[ARTICLE] «Coses que poden passar» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Ara us relataré una escena dels meus anys d’infantesa quan escoltava el consell de vells del meu poble al pedrís de la plaça. Canvio els noms, per molt que potser ni els hereus d’aquells filòsofs ja ni tinguin la possibilitat d’associar paraules i fets. Però mai se sap! El Maginet de ca l’Estripagecs semblava un gall de panses i la pell li bullia a punt de brou. «Ets un pobre home!», xisclava en direcció al Pepet de ca la Mansa. El poruc d’en Pepet prou pena tenia per a entendre tot allò que li venia a sobre. «Coi de Pepet, si et diuen que ets un mitja cerilla i permets que t’ho diguin sense fer-te valer, què farem, misèria de Cristo?!» «Però és que jo no soc un mitja cerilla», intentava respondre en Pepet. «I, a més ―continuava la filípica― deixes que el representant de buates, què dic, fins i tot el conco de cal Mec, bressolin les mamelles de la teva dona cada cop que vas al tros!» «Que no ―deia en Pepet―, que no és veritat, que la Felícia no m’ho faria mai això!» «Au va ―continuava amenaçant en Maginet― que t’ho deixes fer a sobre perquè ets un mort de gana i així us cau algun caleró, que jo ja m’ho sé això!» I en Pepet, amb la seva veueta continuava negant i es mantenia ferm de no exaltar-se. «És que tot això que dius, Maginet, no és veritat, a mi no m’emboliquis que no em preocupa.» «Que no et preocupa? A mi, a en Maginet de ca l’Estripagecs, m’has de dir que no et preocupa ser un bord, un tou, un cornut i un mort de gana? Que em vols prendre el número?» En aquest punt, els altres sis o set assistents a l’escena del pedrís ja temien un final terrible pel sainet vergonyós d’aquella tarda. «Què passa, Pepet, que no tens sang a l’espingarda?» Es va fer el silenci, no se sentien ni les mosques. En això, que en Pepet, d’una revolada, va fer aparèixer una corbella ben afilada i, vist i no vist, va fer volar els collons d’en Maginet, amb una sangada que ni recordaven tots els carnissers de la comarca plegats. En Pepet, sense immutar-se, va girar cua i mastegà unes paraules que va aconseguir escoltar el Ramon de ca la Mundeta: «Mon pare sempre em deia que no havia de fer cas de les males llengües, que no havia de caure en els paranys dels poca-soltes i dels malshermanus, que no pagava la pena…, però que si decidia que algú vessava la darrera gota que es podia vessar, la solució, ràpida i seca: “Mata’l”».

I aquesta bucòlica història, a què ve, en temps d’armes nuclears? A què ve, en temps de xips, mòbils, IA i banalitat en extrem? Ningú no vol ser en Pepet de ca la Mansa, quina vergonya! Potser avui amaguem moltes més coses que en èpoques passades, on sembla que, d’amagar, se n’amagava un gavadal, de coses. Ningú no vol fer riure a les xarxes socials ni ser l’ase dels cops del veïnat. Encara que tot sigui mentida. En Pepet tenia una corbella, altres tenen pistoles, altres, la paella pel mànec i els de més amunt, caps nuclears amenaçant el món. Però aquest món de mones pot encara tenir l’apel·latiu de món? No vull ser pessimista, perquè la veritat és que en aquest món hi ha un munt de mons. I diversos. I divertits. I molts d’ells, gairebé un paradís per viure’ls. Doncs això, no cal discutir, i a viure!