[Articles de Nan Orriols.]
Nadal
Un servidor, poc amic del clero i de les tradicions, no suporto Nadal ni l’Epifania. Avui, les festes són comercials fins a un extrem que ens hauria de fer reflexionar: quin missatge arriba a la quitxalla? Entre torrons, llaminadures i joguines, moltes vegades es creen moments de frustració, perquè cal entendre que no tothom pot tirar la casa per la finestra.
El tió, Nadal, Cap d’Any, Reis. La història explica que, per la missa del gall, les famílies es reunien a l’església del poble, sopaven junts i s’intercanviaven vianda; i quan el gall cantava tornaven cap a casa. Durant la missa, un marrà ensenyat pel pastor entrava a l’església amb dos ciris a les banyes i, davant del bressol del nen Jesús, s’agenollava per adorar-lo.
Bé, és clar que ara no és així i que el riu ha sortit de mare. Sincerament, crec que per Nadal cal evitar els xantatges del sentimentalisme i explicar a la canalla que els torrons se’ls mengi un altre.
Mal any
Acabada la bacanal de torrons i neules, cançonetes, felicitat imposada amb arbres nadalencs, Pares Noel i «El Govern de tothom», i amb un tió ben cagat perquè l’Epifania encara no ha arribat, a un servidor, independentista, m’agradaria fer un resum per explicar el desastre botifler que vivim.
Gràcies als vots d’ERC, Comuns…, tenim un president de la Generalitat que explica que vol que Catalunya lideri el creixement econòmic d’Espanya; i, com un rector de parròquia, encén ciris a la mare de Déu i convida tothom a missa per aconseguir-ho. La Generalitat dona la Medalla d’Or a Joan Manuel Serrat, un botifler que ho arreplega tot, Premi Princesa d’Astúries i el que faci falta.
Les trifulgues entre Junts i ERC són permanents, i Gabriel Rufián actua de xulopiscines marcant paquet. Aquest senyor no és ni d’esquerres ni republicà ni defensa Catalunya. Actua a conveniència del catòlic Oriol Junqueras, que aviat anirà a la Moncloa a rendir acatament a canvi d’una bossa de crispetes, mentre Puigdemont espera l’amnistia amb candeletes. Com sempre, els jutges ballen el vals i el xotis, perquè Ayuso «no se toca».
Si per als impresentables botiflers i espanyols la unitat d’Espanya és tan important, no costa gaire d’entendre que per a nosaltres és un desastre. Això sí, diputats ben pagats, dietes, portes giratòries i a esperar la jubilació ben amagats cobrant de l’erari públic. I són centenars.
En fi, un mal any: els trens no funcionen, el rector president Illa vol més aeroport i una Catalunya de deu milions. Cal reaccionar i fotre’ls tots els torrons pel cap, i explicar-los que estem farts d’inútils que no volen entendre que cal marxar d’Espanya. I que, de botiflers, ni en Serrat ni cap. Esperem que l’any que ve sigui millor.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.