Un article de Jordi Sánchez.]
El nostre litoral català s’estén uns 580 km, des de la punta del Falcó (l’Alt Empordà) fins al riu Sènia (desembocadura entre les Cases d’Alcanar i Vinaròs). Amb un 81 % de costa urbanitzada i una Llei de costes que la regula, hi ha uns 49 ports, entre esportius, pesquers, de mercaderies i turístics.
De tots els ports, n’hi ha dos que tenen una singularitat important per a les mercaderies. Fa temps que se’n parla, i també del corredor mediterrani, per tal de resoldre el transport de les mercaderies que es produeixen a la península Ibèrica i les que arriben des de continents llunyans, com per exemple l’asiàtic, amb destí a la UE.
Els dos ports, el de Tarragona i el de Barcelona, actualment reben mercaderies tant per ferrocarril com per carretera. El port de Tarragona és un bon receptor de trànsit de mercaderies, tant provinents del sud, des d’Algeciras, com de la línia ferroviària del centre de la península: Madrid, Saragossa i Lleida.
Actualment les mercaderies per ferrocarril representen menys del 4 % del total, percentatge molt llunyà del que demana la UE (30 %).
Solució
La solució està grafiada en el planejament català des de l’any 2010 i és l’eix transversal ferroviari (ETF), amb un traçat que fa que des de Saragossa les mercaderies arriben a Lleida; d’aquí, les que han d’anar al port de Tarragona ja hi van i les que no, continuen cap a Igualada, Martorell o el port de BCN. El tercer fil no és la solució, només pot ser una urgència. Tot l’entorn de BCN està col·lapsat.
En arribar al port de Tarragona, les mercaderies que venen d’Algeciras, que continuïn cap a Lleida i, a través de l’ETF, que segueixin cap a la frontera, en lloc de seguir per la costa o a pocs metres d’ella.
Fases
1a. ETF, des de l’entrada a Catalunya per la província de Lleida fins a Igualada i Martorell. En aquest cas, Lleida es converteix en un punt estratègic de mercaderies, i això vol dir més economia.
2a. Des de l’entrada de Vinaròs fins al port de Tarragona, en lloc de continuar per la proximitat dels nuclis urbans de la costa i les poblacions del Penedès —malmetent la zona vitivinícola, amb el seu paisatge, i havent de travessar la ciutat de Vilafranca—, és raonablement millor i més respectuós per als territoris utilitzar la línia des del port de TGN cap a Lleida.
Tot costa diners?
Efectivament, les obres ben fetes costen més diners que les que estan mal dissenyades. Els dos ports necessiten una bona planificació de connexions, des d’una infraestructura ferroviària pròpia, com a projecte de país, si no, perdrem el tren.
Així ho veig.
Jordi Sánchez Solsona
Calafell, 11.07.25
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.