[Text de Isidre Oller.]
Avui passejava la Lulú i m’he adonat d’una reacció que ja he vist en molts gossos: no volen trepitjar reixats o plaques metàl·liques que sovint es troben pels carrers. Hi ha d’haver alguna raó científica o psicològica que ho fa, això. Potser és una mena de por al desconegut, o potser és una simple angúnia del tacte caní. Fa uns quants anys vam fer una sortida a la serra de Busa amb la intenció d’estrenar la nova palanca que permetia accedir al Capolatell, el tros de cinglera aïllat que és famós per haver servit de presó des de la Guerra del Francès a les batusses carlistes. Abans, el primer cop que hi havia anat, a mitjan anys vuitanta, hi havia una precària passarel·la de fusta sense barana; un calfred important per als qui ens fa respecte el buit sota els peus. Aleshores, més de vint anys després, l’enginy metàl·lic amb baranes segures havia domesticat la por a la caiguda. Però d’aquell dia, un petit incident m’ha vingut a la memòria tot passejant la Lulú i anant amb el senderi perdut, imant perfecte per a deixar exclamar-se el subconscient. De camí al Capolatell, un gosset de raça no t’hi fixis, petitó i dòcil, se’ns va posar a la cua de la filera que formàvem els visitants; algun ganyip apte per al seu estómac li va arribar a la boca, i que content que se’ns mostrava! La nova amistat anava creixent fins que, ai quines coses, vam començar a travessar la passarel·la metàl·lica i el gosset plantà les ungles a terra i es negà a seguir la comitiva. No hi va haver manera, tossut com una mala cosa, el gosset no va voler avançar un mil·límetre més. Un cop estàvem a la presó i vam menjar els entrepans que dúiem, escoltàvem el pobre gos ganyolant des de l’altre cantó de la cinglera.
Els soldats francesos reclosos al Capolatell acabaven bojos: la guàrdia de la seva presó no eren altres soldats de la força enemiga, era ningú: era la natura; silenciosa, freda, constant i contundent. Es va fer famós el suïcidi de molts d’ells, que saltaven al buit tot cridant «He nascut a París, moro a Busa!». Avui, el suïcidi ―malauradament molt present en les societats equivocadament anomenades avançades― està molt present. Els nostres pobres cervellets no han estat educats per a tant desori i bombardeig d’imatges, bagatel·les, mentides i terra movedissa capitalista. Ens hem desentès de la natura. I si el suïcidi no és de manual, és progressiu, lent i col·lectiu. Ens falta el tacte i la intuïció dels animals. Ens falta identificar totes les menes de buit que la vida «avançada» del segle XXI ens posa sota els nostres peus. Durant el camí de tornada de l’excursió a Busa, el gosset, que tot rialler se’ns havia afegit de nou, va aturar-se vora un mas i es va plantar a observar com ens n’anàvem i li fèiem adeu amb les mans. O sigui que, abans d’aprendre de tactes i intuïcions, aquest gosset ens mostrava que l’amabilitat obria portes i afectes. L’Europa avançada de burocràcia estúpida i dirigents superbs, maleducats, inoperants, de discursos expletius, refistolats, remisos, omisos i calçasses ha posat tots els mitjans per destruir la cultura, la saviesa ancestral, l’educació, l’economia de la gent, els lligams entre persones i la societat civil. Tot el que diuen és al revés. Adeu llibertat, adeu igualtat i adeu fraternitat, adeu justícia, adeu diàleg i adeu separació de poders! I si no fóssim cecs, veuríem que ja fa dècades que se’ns està avisant! Una advertència molt lúcida va ser la de Charles Bukovski: «La democràcia acabarà sent una dictadura on ens deixaran votar».
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.