[Text d’Helena Bonals]
Sempre han estat molt importants per a mi els vestits, és l’únic luxe que em permeto. Deu ser per això que m’agrada d’inventar formes, que diu Enric Casasses. Puc estimar una persona lletja, no puc fer-ho amb aquella que es vesteix i es pentina malament des del meu punt de vista.
Recordo la pel·lícula Granujas de medio pelo, de Woody Allen, en què uns lladres que s’enriqueixen demostren que són del que se’n diu “nous rics” perquè vesteixen amb pell de tigre, i decoren casa seva amb negre i daurat. Ara està molt de moda l’animal print, però a mi, que soc molt ganàpia, i tinc un deix infantil genuí, intrínsec, no només no m’agrada gens, ni tan sols estampat en color blau o rosa, sinó que considero un error de vestir així una nena, amb una roba que no s’escau a la seva edat. Que ja tindrà temps, per desgràcia, una nena, de ser gran.
Que la bellesa interior és més important que no l’exterior, és evident. Però la nostra aparença és l’espill de l’ànima, més que no pas la cara. Parla del nostre interior, per això les persones anem vestides pel món, no només per protegir-nos del fred. I no duem pas el “pijama de ratlles” dels presoners dels camps de concentració, que els iguala a tots. És per això també que no vull saber res del comunisme, que també està renyit amb la lliure expressió de la diferència.
De petita, un dia que tornava de l’escola amb ma mare, vam entrar en una botiga de roba i em vaig enamorar d’un vestit. La meva mare em va dir que no me’l podia comprar, i jo me’l vaig emportar carrer avall, fins que em va atrapar i me’l va fer tornar.
No sabeu el que és estimar la bellesa i no poder-la haver. El meu pare sempre ha estat un gran lector, segurament perquè de jove no podia comprar tots els llibres que anhelava llegir. I no es tracta de tenir un quadre penjat a la paret de casa. Es tracta de tenir-ne la imatge exacta. També recordo un professor de quan estudiava disseny gràfic, dient que per a ell qualsevol regal que li fessin havia de ser sempre molt vistós, per deformació professional. El sentit de l’estètica, com el saber enquadrar una foto, es té o no es té. I el ser-ne connoisseur, també.
Crec que estic enamorada de l’art i la literatura després d’una llarga crisi creativa, que maldo perquè no torni. Ara no hi ha pràcticament res que em generi una reticència que no pugui vèncer, pel que fa a la creativitat. I en tinc moltes ganes, no com els que tenen un talent i no l’exerciten. Senzillament em fa molt feliç, sense arribar a l’extrem que ho faci més que la felicitat mateixa, allò que passa als que prefereixen l’art a la vida, els llibres a les persones.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.