De tan bona persona com havia estat en vida Grimbergen, el venedor de licors, va ser enviat directament al cel sense ni tan sols el judici previ que havien reclamat des del purgatori tots els afectats de pancreatitis, cirrosi i coma etílics. Déu mateix va acompanyar-lo personalment fins al seu núvol, amb unes vistes privilegiades sobre la parròquia de Ripoll. En realitat, al venedor de licors li hauria agradat més un petit canvi geogràfic, potser a una localitat més turística o atractiva, però per no molestar ni tan sols va atrevir-se suggerir aquesta possibilitat. Tan aviat com Déu va tornar a ser fora, els companys dels núvols veïns van donar-li la benvinguda, amb una bondat infinita reflectida al rostre. La felicitat de ser mort i saber finalment que l’altra vida era fins i tot millor que la terrenal, va excitar-lo de tal manera que amagant-se dins del vapor del núvol va masturbar-se fins a arribar a un dels més satisfactoris orgasmes que mai havia tingut. A la mateixa hora els meteoròlegs van advertir una inapreciable precipitació sobre l’antic municipi ara agregat a Ripoll.
La vida al cel era plàcida però avorrida. Tots eren tan bons i innocents, que Grimbergen trobava a faltar un punt de malícia entre els seus veïns. Alguns ni s’atrevien a pelar-se-la, imaginant-se que estaven cometent un pecat, i fins i tot s’estaven fent cada vegada menys habituals les orgies múltiples que organitzaven periòdicament ajuntant tots els núvols. Aquest recés en les precipitacions va afavorir que a la terra alguns espavilats comencessin a parlar de canvi climàtic. A manca d’altres diversions, el venedor de licors va dedicar-se a visualitzar què passava amb amics i coneguts de la vila.
El dia de l’enterrament havia vist a la seva dona molt afectada, rebent el condol d’un gran nombre d’amistats. El vestit negre l’aprimava i la rejovenia. Diàriament, la veia obrir la botiga de vins i licors, i contemplava la rutina habitual de clients entrant a buscar les seves dosis de mam, tal com havien fet mentre ell era viu. Entre els més prolífics va contemplar amb desgrat la presència del propietari d’un restaurant del barri antic, amb qui mai havia tingut una bona relació. Cada dos dies, inevitablement a les dotze del migdia, el restaurador entrava a la botiga i en sortia al cap d’un quart d’hora amb un parell de bosses carregades d’ampolles de plàstic de vi a granel i de tant en tant amb algun selecte licor en envàs de vidre. Quinze minuts eren excessius per aquella compra, i va començar a malfiar-se de les seves intencions. Sempre havia estat client d’un celler proper, i no veia per què les coses havien hagut de canviar des del seu sepeli. Les sospites van incrementar-se el dia que també va veure’l entrar a la botiga a mitja tarda, i marxar-ne més tard sense haver comprat absolutament res.
Al vespre va quedar-se amatent al núvol per veure què feia la dona. Afortunadament no va moure’s de casa, al primer pis de la botiga. El problema va ser que el restaurador va ficar-se a l’escala quan tot just va haver tancat el seu negoci, pels volts de la mitjanit. El núvol del venedor de licors va iniciar un ràpid descens fins a col·locar-se a l’alçada del balcó de casa seva, mentre al carrer un borratxo llençava la resta de la seva ampolla de vi, indignat per l’emboirada que li estava provocant. Dins del pis el restaurador i la vídua seien al sofà i xerraven animadament. La dona va aixecar-se, va omplir un parell de copes de brandi, i van continuar la conversa cada vegada l’un més a la vora de l’altra. Al cap d’una horeta, el restaurador es va aixecar, va besar a la galta a la senyora, i va sortir de la porta amb un amanerament que per poc fa vomitar a l’ocupant del núvol.
La gelosia i les sospites el devoraven interiorment. L’humor se li va espesseir, i ni tan sols podia pelar-se-la perquè havia perdut totalment la libido. També va deixar d’acudir a les escasses orgies col·lectives, contribuït encara més a la desertització del planeta. Un parell de cops per setmana el restaurador i la seva dona repetien el ritual. No van passar gaires dies perquè les aproximacions passessin a un nou estadi. La primera morrejada va tenir els mateixos efectes per Grimbergen com si li haguessin extirpat un testicle i part de l’altre. Les ungles li van desaparèixer arranades per una devoradora ansietat sobtada, mentre el contingut del seu estómac va desfer-se producte dels nervis. Quan el pretendent de la seva esposa va sortir per la porta, ja l’esperava per dipositar-li sobre el cap una líquida defecació. El restaurador va mirar enlaire preguntant-se quin fill de puta d’ocell nocturn l’havia obsequiat amb un present tan poc llustrós, sorprenent-se alhora per la fortor de les deposicions de les aus modernes.
El difunt venedor de licors estava que no vivia. Si hagués assimilat que en realitat no era viu, tot plegat se li hauria fet més suportable, però l’home portava un permanent malestar al cos que no feia presagiar res de bo. Una nit que el restaurador tornava a festejar a la seva dona, va adonar-se que aguditzant el nervi òptic era capaç de veure què passava pel cap dels vius. Fent un esforç va concentrar-se en el front de la senyora, desitjant ser ell mateix qui ocupava el seu cervell. Però la barjaula estava imaginant-se els atributs masculins del restaurador. Potser per aquesta mateixa raó aquell vespre havia ampliat el perímetre del seu escot, deixant al descobert les fines tires d’uns suggeridors sostenidors negres. Desesperat, Grimbergen va mirar fixament el cap pelat del propietari del restaurant. El fill de puta també pensava en desbocades envestides sexuals, en arrencar la roba interior de la vídua, en follar-la en indecoroses positures i per sodomítics orificis, mentre recomptava la renda econòmica que malauradament el vinater havia deixat en herència a la seva esposa. Aquella nit la pluja sobre aquella part de la ciutat va ser intensament lacrimògena.
L’endemà al matí el núvol del venedor de licors va ascendir atmosfera amunt a la recerca de Déu. A uns milers de quilòmetres de distància va trobar una llarguíssima cua de núvols com el seu, ocupat per ciutadans de beatífiques ànimes. Va demanar a l’últim on podia trobar al creador, i aquest li va contestar que aquella era la fila per reunir-s’hi. Si tot anava com estava previst, abans d’acabar-se aquella eternitat els hauria pogut despatxar a tots plegats. De fet, tenia tanta feina resolent els desajustaments del cel, que feia segles que havia deixat de vetllar per la vida a la terra. En aquell moment Grimbergen hauria donat qualsevol cosa per tenir a mà un petricó de vodka per celebrar la seva desgràcia.
Sense ni tan sols donar les gràcies a l’últim de la fila, va tornar a la seva posició habitual damunt la ciutat. No s’atrevia a mirar avall per no haver de constatar cap nova infidelitat de la seva dona i la perversió luxuriosa de la relació amb el restaurador, que més o menys pels volts del migdia tornaria a entrar a la botiga per endur-se el seu vi a granel, una ampolleta de Porto i fer unes quantes magrejades a la propietària. De tan emprenyat com estava últimament, va endurir-se-li el caràcter i la bonhomia habitual li va fer un gir inesperat. Pràcticament no es parlava amb cap dels veïns de núvol. Amb alguns va encetar-hi puerils disputes per la disposició dels límits vaporosos, que sempre acabaven pacíficament gràcies a les poques ganes de discutir que tenien els seus companys.
Una nit que la gelosia se’l menjava per dins, va baixar amb el núvol fins a la finestra de la seva antiga habitació. El què va veure-hi a dins el va deixar de pedra. El restaurador, el cuiner, l’ajudant de cuina, quatre cambrers i el rentaplats, s’amuntegaven damunt la seva dona, que desfent-se de felicitat gemegava totalment fora de si. En un moment de la penetració múltiple, el restaurador es va acostar a la fotografia que el venedor de licors i la seva dona es van fer per celebrar les noces d’argent en un restaurant de la competència, va treure-la del marc, i va escopir una lleterada d’esperma sobre la cara d’estúpida felicitat del nuvi.
Alguna cosa dins del núvol va convulsar-se de dolor infinit. Completant el descens fins a la reixa de l’extractor de la botiga, Grimbergen va entrar al celler, va destapar el bocoi del vi dolç i va absorbir-ne tants litres com va poder. Begut i fora de si, va retornar al seu atmosfèric assentament, insultant als habitants dels núvols veïns mentre hi arribava, i maleint-los per la seva passiva i absurda no-existència. Quan va haver repassat tots els familiars i morts dels habitants del cel, va començar a dir fàstics contra Déu. Alarmats per la magnitud de les seves paraules, un parell d’àngels van baixar dels dominis divins per reprimir-lo, però van rebre un parell de cops de puny inapel·lables. Llavors van buscar reforços. Diverses legions de l’exèrcit angelical van abraonar-se sobre del venedor de licors, tot i que aquest ja estava prou grogui per a caure sense necessitat d’ajuda aliena. Inconscient després de la primera escomesa, van arreplegar-lo per la túnica i se’l van endur a una de les clavegueres de Ripoll que connecten directament amb l’infern, sota mateix de la botiga de licors. Mentre uns àngels aixecaven la reixa, els altres van dipositar-lo suaument sobre les fètides aigües residuals del barri de la carretera de Barcelona, d’on aviat el recollirien els éssers demoníacs que serveixen fidelment al diable.
Abans que ho fessin, durant un impàs de l’orgia on prenia part, el restaurador va tirar la cadena del lavabo, alliberant la flonja substància marronosa que acabava d’extreure del seu cos. Uns quants metres sota seu, Grimbergen va rebre sobre el seu cap el present definitiu de la terra per entrar majestàticament a l’infern.