Torre Valentina (Calonge-Sant Antoni)
[Text de Eduard Garrell]
Amb la mateixa facilitat amb què, un nen jugant a la platja, desbarata amb els peus i les mans el que de sorra havia construït.
(XV, 352 – la Ilíada – Homer)
La imatge d’un nen jugant a la sorra, descrita per Homer a la Ilíada fa 2.900 anys, forma part habitual dels nostres paisatges estivals i de l’imaginari col·lectiu.
Tal com aquest nen que fa construccions a la sorra i ell mateix o una onada li ho desbarata, l’home ha intervingut en el paisatge transformant-lo i domesticant-lo a la seva conveniència, la natura s’entesta permanentment i tossuda per recuperar, indiferent, el seu estat original. L’home i el paisatge són dos organismes simbiòtics que generen beneficis i perjudicis per cadascun, en una relació de supèrbia per part de l’home i de superioritat de la natura, que sempre s’acabarà imposant.
Amb l’abandonament de l’agricultura i de l’explotació dels boscos , la dispersió de les edificacions, la invasió de molts paratges, les carreters i línies elèctriques, els incendis… els paisatges de Catalunya s’han transformat profundament, però no per això deixen de tenir valor testimonial, en molts casos de l’ambició i el menyspreu pel propi país.
El que sorprèn, veient com va el país, és que Catalunya s’hagi dotat d’una Llei del paisatge i d’un Observatori del Paisatge. Ningú ho diria, atès el poc efecte que sembla exercir sobre el desgavell i els abusos que s’estan cometent, amb preferència on els paisatges encara conserven el seu valor patrimonial.
Aquesta Llei és més aviat una declaració de bones intencions que un corpus legislatiu sòlid i eficaç i l’Observatori fa la flaire d’un pessebre on hi van a figurar uns quants personatges que tenen relació amb el govern i la política i unes quantes dotzenes d’institucions.
Ens rebel·lem en veure com els indrets més bells del país, pel fet de ser-ho, són víctimes de l’especulació urbanística. Un exemple és la façana marítima de la Costa Brava on, des del mar és gaire bé impossible trobar gaires espais que no estiguin esquitxats d’urbanitzacions, d’edificacions de 14 i més plantes a primera línia de mar, de xalets penjats dels penya segats, sobrevalorats perquè els seus propietaris gaudeixin d’un paisatge que ells mateixos, com el nen de la sorra, desbaraten tossudament, i no ens adonem que al darrere de cada paisatge destruït hi ha un paisatge segrestat, apropiat, robat a la comunitat. La majoria de construccions abocades als paisatges més privilegiats, habitatges infrautilitzats, emparats en un hipòcrita dret a la privacitat han instal·lat no només tanques físiques per delimitar la propietat, cada cop s’instal·len més barreres visuals que impedeixen que qui transita per l’espai públic pugui observar el paisatge que és dret i patrimoni universal.
No he vist que la Llei ni l’Observatori donin la més petita importància a aquesta pràctica que hauria de ser controlada i regulada. Però ja ho he dit abans que la natura s’entesta tossudament en recuperar allò que l’home li ha pres i, ben mirat, habitualment aquestes tanques visuals són de plàstic, de canya o de bruc…
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.