[Text de Eduard Garrell]
Amb el nom de “Perles d’estiu”, cada any es publicaven les bestieses que nois i noies responien a les preguntes del exàmens de revàlida. Ara, aquests nois i noies ja són periodistes, alcaldes, regidors… i persisteixen en amenitzar-nos, o amargar-nos, l’estiu.
És habitual, durant l’estiu, que diaris i publicacions digitals enlluernin els lectors amb promeses de cales i platges desertes, salvatges i secretes o gorgs desconeguts del “territori indòmit” i encara per explorar que es veu que és Catalunya. Una de tantes perles informatives que he llegit fa poc parla de Tamariu (la platja dels pobres)1 de Palafrugell, que, segons diuen, han trepitjat molt pocs i es veu que posa els seus encants pel damunt dels de Cadaqués i de Lloret. Segons el narrador, deuen ser dues poblacions comparables.
Una cosa és certa, el Tamariu que descriu no l’hem trepitjat ni els que hi vivim: els carrerons estrets, l’ambient mariner, les barques velles a la platja, les cales amagades i desèrtiques amb fragments d’arena accessibles del camí de ronda, el pecio* de Cala Nova, les langostes, la fresca cuina local amb peix acabat d’arribar i altres sensacions oníriques, que podeu llegir aquí, francament, per nosaltres són en una dimensió desconeguda.
Si algun babau, que n’hi ha, s’empassa el que explica el Sr. Corchado en el seu article i ve a Tamariu, li passarà que al cap d’una hora o més de donar voltes amb el seu automòbil i l’hagi mal aparcat a un quilòmetre de la platja amb risc de retirada de grua i baixi per la riera, passarà per tres abocadors curulls d’escombraries, un dels quals a tocar d’una platja plena a vessar d’exploradors que l’han precedit. La platja, amb un parell de dotzenes de barques velles i lletges amb bucs de fibra i alumini que els socis del Club de Pesca Esportiva hi tenen avarades, és l’avantsala del pàrquing de la badia amb unes cent-cinquanta embarcacions, la majoria no gens mediterrànies, fondejades en un camp de boies.
Si de la riera entrem al passeig marítim, la primera sensació és una forta ferum de claveguera que surt de la ventilació de la bomba soterrada que impulsa les aigües negres cap a la depuradora o a un emissari mar endins quan la bomba està saturada, bé, tampoc gaire endins. Una bomba que se sol saturar durant tot l’estiu. Quan vulgui baixar a la sorra haurà de vigilar de no trencar-se la crisma o el cap del fèmur a les escales, totes fora de les normes de seguretat exigibles. Si busca els raconets de sorra pel camí de ronda, té força possibilitats de gaudir d’un rescat dels bombers i acabar a l’hospital de Palamós, on encara s’hi jugarà més la vida. A mesura que passa el dia, el passeig s’unta dels pixats dels gossets que passegen els seus papes i mames, de sorra, de gelats desfets, de burilles… Si hi vol menjar, la majoria de restaurants li oferiran plats de peix congelat acabat d’arribar del Marroc amb preus de peix del pòsit de Palamós. La cuina empordanesa ja fa anys que se l’han carregada. Si la nit és calenta i vol dormir amb les finestres obertes, no podrà, perquè els nens que juguen a pilota i criden mentre els papàs es foten gintònics a les terrasses seran rellevats pels adolescents i joves que tornen ben molls de la discoteca i es transmuten en micos udoladors fins que surt el sol. Això, si no trenquen res.
Si fa no fa, aquesta és la vida estiuenca de la majoria de les poblacions de la costa de l’Empordà. Queda clar, doncs, que els articles no són fruit de l’experiència, sinó resultat del dictat d’algú amb mala fe que s’interessa a degradar encara més els racons delicats de la Costa Brava i de Catalunya. S’ha perdut el respecte al país i a les persones, perquè el país és un parc temàtic amb entrada franca, i les persones són simple mercaderia que molts interessos es diputen.
Poca gent recorda que el primer festival de música de la Costa Brava va ser el de Calonge. L’any 1968, mossèn Pere Surribes3, el Sr. Joan Vinyes i el músic Adrià Sardó van conspirar amb la finalitat que aquell concert servís per finançar l’altar major de l’església de Sant Martí. El festival fou un èxit de públic i econòmic i va estimular, a més de la seva continuïtat, que aquests festivals proliferessin als estius empordanesos. Sens dubte, els més coneguts, a més de l’esmentat, són el del Cap Roig i el d’havaneres de Calella de Palafrugell, dos dels quals aquest any han creat polèmica i han posat en evidència els ajuntaments respectius, Calonge i Palafrugell.
A Calonge es veu que hi van convidar la Unitat de Música de la Inspecció General de l’Exèrcit a fer-hi un concert: “Veus de l’exèrcit al Castell”. La cosa no va agradar gens a una bona part dels pobladors i va desencadenar actes de protesta i de rebuig. Sens dubte, aquest acte va interrompre una llarga i selecta trajectòria musical. Alguns diuen que tot això respon a la pressió de forces espanyolistes contra l’independentisme i l’afany d’espanyolitzar-nos. Si pretenen fer-ho oferint-nos uniformes caqui, caspa i naftalina, el fracàs està garantit. Finalment, al concert, desubicat per l’oratge a una sala coberta, hi van assistir trenta persones. De la cantada d’havaneres ja no cal dir res més. Només caldrà veure si l’alcaldessa del PSC, Laura Millán, encara ens farà identificar quan la cantem o en repartim la lletra.
Resistiu!
1 Tamariu, la platja dels pobres: la cala de Tamariu havia estat un punt de pesca de peix blau força important. A la nit, els pescadors de la zona feien servir una xarxa comunal que s’havia de treure a la platja a força de braços. Aquest fet atreia cap a Tamariu molts pobres o gent sense feina que ajudava en la dura feina.
2 “Pecio” és castellà. En català s’anomena derelicte [1] (del llatí postclàssic ‘derelictum’): restes d’un artefacte o nau fabricat per l’ésser humà, enfonsat totalment o parcialment en una massa d’aigua (El derelicte d’Illes Formigues es troba a una fondària inassolible pels bussejadors aficionats).
3 Mossèn Pere va ser rector de Calonge del 1958 fins al 1998. Fou un capellà amb coll dur i sotana fins als peus, un hàbit que no s’adeia del tot amb l’home que va viure entre dos temps. Calonge és un poble tradicionalment recalcitrant amb l’església; tot i això, mossèn Pere va ser un capellà, no sense controvèrsies, estimat i respectat que durant anys va apagar molts focs entre els calongins i l’allau d’immigrants que arribaren aquells anys, primer andalusos i aragonesos i després berbers. Jo el vaig tractar durant tota la vida, mentre intentava convèncer-me inútilment d’assistir als oficis i saludar al sant Crist. Un cop jubilat i en la darrera visita que li vaig fer, vam parlar llargament dels seus anys al cap de la parròquia. Jo em vaig atrevir a fer-li una pregunta sobre una qüestió de fe: “Però mossèn, vos tot això us ho creieu?”. La resposta va ser simple: “No, Eduard, però la gent ho necessita”. Definitivament, mossèn Pere era un home intel·ligent disfressat de capellà.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.