[Text de Isidre Oller.]
Al món de la cultura passen coses molt curioses, sobretot quan s’ha acabat confonent amb l’economia… Els grans premis literaris, amanits amb una bona dosi de lluentons i llana al nostre clatell, són atorgats en càlcul exacte als pistrincs fàcils que produiran. Per Sant Jordi també passa, ja ho va dir Déu: abans es colarà un camell per l’ull d’una agulla que no un ric entrarà al regne del cel! Però els poderosos que maneguen les finances s’arrapen al barrastral de la seva poltrona com les paparres més monstruoses. Aleshores, al cel dels likes, de les llistes de vendes i de la propaganda mediàtica, hi passen els camells dels personatges famosos, els llibres dels quals han estat escrits per negres i per grisos. Sí, exactament grisos, un boldró de grisos! Els narradors que fan literatura, a la cua! Els poetes… Ai, quina broma!
Tot això no seria tan greu si el criteri adquirit pels usuaris de la cultura fos a prova de tanta enganyifa i trivialitat. Les coses han de ser fàcils i que no maregin, fora filtres al guany de les grans fortunes! Explicar que la dita del camell i l’agulla és un error de traducció només faria un mal incurable als pobres consumidors de lectura. La dita exacta seria que no passaria una corda gruixuda per l’ull d’una agulla, però ja comprenc que és més espectacular i literari endossar-nos un camell! No totes les decisions del pensament dominant han de ser dolentes! La qüestió és que estem a mercè de testaferros saberuts i taxatius que mai no s’equivoquen! La butxaca no s’equivoca mai! I ara que arriba la intel·ligència artificial, pobrets humans, l’ultracrepidarianisme serà més impune que mai! No només engegaran a l’atur tota cuca artística, sinó que la majoria d’aquests testaferros saberuts també aniran al carrer! Si la IA pot fer llibres, cançons i obres plàstiques sense que s’hagi de pagar enormes quantitats de diners als creadors, ja tardem a fer net! A més, tots aquests anys de banalització de la cultura han creat una munió de gent que no entén el que llegeix ni el que escolta i que diu que un nen de tres anys pinta millor que Joan Miró! Jo, innocent de mi, vaig anotar això de l’ultracrepidarianisme perquè m’entretenen més aquestes petiteses que no veure com pixen i rellisquen pobretes víctimes en vídeos que corren arreu. Vaig pensar que era un terme de gran actualitat: és la tendència a opinar i donar consells sobre matèries de les quals no se’n té ni idea! Apel·les de Colofó va ser un gran pintor fa vint-i-quatre segles. Un sabater va voler opinar a la lleugera sobre les seves obres i Apel·les va sentenciar: “Ne supra crepidam sutor judicaret”…
Les anècdotes sobre els fets extraordinaris de les paparres de què avui m’he recordat són inacabables. Una que portaria molt per discutir és sobre la fama d’artistes que esclata un cop han mort i ja no poden molestar cap paparra. Què passa, no hi havia ningú que apreciés la seva qualitat quan estaven vius? Per quina entelèquia o casualitat arriben a ser descoberts més endavant?
Pel que podem intuir, per tant, el desdeny cap a la cultura a costa del materialisme i de l’entreteniment fàcil i esclau no ve d’ahir, sinó de molt més lluny. Va caure la cultura clàssica com estem veient com cau la cultura contemporània. Un d’aquests saberuts va posar-se taps a les orelles i no va voler veure el potencial dels Beatles en aquella famosa prova per a la Decca. No és poca cosa, si els Beatles no haguessin perseverat, potser no els hauríem conegut mai i avui la cultura contemporània hauria començat a morir una mica abans!
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.