[Una novel·la de Dídac Costa.]
Començava a clarejar quan les primeres patrulles de la FAI van iniciar una aproximació al quarter situat al vell edifici de Drassanes, per planejar-ne l’assalt.
Aquesta majestuosa obra medieval del s. XIII també donava testimoni de l’intens passat medieval de Catalunya, que durant dos mil anys comerciava i guerrejava al mar. Els codis civils catalans de navegació del segle XIII seguien vigents al món sencer; i els consolats de mar, també del s. XIII, es poden considerar les primeres ambaixades del món.
La caserna comptava amb diversos edificis separats per una tanca interior. El de les Drassanes medievals, cedit feia només un any a l’Ajuntament de Barcelona després de tres segles a mans de l’exèrcit espanyol, estava a punt de ser enderrocat parcialment seguint el darrer pla d’organització urbanística del port. Però encara mantenia el Parc d’Artilleria, on ara hi havia la plana major de la brigada d’Artilleria, molt propera a l’Armada, fortament conservadora, i el germà de Mola, el director del cop. Una entrada era per la porta medieval del costat del mar, al passeig de la Duana, i l’altre, per la porta lateral del carrer Santa Madrona.
Aquests edificis i el de Dependències Militars, just al davant, estaven dominats completament pels facciosos i mantenien un foc creuat intens que els feia inexpugnables i els permetia defensar-se mútuament, fet que resultava letal per a qualsevol que s’hi apropés. A això s’afegien unes metralladores emplaçades a dalt de tot de l’estàtua de Colom, que els oferia un domini complet de tota la zona portuària i la part baixa de les Rambles, l’anomenada rambla Santa Mònica, fins a l’antic mercat de llibres d’ocasió. Un domini que quedava tràgicament palès amb els cadàvers de combatents estesos sobre l’empedrat dels carrers propers.
Els anarquistes havien preparat una estratègia per entrar a aquest vell bastió medieval, dominar-lo i apoderar-se del seu gran arsenal, cosa que podria suposar un gir inesperat per als colpistes, i potser fins i tot la fi dels combats, en decapitar un dels seus principals nuclis operatius.
L’estreta relació personal dels membres del grup Nosotros amb alguns oficials republicans antifeixistes estava mostrant-se decisiva. A l’aviació això ja permetia l’aportació fonamental de Sandino a la causa del poble, bombardejant les casernes dels facciosos. També havia estat determinant per rebre les armes a Governació. I aquí a Drassanes, aquestes amistats serien tant o més profitoses. L’afinitat dels sergents d’artilleria Valeriano Gordo, José Manzana i Martín Terrer amb Nosotros va permetre obtenir una valuosíssima col·laboració des de dins del quarter.
Tots tres formaven part d’Apoyo Mutuo, una associació clandestina de militars republicans dins del propi exèrcit, amb ramificacions per tot Espanya, creada pel sergent Martínez Garcia, que prenia el nom del cèlebre llibre de Kropotkin. Gordo, Manzana i Terrer, que s’havien insubordinat davant les ordres feixistes, havien d’obrir les portes del quarter des de dintre per permetre l’entrada massiva d’anarquistes i dur a terme un atac sorpresa.
Però per aconseguir-ho, a més d’aquesta acció de sabotatge, calia disposar d’una massa de guerrers determinats, els companys del sindicat de la metal·lúrgia i del transport, que tenien la seva seu al costat. Però a aquesta hora, aquests dos grups d’aguerrits militants estaven lluitant amb nosaltres a l’avinguda Icària.
Oliver, Ascaso i Ortiz, que dirigien aquest primer intent de conquerir Drassanes, començaven a inquietar-se. Havien arribat directament des de casa d’en Jover, mentre els altres membres del Comitè de Defensa Local s’havien dirigit a altres punts. Ortiz digué, impacient:
—Però on coi són els de la metal·lúrgia i el transport? No som prous per assaltar l’edifici, collons!
—Crec que són a l’avinguda Icària —digué un company.
—A l’avinguda Icària? I què carai hi foten allà? Es aquí on haurien de ser! Com pretenen que aconseguim entrar a Drassanes sense ells, si no arribem ni a mig centenar?
—Estan combatent als batallons dels Docks. És un dels nuclis dels conspiradors i tenen molt armament pesant.
—Ja, però coi, aquest també és un punt clau. Val, doncs quan obrin les portes farem l’assalt sense ells, però no serà el mateix…
—I si els esperem i posposem l’acció?
—No! Si ho fem, perdrem l’efecte sorpresa de l’obertura de les portes. I si se’ns complica això, trigarem molt a tenir una oportunitat semblant. En fi, som-hi, espero que la tasca d’Icària valgui la pena!
—Atenció, ja obren!
Tal com havien previst, Gordo, simulant obeir ordres dels seus caps, obrí la porta de Drassanes pel costat de Santa Madrona. No era fàcil tenir ben vigilat aquest atrotinat quarter mig buit i en obres. Un cop oberta la porta, cridà al grup de militants que esperava fora:
—Vinga, ràpid, passeu!
Els anarquistes, amb Ortiz, Ascaso i Oliver al capdavant, van entrar-hi corrents, irrompent a la sala on estaven reunits els oficials amb uns cinquanta soldats, el comandant i un grup de civils, pistola en mà. En topar-se’ls de cara, s’hi van abraonar.
—¿Qué ocurre? ¿Cómo han entrado estos? ¿Quién coño ha abierto la puerta?
Abans que ningú pogués respondre o reaccionar, els militants ja apuntaven al cap als oficials, mentre cridaven:
—Alto, deixeu les armes o disparem!
Veient-se vençuts, els oficials i soldats no van oferir resistència. La majoria va abaixar o llençar l’arma, cosa que va fer que aquest fos un dels pocs combats sense cap víctima mortal. En una acció molt ràpida i gairebé sense disparar cap tret, els anarquistes aconseguien arrestar tota l’oficialitat que hi havia en aquest sector de l’edifici, que deuria representar una tercera part del total dels efectius a Drassanes. Alguns dels soldats, sense saber gaire quin partit prendre, van dispersar-se i barrejar-se amb els obrers.
—¡Vamos a por las armas! —cridà Ascaso— ¡Que cinco compañeros lleven a estos presos al sindicato, y el resto vamos a buscar las armas!
—Bon treball, Manzana, Terrer i Gordo! Heu complert la vostra paraula! —digué Oliver.
—Gordo i Terrer, voldràs dir, en Manzana està detingut a un calabós.
—Detingut?
—Sí, l’han descobert fa una estona i l’han arrestat.
—No fotis! Doncs aneu-lo a buscar!
El grup s’endinsà a la gran caserna dirigits pel sergent Gordo, que la coneixia bé. Van alliberar el sergent Manzana del calabós on havia estat retingut just abans de l’acció i el van traslladar, encara emmanillat, a la caserna general del POUM, on més tard va anar a alliberar-lo Gordo.
Un cop arribats on es guardava l’arsenal, van agafar tot el que van poder, sumant a les encara escadusseres armes que teníem, una primera quantitat considerable d’armament a una hora decisiva del combat.
Quan l’oficialitat sortia arrestada per la mateixa porta de Santa Madrona, de sobte van haver-se de refugiar a correcuita per les ràfegues de metralladora que els colpistes van començar a efectuar des de Dependències Militars.
—Merda, ens ataquen! Marxem o quedarem atrapats aquí entre dos focs!
Aquest contraatac va permetre al tinent Colubí escapar-se del grup d’oficials que sortien detinguts i reprendre el control de Drassanes. El foc creuat entre Dependències, les metralladores de Colom i la caserna de Drassanes, que tornaven a dominar els facciosos, els tornava a fer inexpugnables.
Malgrat no aconseguir el domini d’aquest bastió, els cenetistes van poder arrestar una dotzena de militars i oficials i robar-los quatre grans metralladores, dos-cents fusells i moltes caixes de munició que van carregar corrents a un camió situat a la porta, que ràpidament els dugué fins a la plaça del Teatre, un centenar de metres Rambla amunt, on érem nosaltres, en Durruti i la resta. Allà van emplaçar algunes d’aquestes metralladores per defensar el que començava a ser el quarter general anarquista.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.