[Text de Eduard Garrell]
«La maduresa de l’home és haver tornat a trobar la serietat amb què jugava quan era nen.»
Nietzsche
M’adono que els tradicionals anuncis de joguines pràcticament han desaparegut de la televisió. La generació X possiblement hem estat la més afortunada pel que fa als jocs i a les joguines: les carències de l’època ens van desenvolupar la imaginació de tal manera que de qualsevol cosa en podíem fer una joguina o inventar-nos un joc, dins de casa, al carrer, als marges d’una riera o al mig d’un bosc. De fet, vam ser els pioners dels jocs creatius i de les joguines imaginatives.
Als anys 60, amb el baby-boom, el plàstic va revolucionar el món de les joguines i va impulsar la seva comercialització massiva, i més endavant, als anys 80 es va produir la revolució de les joguines elèctriques. Rico, Payá, Comansi, Famosa, Lego, Madelman, Geyper, Meccano, Tente, CinExin, Scalextric… creixien per mà de la televisió i així, nens i nenes es van anar convertint en consumidors. La indústria de les joguines creixia imparable, singularment al País Valencià.
A partir del 68, l’escolarització abasta totes les capes d’una societat que es va obrint lentament a noves idees i comença a entendre que cal repensar els rols de gènere de les joguines, que responen a una societat sexista i tancada, i nens i nenes comencen a compartir jocs i joguines. La renovació escolar de Rosa Sensat impulsa a Catalunya la creació i el consum de joguines pedagògiques i artesanals.
“M’agrada carregar la cuineta al camió”: amb el canvi de segle es trenquen finalment els estereotips de gènere i s’organitzen campanyes institucionals per convèncer els pares de trencar els vells tabús i, tot seguit, a principis de segle, s’inicien campanyes perquè les joguines compleixin les normes de seguretat de la UE. Es produeixen alguns accidents i encara es realitzen controls, cada any es retiren milers de joguines procedents de la Xina.
Amb les mares cada cop més integrades al món laboral i treballant tota la família a ple rendiment, els infants acaben “col·locats” en múltiples activitats extraescolars o davant la pantalla de la televisió, i pares amb mala consciència els compensen de la seva absència amb un excés de joguines. La industrial joguinaire creix sense parar i ataca a través de la televisió, que és on troba els seus clients. Molts infants acabaran submergits sota una allau de joguines que els hipnotitzen un instant, hi perden l’interès, les abandonen i en reclamen una altra, perquè ja no són el fruit de la seva imaginació, han estat creades per adults i pensades per arribar a la butxaca dels pares convertint els seus fills en consumidors. Fins aquest moment, però, els progenitors encara podien tenir un cert control per conduir els seus fills cap als jocs i les joguines que consideressin més apropiats. L’enorme diversitat permetia trobar les més didàctiques, compartibles i obertes.
Actualment, es veu que la majoria de fabricants de joguines del País Valencià i d’arreu estan tancant o s’estan reconvertint. Els infants estan deixant de jugar cada cop més aviat, s’avança artificialment l’adolescència, la roba infantil té un recorregut curt, nens i nenes ja es vesteixen com els seus pares, escolten la seva música, practiquen els seus esports, les nenes es sexualitzen abans de poder entendre què fan. Els infants han deixat de mirar la televisió: ara miren pantalles de mòbils i tauletes, utilitzen les xarxes, Instagram, TikTok, que els mantenen en un estat d’excitació permanent on molts emmalalteixen. És on el nou negoci els va a caçar. Els preadolescents i adolescents són més rendibles que els més petits, condueixen els progenitors a invertir més i més, i així la infantesa, el temps del joc i del desenvolupament s’escurça i els converteixen en productes prematurament.
Molts ja no surten a jugar al carrer perquè miren pantalles, o miren pantalles perquè ja no poden sortir a jugar als carrers, on no tenen espais segurs ni poden fer colla, i perquè estan contínuament supervisats per pares o avis helicòpter que els sobreprotegeixen, els armen amb genolleres, colzeres, casc, guants, ulleres de sol…, enfilats dalt d’una bicicleta amb rodetes que no aixeca un pam de terra i un vigilant que no el desempara ni un instant, o els inactiven davant d’una pantalla mentre ells dinen o s’aïllen amb el seu mòbils.
Publicitat i empreses es confabulen per arribar a la butxaca dels pares a través de la insistència dels infants, de la seva mala educació que planta cara als progenitors i els mestres que han perdut el respecte i l’autoritat. L’audiovisual, el cine, la música, la moda, les xarxes socials i la nova indústria de la desculturització ―com ara la festa de Halloween o la publicitat que presenta una mocosa de 8 anys que, plantant cara, amenaça de marxar de casa mentre la família resol el conflicte posant unes pizzes miracle a taula― en són testimoni.
Molts infants ja no juguen, i als pares els han deixat fora de joc.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.