[ARTICLE] «Una trista història» i «El Toisón de oro», de Nan Orriols

Una trista història

Acabada la Guerra Civil Espanyola i amb una forta repressió del dictador Franco, des de l’interior de Catalunya i des de l’exili es va treballar per resistir. Al Casal Català de Buenos Aires, Pau Casals, els presidents de la Generalitat Irla i Tarradellas i tants d’altres van lluitar i van esperar l’oportunitat per donar a conèixer la nostra història, la d’un país on el català estava prohibit a les escoles i a tots els documents oficials.

Amb la mort del dictador, molts exiliats van tornar i moltes persones vam creure que era el moment de participar en els actes dels partits polítics, de lluitar per la llibertat d’expressió i per la democràcia i de crear mitjans de comunicació independents i sense censura; així van néixer moltes revistes, diaris, setmanaris i ràdios i televisions locals, que van treballar per créixer i fer-se respectar.

El problema el vam tenir quan vam observar que aquells partits polítics que havíem defensat volien controlar la informació dels mitjans. Van aparèixer les subvencions, els comissaris polítics i el xantatge dels partits per exigir obediència. Així, malgrat que el resultat de diversos mitjans era molt bo, des de revistes mensuals en paper fins a d’altres en format digital capdavanteres a tot Catalunya, com Nació Digital, finalment molts van anar claudicant i van abandonar.

Miquel Macià ha escrit Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic (1939-2025), un llibre excel·lent i ben documentat que és extensiu a tot Catalunya. 600 pàgines que no deixen indiferent. En realitat, és la història d’un fracàs. Els partits polítics que vam ajudar són els que han silenciat els mitjans i, avui, els que encara existeixen viuen subvencionats i són poc més que un pamflet de partit.

______________

Toisón de Oro

«La insigne orden del Toisón de Oro es una orden de caballería fundada en 1429 por Felipe III de Borgoña, duque de Borgoña y conde de Flandes. Es una de las órdenes de caballería más prestigiosas y antiguas de Europa…» i bla, bla, bla. «El actual gran maestre de la rama de España es el rey Felipe VI.»

Any 2025. Miquel Roca i Junyent, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Felipe González Márquez entraran a l’orde de cavalleria. Se’ls vol reconèixer la defensa de la Constitució, que reconeix una monarquia imposada pel criminal dictador Francisco Franco Bahamonte. Aquests dies, el rei Felip VI també regala Premios Princesa de Asturias a tort i a dret. I a Catalunya tenim el catòlic i apostòlic president Illa, beneït pel catòlic, apostòlic i romà Oriol Junqueras.

Bé, només voldria acabar dient que el president Carles Puigdemont valora, junt amb el seu partit, deixar de donar suport al Congrés dels Diputats a l’encantador de serps i president del Gobierno de España Pedro Sánchez. L’1 d’Octubre es van equivocar i van llençar a les deixalles una oportunitat que els catalans feia centenars d’anys que esperàvem (cal recordar que Junqueras es va anar a amagar amb els frares de Montserrat). Espero que no es tornin a equivocar; sense postures, sense discursos, sense explicacions, no s’ha de votar mai més ni Sánchez ni Rufián. Es van equivocar una vegada. Dues, els condemnaria per sempre a penitències impossibles de suportar.