caràcter, contactes anteriors i, sobretot, gràcies al coneixement previ que l’organització tenia de les dues parts. L’elaboració de la majoria d’obres va tenir lloc al taller de Basset, encara que algunes parelles es van reunir en altres llocs. En tots els casos, les sessions de treball van ser molt espontànies i emotives. Durant el procés, en la majoria dels casos les dues parts col·laboraven a parts iguals. De vegades uns feien els esbossos o assenyalaven punts de partida i les parelles corresponents continuaven, si els semblava bé.
Per a Basset, l’artteràpia, no és una tècnica exclusiva per tractar malalts. Pot funcionar amb persones suposadament normals, para millorar la seva qualitat de vida, ja sigui en tallers de pintura meditativa, escoles, geriàtrics… En realitat, ningú no es deslliura de passar, en un moment o altre, per situacions en les quals no es poden expressar les inquietuds personals a través de la comunicació verbal ordinària i es busca una via alternativa per exorcitzar els conflictes interns de manera espontània, a través d’un diari personal, dibuixos, música…
Si sovint vam tendir a valorar els projectes pels seus resultats, convé no oblidar que, “més que el resultat final, el fonamental de l’experiment és el mateix procés de creació. Ocorre el mateix que amb el camí de Sant Jaume, un viatge interior en el qual és més important caminar el camí que arribar a la meta”, explica Basset. Però això no significa que no hi hagi hagut resultats: “Les parelles s’han conegut, han caminat juntes i s’han comunicat. Algunes, fins i tot, continuen col·laborant. Els malalts han guanyat en autoestima, igual que els seus familiars. Tenen més il·lusió per treballar als tallers i han sol·licitat allargar les classes. I també estan molt contents al veure que les seves obres s’exposen en museus”.
Per a la terapeuta Neus Vila, un dels pilars del projecte, «l’art és un element molt important en el projecte, però també és una iniciativa ideal per trobar-se i treballar plegats. Tanmateix, més enllà de l’activitat artística, a part de les dificultats pròpies del seu trastorn, les persones amb problemes de salut mental tenen unes dificultats afegides provinents de l’estigma social, que en molts casos poden arribar a invalidar més que no pas el mateix trastorn, tant per la discriminació rebuda (des del rebuig, fins al paternalisme), com per l’autoestigma o l’estigma anticipat, que obstaculitzen la recuperació total d’aquestes persones. A part de la utilització de l’art com a eina terapèutica, d’expressió, canalització i socialització, i com a marc teòric, el projecte de les Parelles Artístiques utilitza la metodologia del contacte social entre persones amb i sense diagnòstic de salut mental».
Per als organitzadors, l’art és un mitjà d’expressió per a canalitzar i expressar les inquietuds i les fantasies de les persones amb un trastorn mental, lluny de les teràpies convencionals. Aquest projecte d’integració cultural dels artistes amb risc d’exclusió social pretén canviar concepte de l’art psicopatològic pel d’art brut, un terme encunyat a la dècada dels 40 pel pintor francès Jean Dubuffet per descriure l’art creat fora dels límits de la cultura oficial, per conceptualitzar les manifestacions artístiques de nens, presoners, pacients d’hospitals psiquiàtrics i artistes no professionals que treballen al marge de les normes estètiques.