[Text d’Helena Bonals i fotografia d’Agus dins de l’Associació Fotogràfica Jaume Oller]
L’època del Renaixement, on la riquesa va fer florir tants artistes genials, que vivien dels seus mecenes, no és l’actual. Al segle XX el més corrent ha estat que artistes excepcionals com Kafka i Pessoa hagin hagut de treballar i escriure les hores lliures. Que també hi ha hagut el cas de Thomas Mann, que va viure del que escrivia des del primer moment, amb Els Buddenbrook.
Escriure els caps de setmana i les vacances, sobretot, no és gens menyspreable. I millor si fas una feina d’horari compacte, que et deixi el matí o la tarda lliures, el que deia Jordi Llovet a la carrera que havíem de fer si volíem dedicar-nos a escriure, com he fet jo. I no tenir fills.
Hi ha una altra opció: passar a la vida bohèmia, el que molts fills de ric han fet al llarg de la història. Malvivint sovint els que no són “fills de papà” i volen fer com si ho fossin. “Ets poeta, moriràs sense una pesseta”.
Però cal anar amb compte: Joan Margarit va escriure el seu millor poemari, des del meu punt de vista, Edat roja, quan encara treballava d’arquitecte i professor de càlcul d’estructures a la Facultat d’Arquitectura. Feia els poemes quan visitava les obres dels edificis que havia projectat, sentint el soroll de les màquines i escrivint com si res. Ell deia que, si poses excuses per escriure, com el soroll que t’envolta, si no és per a tu una obsessió d’escriure, és que no ets poeta. A on jo anava: va ser deixar d’exercir d’arquitecte i començar a escriure tant com volia, que crec que no va arribar mai més al nivell d’aquella època. Anar a contracorrent ajuda, fins a un límit, però. Un altre cas és el de Maria Escalas, que des que ha deixat la feina estable que tenia no ha parat d’escriure grans llibres.
Jo somnio viure sense treballar, perquè puc viure així sense avorrir-me ni deprimir-me. Encara que avui dia les dones, si no treballen, són mal vistes, la societat les pressiona molt.
Hi va haver un crític d’Alemanya, Marcel Reich-Ranicki, que a la Segona Guerra Mundial va anar a viure a Polònia, que era comunista. Per tant, cobrava de l’Estat per fer crítica. La dona de fer feines que treballava a casa seva i també cobrava de l’Estat no entenia que ell visqués llegint llibres tot el sant dia.
De petita, la meva mare sempre ens deia que “tant és treballar com fer feina”, i que “el treball dignifica”. Per a mi només hi ha una veritat, la meva: la feina és feina, o sigui, una presó al capdavall. Per a mi només hi ha una manera de ser lliure, per penós que sigui a vegades, que és ser artista.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.