[Un article de Glòria Fluvià.]
Tot i que el porró ens l’hem fet nostre tal com diu el refrany, «Qui el porró no sap alçar, no és bon català», no es coneix exactament quin n’és l’origen.
Joan Amades (1890-1959), etnòleg i folklorista, situa l’origen del porró en una mena de copa amb forma de banya com la que es veu en el Tritó romà. Els romans tenien el costum de beure en una banya d’animal, tant la feien servir de got com per beure a galet i sembla que d’aquí va aparèixer el porró, una fusió entre un got i una ampolla. El mot porró podria derivar-se del llatí porrum, que vol dir all porro, recordant la forma que té aquest all en forma de bulb.
Comenta Amades que cap al 1908 els esperantistes catalans van enviar un porró als de la Sorbona de París i la sorpresa «no tingué límits; tothom qui tractà de beure es tacà i l’admiració fou gran quan el nostre company va refilar una tirada. El porró fou posat al lloc de més distinció i de més honor de l’entitat».
Continua Amades. «És costum de mesurar el temps que dura una tirada de vi. Hom sol servir-se de cançons adients al cas i molt xiroies. Així que hom agafa el porró, els companys, a cor, es posen a cantar; quan arriben a la darrera nota, el qui beu ha d’abaixar el porró, cedir-lo al seu company i afegir-se de seguida al cor, que reprèn la canç».
Hi ha documentada una cançó, el «Ball del Porró», de la qual n’ha fet una versió actual el grup Randellaires. Amades descriu al Diccionari de la Dansa i al Costumari un ball del porró a Torelló, a Sant Feliu de Torelló i a Sant Pere de Torelló en el qual un noi dansava amb un porró al cap i una noia se li apropava amb una coca, en menjaven i el noi li oferia un traguet, sense deixar de ballar i sense que caigués el porró! Tot seguit sortien més noies, fins que s’acabava el vi…, o el porró queia.
Antigament, es feien tant de vidre com de terrissa, el més antic és de vidre, data del segle XIV i es conserva al monestir de Santa Maria de Poblet.
Al segle XVIII a Catalunya hi havia una gran producció de porrons de vidre, arribant fins i tot a competir amb el cristall de Bohèmia; per això era considerat un objecte de luxe. Més tard, al segle XIX la tradició de beure amb porró va passar al món de pagès. A totes les cases hi havia un porró ple de vi per a quan hi arribava la gent del camp amb set. A començaments del segle XX en qualsevol llar catalana hi havia un porró. La gent comprava el vi a granel i el consumia amb el porró.
A l’N-II, al pas per Abrera, hi havia uns quants restaurants de carretera en què paraven a dinar els camioners i, també, els turistes que anaven a visitar Montserrat. Era costum oferir vi de franc al viatger que pogués aixecar el porró amb una mà. En principi, només hi havia un hostal que tenia un porró a la porta amb aquesta oferta. Molt aviat un altre local va posar-hi dos porrons i un altre es va fer famós, com el restaurant dels Tres Porrons. Fins i tot n’hi va haver un altre amb quatre porrons. Aquesta tradició es va perdre amb la construcció de l’actual A-2, els vehicles ja no passaven per l’interior de la població i de mica en mica es va perdre aquest costum.
Hi ha uns quants refranys adreçats al porró: «Beure amb porró, no fa senyor“. “Qui beu amb porró no beu tant i beu millor» o… «Qui amb porró beu son vi, bevedor fi».
Tornant a Joan Amades, comenta els tipus de porrons amb els seus respectius noms: quan el porró passa de dos litres de capacitat se l’anomena porrona, porró de taverna, porró garber o porró segador per dur al camp dins un cistell amb palla o sense; porró pescador, amb la base molt ampla per a evitar que es tombi fàcilment; el porró valona per l’acabat pla del broc gros com la forma de les ales d’un barret; el porró valencià, amb el coll recte i el galet molt corbat; la panxa saragossana o porró aragonès, el porró de coll tort…
Finalment, cal comentar que la decadència del porró s’inicia als anys seixanta amb l’aparició del plàstic, que arracona el vidre gràcies a una més gran resistència. La popularització del consum de vi embotellat contribueix, finalment, que el porró perdi terreny.