[Text de Eduard Garrell]
«Beat aquell qui en el món té una cabòria» – Carles Fages de Climent
Ja fa temps que vaig llegir aquella especulativa i paranoicocrítica conferència que Carles Fages de Climent va pronunciar el 4 de febrer de 1956 al Casino Menestral de Figueres:
“Vila-sacra, capital del món”. Un si no fos empordanès. Des d’aleshores no he deixat de donar voltes sobre la necessitat de refundar Barcelona sense gosar gaire de verbalitzar-ho, degut a les reaccions d’incredulitat o de preocupació per la meva salut mental dels meus pocs interlocutors. Ara, però, la futura Catalunya dels deu milions ha començat a encongir esfínters i a activar cervells i ja s’alcen veus de gent preguntant-se com ens en sortirem: caldrà fer més ciutats, què en farem de Barcelona? Ens ha costat 2.500 anys adonar-nos que la romana ubicació estratègica de Bàrcino no servia per plantar-hi una capital.
Catalunya no té capital
La vida política transcorre a Madrid. Al Parlament de Catalunya li han perdut el respecte els partits que l’habiten, i les decisions les van a prendre a Madrid, amb permís. Madrid ens ha passat la mà per la cara.
Catalunya no té cultura
Els governs de Jordi Pujol, quan van tenir l’oportunitat de recosir Catalunya, ho van fer amb una enorme por de fonamentar una cultura catalana, que havia de ser la continuació del que s’havia sembrat abans de la guerra, i es van limitar a fomentar la cultura catalanista, val a dir la folklòrica: les sardanes, els esbarts, els geganters i bastoners, les corals, els minyons escoltes i una mica, no gaire, els castells, perquè els castellers han estat sempre de la corda de la CUP. Tot això està molt bé: és necessari que un país cuidi les seves tradicions, però les tradicions, per ser-ho, han de ser inamovibles, estàtiques, i d’això Joan Amades ja se’n va cuidar prou i a Jordi Pujol li va anar molt bé, perquè amb el 0,7 % de pressupost de cultura ja en teníem prou.
Mentre Convergència ens emocionava amb els tocs de flabiol a Barcelona, els socialistes feien cultura de la grossa, ni catalana, ni catalanista: cultura multi, mestissa, ètnica, cultura per als ciutadans del món, moderna, inclusiva, però no prou perquè hi càpiga el català, la música, la literatura, la creació indígena. Cultura urbana, desvinculada del catalanisme, de la catalanitat i del país. Han fet el MNAC, el CCCB, unes coses que, si demanes a la majoria de ciutadans què són, xiulen i miren enlaire, i si hom es pregunta qui hi mana i de qui són les obres, no se’n sortirà. Han fet el Sónar, el Grec, el Liceu i el ‘temple del teatre’, però la cançó catalana, el teatre, la música, les arts… agonitzen.
Les muralles de Barcelona
El 1881 es van enderrocar les darreres muralles de la ciutat, i ara que s’ha eixamplat tant com ha pogut n’hi estan bastint de noves: es dificulten els accessos motoritzats i no es resol el transport públic, foragiten els cotxes perquè especular amb barris enjardinats dona uns enormes rèdits, i l’espai urbà es prostitueix en mans d’interessos econòmics i així també en foragiten els barcelonins. La ciutat s’obre al món només al Prat de Tarradellas i es tanca al país, allò que ells en diuen territori, i els grans hospitals, els jutjats, les universitats, el Govern, el virreinat, el port, les terminals ferroviàries…, tot queda engolit dins d’un forat inaccessible. Els treballadors són expulsats de la ciutat i, no obstant, en depenen per a la feina i els serveis. Viure a Barcelona amarga la vida; haver-ne de viure, encara més.
Barcelona, plena de gent i buida de contingut
No podem pretendre la independència de Catalunya sense una capital que vertebri i articuli, que s’obri i aculli la vida econòmica, política i cultural i que recuperi la personalitat del país i creï un sentiment de pertinença a un projecte comú i una cultura compartida.
Potser caldrà deixar la city com és ara, un parc temàtic, un taller per a expats, un balneari per a jubilats dels països transitòriament opulents, per als col·lectius LGTBi+, els happenings, els grans festivals, les fires multitudinàries i la prostitució, els badocs…, i construir de bell nou una capital on s’hi pugui entrar, sortir, crear, procrear, treballar i viure.
On? Barra lliure
Si més no, us convido a llegir aquesta petita obra de Fages, l’única obra que conec on el prologuista (en aquest cas l’Alexandre Deulofeu) la rebenta sense pietat. Us fareu un tip de riure. I de pensar.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.