El vell resseguia amb la mirada els dos-cents metres quadrats d’hort que acabava de cultivar, mentre buscava un tros de cirera travada entre els queixals amb un escuradents que havia trobat al fons de la butxaca. Enciams, escaroles, tomàquets i mongeteres, pastanagues i fins i tot alguna filera de naps competien en perfecta alineació, esperant el moment de ser arrencats i consumits per tornar a començar el cicle de la terra.
Només un petit espai a l’extrem del tros, just on estava defecant el seu gos, restava encara a l’espera d’una comanda de llavors que havia demanat a l’agrobotiga del poble. Va ser mentre calculava mentalment el calendari de collites, quan el fill dels pagesos que conreava el camp veí amb un immens tractor va introduir-se a l’hort i li va llaurar l’espai reservat a la futura sembra.
Un renec sec en forma de «fill de puta!» es va escapar dels llavis del vell. Va redreçar l’esquena tot atansant-se al jove per recriminar-li la poca empatia cap al seu petit recinte de llegums i vegetals. Va costar déu i ajuda que el noi parés atenció a l’ancià, que gesticulava ostensiblement des d’un costat de la màquina infernal. Finalment, va aturar el motor i va demanar-li si volia alguna cosa.
— Que no veus que t’has menjat un tros d’hort? —va recriminar-li.
— Au vinga, tinc feina jo —va obtenir com a resposta de l’irritable noi que ja tornava a engegar el tractor, per a continuar llaurant amunt i avall tot resseguint un perímetre cada vegada més ampli del terreny, que es perdia més enllà d’on la vista cansada del vell podia atalaiar.
Un parell d’hores més tard el soroll de la màquina es va aturar a un extrem del camp. El vell va aixecar-se de la cadira de plàstic on recapacitava ociosament. Emprenent la direcció de la bèstia d’acer va arribar sota el cirerer on el jove estava ajupit fent les seves necessitats. Sense dir-li absolutament res, va arreplegar un roc de dimensions generoses que hi havia a terra, i va esberlar-li el cap amb un impacte incontestable.
Quan el jutge va alçar el cadàver de sobre de l’ensangonada pedrota, ja tenia clar que una caiguda desafortunada mentre cagava havia estat la causa de la mort. La família va plorar-lo, van rebre mostres de condol, i van vestir de negre durant una temporada llarga.
Tot just al cap d’una setmana, el germà del jove va reprendre el treball al camp que el difunt havia deixat inacabat, tornant a passar amb el tractor pel costat de l’hort i manllevant-li un metre més de terra. El vell va abstenir-se de recriminar-li l’error. Va mirar-se el sobre de llavors de cols, va deixar-la a dins de la barraca feta de palets que utilitzava per a desar-hi les eines i es va tornar a asseure, tot esperant a quin indret s’aturaria aquell imbècil per alliberar l’esfínter.