[Text de Isidre Oller.]
Crec que fins i tot Donald Trump sap que enguany no rebrà tampoc el Premi Nobel de la Pau. Ja és prou que ho admeti! Però com que la felicitat no és mai completa, voldrà rebre el premi en la modalitat de literatura! Algú li digué que Winston Churchill l’havia obtingut i, cames ajudeu-me, l’ínclit xèrif del món ha decidit que per què no l’havia de tenir ell, un Premi Nobel de Literatura? El seu fort, ens recordarà, és la narrativa epistolar concisa i breu basada en declaracions de guerra ineludibles, amenaces psicòtiques de mal pagador, menyspreus sarcàstics, abusos humiliants i apocalipsis conspiradores! I aquesta iniciativa té més probabilitats de fer-se efectiva que no que recaigui en algun escriptoret que escrigui en català central, mossàrab llevantí, llemosí xipella, sadragonerí o alguna mula sàvia de l’Empordà. De fet, des del 1901, han rebut el premi 121 escriptors i Winston Churchill, que era de Blenheim i no pas de Gratallops, així com tots els altres, cap ni un d’ells d’aquesta literatura tan curiosa que fem per aquests verals, on aixeques una pedra i és més fàcil que en surti un poeta que no un escorpí. Deu ser per això que hi havia els Llibres de l’Escorpí!
I ja que parlem d’escorpins, aquí som un poble que cria fiblons verinosos que clava sense vergonya en la gepa dels artistes casolans. O, com a mínim, els seus prohoms exerciten el bell esport de l’omissió i del llepaculisme estatal i monàrquic. No ens plantem quan ens hauríem de plantar! Potser Àngel Guimerà hauria estat Nobel de Literatura, o Espriu, o Martí i Pol; i aquí parem, perquè amb la democràcia tan bonica que tenim, els nostres aspirants han anat desapareixent del mapa fins al zero absolut. En aquells temps vam ser incapaços de contrarestar la diplomàcia espanyola adversa i defensar la vàlua literària dels nostres, però ara, què s’ha fet per col·locar-hi algú de les últimes generacions? Abans ja ens vam automutilar perquè no vam proposar dones per al premi, amb Rodoreda, per exemple, com a cas més flagrant. Ara, ni homes, ni dones, ni terceres vies…
Això sí, parlar en públic i quedar bé, ho sabem fer amb exageració. Carles Rebassa ho va dir ben clar en la renovada Nit de les Lletres Catalanes: no hem fet imprescindible el català per viure a les nostres terres. Molta xerrameca i postureig, molts actes de cara a la galeria, però poques garrofes per a la cultura de base i per a la cultura lliure. És increïble que els anomenats a dit en l’àmbit cultural desconeguin quina és la realitat de la base, del diàmetre, de l’altura, del radi i de res que no sigui aprofitat per emplenar formularis d’obtenció d’objectius administratius: l’horitzó és tan curt que els resultats no s’assemblen mai al necessari “voler l’impossible per arribar al possible”… Per xamba, algú ha rescatat diapositives precioses del fons de l’oceanògrafa Josefina Castellví d’un racó caòtic dels Encants de Barcelona. Però és que s’hi han trobat els papers de molts escriptors, periodistes, artistes plàstics, músics, fotògrafs morts! Quants tresors no hauran anat a parar a la trituradora, a mans ignorants o a la inevitable corrosió del temps? I en tot això, amics meus, no hi ha participat Donald Trump…
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.