Déu és de dretes

Vagi per endavant que em refereixo a la idea de Déu que ens hem fet els humans, no al que pugui haver-hi de transcendent rere aquest concepte.

Que sigui de dretes no és només perquè aquells que l’invoquen siguin els d’aquesta tendència política, sinó que l’estructura mateixa de verticalitat jeràrquica que en dimana constitueix la raó fonamental de l’existència de la dreta (per la qual cosa seria més correcte dir «vertical» a la dreta i «horitzontal» a l’esquerra).

El poder i la voluntat divins són els arguments dels quals es val la dreta per constituir-se en transmissors d’aquest poder i voluntat, tot erigint-se en els seus representants legals sobre la terra. Ells s’atribueixen l’encàrrec d’interpretar-ne els desitjos, ordres i preceptes, i aplicar-los sobre els seus congèneres a través d’una estructura jeràrquica vertical.

La verticalitat té una importància capital, ja que és l’oposat a l’horitzontal. Vertical és alló que ve de dalt i s’imposa damunt del que és quotidià, pla, continu i sense relleu ni diferenciació. La verticalitat trenca aquesta continuïtat, marca un punt de ruptura en ella, sol ser imprevisible i inapel·lable, «és la voluntat de Déu»…, o d’aquells que el representen.

No és debades que el corrent elèctric manifesta aquestes diferències, pot ser contínu o altern. El primer flueix com un riu, el segon s’acumula en pantans (oscil·la) per poder-se beneficiar de la potència retinguda. La gestió d’aquestes oscil·lacions ( ja sia d’energia, de capitals o de masses d’individus) és en el que sol especialitzar-se la dreta, ja que ho porta incorporat als gens. Mentre que l’esquerra, que parteix de la igualtat i pretén garantir-la, no pot proposar, i encara menys imposar, cap gestió de fluxos sense contradir-se.

A un déu, un Déu veritable, igual que al sol, no se’l pot mirar a la cara, perquè et fulmina. Per aquest mateix raonament molts reis de l’antigor no permetien que cap dels vassalls els mirés l’esguard sota pena de mort. Així és com s’imposa l’estructura jeràrquica: «pel temor a Déu», «perquè Déu ho vol», sense arguments ni raons.

La mateixa impotència que hom sent davant els desastres naturals, la mort d’un parent o un amic (sempre se’n van els millors, se sol dir), és el que sent el ciutadà enfront de les imposicions del poder terrenal. Per més que pretenguin justificar-se apel·lant al bé comú, les arbitrarietats manifestes, els capricis o els interessos dels seus representants, deixen ben clar que només s’acullen al dret diví que els proporciona el càrrec (que, en la pràctica i en llenguatge planer, equival a «per collons»).

Parlem, doncs, del poder en la seva manifestació més essencial. El poder incontestable i sense remissió. En conseqüència, plegar-se als seus designis, ha de tenir també, per pura lògica, els seus beneficis i avantatges per als qui s’hi sotmeten. Doncs, és fàcil, per a qui té el poder, afavorir els seus lacais; en tant que aquest accepten les penes imposades pel senyor com a cosa inevitable i, també, estant menys disposats a rebel·lar-se.

Així, no és d’estranyar, pel que fa a organització i repartiment de beneficis, que sigui normalment la dreta qui s’emporti el gat a l’aigua. Que equival a dir que «déu els afavoreix». Com no han de tenir adeptes?

Qui s’atreveix a oposar-se a quelcom tan contundent com el poder de Déu?

Un fet que explica perquè «l’esquerra», sovint no sap abstenir-se de fer servir els mateixos mitjans.

Hi ha, no obstant, a la mateixa tradició simbòlica, un personatge redemptor. Perquè si «Déu és de dretes», el seu fill, com passa sovint a les millors famílies, l’hi ha sortit contestatari. Jesucrist «només pot ser d’esquerres». Sí, la criatura es rebel·la i no vol seguir la tradició familiar (la dels déus). Baixa a la terra (a l’horitzontalitat) i es dilueix entre la massa humana (es fa home). Nega la singularitat de la seva herència (el «vostè no sap amb qui està parlant»), renúncia a ser còmplice del poder, recupera la innocència i se sacrifica, posant així en evidència les arbitrarietats d’aquest poder sempre que penalitza a un innocent.

Perquè l’esquerra és (o hauria de ser) allò que es resisteix al «perquè sí». La que es negui a erigir castells i estructures verticals. És la que comparteix, en lloc d’acumular. La que busca l’horitzó. La que mai no es planta. La que és lliure. No té llinatge…, ni deutes, ni vassallatges.

El poble baix, la negació mateixa de qualsevol protagonisme… Allò que no és.

Amb això no vull dir que hagin de desaparèixer les estructures verticals, ja que també tenen la seva funció —la de marcar el territori,la  d’assenyalar els camins, la d’estimular el creixement—, ja que serveixin per aquest menester; si bé, no s’hauria d’oposar mai a l’horitzontalitat, a la fluïdesa, fins al punt d’oposar-se a qualsevol iniciativa o moviment.

Hauria de ser una fita, no una estacada.

Prou en tenim amb els fenòmens incomprensibles i imprevisibles que el déu transcendent ens envia, com per afegir-n’hi més, fabricats per homes amb ínfules de divinitat.

Així, quan la dreta divinitza a Crist, torna a clavar-lo a la creu, el col·loca en vertical…, al temps que el manté amb els braços oberts. La pura contradicció que la creu manifesta.

Per això l’esquerra (des de l’horitzontalitat) ha de ser capaç de mirar els representants del poder a la cara. De respondre a les seves esfinxs i demostrar la seva falsia («no saben el que es fan»), tot comprovant que no poden fulminar-nos amb la mirada. Podran, tal vegada, ordenar que siguem executats, però aleshores es veurà que són els seus lacais (els de baix) i no pas els seus llamps allò que ens fulmini. Cosa que posa en evidència la seva pròpia impotència. I, així, simplement deixant de creure-hi (atès que allò que els sosté és la fe), la seva divinitat s’esquerda.

I, el que queda, és la innocència.