[ARTICLE] «Verins», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

“La cicuta obra estimulant els vasos limfàtics i activant l’acció absorbent dels capil·lars. Així aquesta planta s’ha de prendre amb grans precaucions; a altes dosis ocasiona un tipus d’embriagament amb postració general, nàusees, lentitud de pols, torbació de la vista, dilatació de les pupil·les, fred, calfreds, deliri, convulsions, paràlisi, comença a manifestar-se a les extremitats inferiors, ascendeix fins a bloquejar els centres respiratoris i provoca la mort.”

Aquesta és la descripció dels símptomes d’un enverinament per cicuta, i segurament no són massa diferents del provocats per bolets tòxics, el verí de serpents o altres substàncies que un organisme viu no és capaç d’assimilar, expulsar o digerir. Abstenir-se de prendre’ls o d’exposar-se a la seva inoculació deu ser el millor remei per no sucumbir als seus efectes. Provocar el vòmit o trobar un antídot solen ser els recursos quan la inoculació ja s’ha produït.

Això pel que fa a organismes vius, però què passa amb els organismes polítics o socials? No estan també exposats a enverinaments i intoxicacions que poden ser igualment letals?

Resumint molt, podríem dir que un verí és una informació que l’organisme afectat no és capaç de gestionar adequadament i que, al final, li provoca la mort.

És evident que les societats desenvolupades, si d’alguna cosa van sobrades, és d’informació.

Antigament, disposar d’informació era un privilegi al qual només uns pocs tenien accés i ―com l’ús del verí― permetia accions fulminants per aconseguir el poder i els privilegis de classe. Saber allò que els altres no saben sempre ha donat avantatges. I això no ha canviat, si bé la informació, gràcies a les noves tecnologies, ja no és un privilegi d’uns quants sinó que ha arribat arreu. Altra cosa és la qualitat de la informació que ens arriba. Si fa no fa com ha passat amb les drogues i la seva adulteració. El seu ús indegut o adulterat sempre esdevé letal.

“La cicuta obra estimulant els vasos limfàtics i activant l’acció absorbent dels capil·lars”. És el mateix que han fet els mitjans de comunicació, penetrar-nos les ments fins a l’últim racó.

Al contrari que en segles anteriors, ara la informació viatja a la velocitat de la llum.

I els símptomes de la intoxicació no són tampoc diferents: “embriaguesa”, atordiment, postració, nàusees, frustració, mala llet, depressió, “deliris”, impotència, “paràlisi”. “Comença a manifestar-se a les extremitats inferiors, ascendeix fins a bloquejar els centres respiratoris i provoca la mort”.

És a dir, comença paralitzant qualsevol iniciativa o descoberta de les classes populars, els impediments burocràtics ofeguen tota possible acció o empresa. I es produeix la sufocació, per excés d’(in)formació, de qualsevol projecte. Ja no cal prohibir res, n’hi ha prou amb informar. La informació paralitza.

Una cosa és el coneixement que prové de l’experiència, l’altra, la informació feta per saturar els sentits i provocar reaccions irreflexives i interessades. És el col·lapse (viralitzador) “verilitzador”.

Perquè, en el fons, tota la informació que emet el poder no té altra finalitat que impedir el moviment i la comunicació dels plebeus. I no ens ha d’enganyar el fet que els cotxes no hagin deixat de proliferar amb els anys; simplement es tracta de tenir-nos incomunicats, anant, sí, d’un lloc a l’altre, però cada un confinat el màxim de temps dins el seu vehicle. O enganxats a les pantalles.

Mentrestant, els beneficiats de sempre segueixen gaudint de la informació privilegiada, sense adulterar (perquè en són els productors), per ser aplicada de manera puntual allà on més els convé.

Quants problemes, desgràcies, malalties, disputes o guerres no tenen el seu origen en una informació errònia o interessada?

Els antídots: sostreure’s o apartar-se de tota informació innecessària. Posar en qüestió tota aquella que no puguem esquivar. Provocar el vòmit, és a dir, desmuntar els seus arguments, no creure. I, si no hem pogut evitar la inoculació, fer tot el possible perquè el trànsit sigui el més ràpid possible. I en darrera instància sempre ens queden la ironia i l’humor com a bon digestiu.