[Text de Eduard Garrell]
Mentre ens enfilem des de la riera de Sant Aniol cap al Bassegoda, l’Esteve, fill de Sant Joan les Fonts que és caçador i fa de paleta, em va descobrint les tutes, les places carboneres, les parades, els llocs per on passaran els senglars fugint de la canilla. De cara a Talaixà, visiblement emocionat, aixeca el cap cap aquell immens paisatge i exclama: “tot això è nostru”.
Enfilo els records ben lluny de l’alta Garrotxa, durant la meva primera visita a la Fira del llibre de Frankfurt. El nostre amfitrió és un alemany que al 1971 va prendre la direcció de la llibreria Herder de Barcelona. Hermann Nahm és elegant, ponderat i un extraodinari professional del mon del llibre.
Al petit estol de llibreters catalans Herr Nahm ens aplega a la Domplatz, davant la catedral i posant la ma a l’infern de l’americana en treu unes fotografies antigues on es veu la ciutat destruïda per les bombes. Ara ens envolta la ciutat antiga, amb edificis al més pur estil alemany: “tot això ho hem fet nosaltres” ens diu contingudament emocionat
Es clar que els boscos de l’Esteve no li pertanyen i Herr Nahm no devia posar ni una teula, però ambdós, amb les seves diferències, expressen la mateixa necessitat humana de formar part d’una comunitat i d’un lloc amb qui compartir valors, interessos i objectius.
Els que tenim prou espai al darrere nostre, ens preguntem com es construeixen ara aquests sentiments de pertinença per a les noves generacions, cada cop més educats i abocats a les comunitats virtuals des d’on sovint s’estableixen relacions superficials amb anònims i avatars o interactuant en bombolles d’opinió, manipulats per algoritmes.
En el millor dels casos, en les comunitats virtuals, es poden establir grups d’interessos i converses respectuoses, transcendir fronteres físiques i culturals; i en el pitjor cas tancar-se en comunitats dogmàtiques i radicals.
En tot això m’hi ha fet pensar el “melting pot” de l’oratori de la Rosalia que entenc com una gran operació comercial que va dirigida a aquestes generacions de pertinença virtual: fusió de tradicions religioses, mística i pop, cordes i rap, tretze idiomes, desig i culpa, fe, fragilitat i maduresa.
No entraré a valorar la seva qualitat artística, però sense esperit crític i una pàtina de cultura només es pot empassar com una píndola, la dels nous referents de pertinença, una pertinença globalitzada, borda i políticament i econòmicament rendible.
Del paperot de l’escolania no em ve de gust ni parlar-ne.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.