[ENCREUATS] Calvari

«No és bona temporada per a bromes» va pensar Franziskaner quan encarava una nova oportunitat de viure en societat després d’una temporada entre reixes. Malgrat la flaccidesa del sistema penitenciari, havia hagut de complir tres mesos de reclusió per proxenetisme.

La seva família havia perdut definitivament la paciència i la confiança en ell, tot i que la seva infantesa i joventut havien estat un exemple de saber estar i capteniment escolar. Estudiant brillant i aplicat, no deixava destorbar-se ni pels partits de futbol ni pel descontrol hormonal adolescent, ni tan sols per les sèries i concursos més exitosos de la televisió de mitjan anys vuitanta. Mentre els seus companys de curs de Ripoll aprofitaven els caps de setmana per tenir —o intentar-ho infructuosament— els primers contactes carnals ell preferia quedar-se a casa i memoritzar les famílies d’invertebrats, el sistema d’integrals i derivades, o la generació del 27 per a superar els exàmens de batxillerat de les Monges. Les mateixes germanes del centre escolar van recomanar-lo per entrar al seminari de Vic, on va preparar-se per a exercir el sacerdoci.

Un dels primers destins un cop superats els estudis va portar-lo a un país del tercer món, a la mateixa diòcesi que controlava el cardenal Mendoza. Franziskaner va adaptar-se a les necessitats del seu superior igual com ho havia fet als estudis. Mendoza el va utilitzar com a home de confiança en els seus negocis amb la prostitució i l’alcohol com a denominadors comuns. Sota la seva sotana van gestar-se alguns dels tractes més beneficiosos en aquella comunitat de religiosos franciscans.

El mateix dia que va arribar al país caribeny va perdre la virginitat. Incapaç de negar-se a acatar les ordres del cardenal, va haver d’examinar les prestacions d’una mulata pneumàtica de corbes voluptuoses i capacitat succionadora inimaginable per a algú que amb prou feines es masturbava un parell de vegades cada setmana. Les sessions de sexe van esdevenir molt més habituals que mai no s’hauria imaginat, condimentades per tant alcohol i drogues com el seu cos aconseguia assimilar. Quan Mendoza va traspassar, ell mateix va agafar el control de la comunitat, elevat al càrrec de bisbe. Les enveges que va generar l’ascens meteòric van precipitar la seva sortida per la porta falsa de la diòcesi. Un rector tan recte en la moral i l’ètica com la seva fe indestructible en déu, va revelar els obscurs interessos que s’amagaven darrere Franziskaner, que va ser excomunicat en una decisió directament presa pel recentment nomenat papa Benet XVI.

Aquell 2005, acabat d’aterrar de nou a Catalunya, va introduir-se directament a la cúpula de la xarxa de prostíbuls que dominen el litoral català a l’Empordà, la Selva, el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Garraf. Els seus contactes caribenys van permetre-li importar meuques de primera categoria, que van afavorir un augment exponencial en els beneficis dels proxenetes locals. Paral·lelament al tracte de blanques i al tràfic d’estupefaents, Franziskaner va injectar recursos a les finances de diferents partits polítics, amb prou habilitat per garantir-se la immunitat en cas d’anar mal dades. Quan un jutge estrella va plantejar-se l’objectiu d’acabar amb l’entramat del proxenetisme, va poder constatar de primera mà que no convé refiar-se mai d’un polític, per molt que et pensis que el tens ben agafat per les pilotes.

Van caure-li set anys per diverses causes, entre les quals l’assassinat de dues noies bielorusses, tot i que en honor a la veritat no les havia vist en la seva vida, per molt que hagués estat ell mateix qui va donar l’ordre d’executar-les com a càstig exemplar a la seva deserció dels llocs de feina en els prostíbuls on treballaven. Finalment, només va complir tres mesos, després que un dels millors advocats de les comarques gironines intercedís en la seva defensa i demostrés que les proves per condemnar-lo eren tan inconsistents que no podien fotre enlaire la vida d’algú que tot just feia una dècada era tot un exemple d’espiritualitat en la seva forma de vida. Si amb el temps s’havia acabat torçant, era impensable que ara no estigués capacitat de redreçar-la en cas que la societat li oferís aquesta oportunitat.

Proscrit de l’església i sense cap ocupació laboral que li permetés guanyar-se la vida, Franziskaner va intentar reproduir de nou a petita escala l’imperi que tenia al tròpic. Associat amb un romanès propietari d’un prostíbul a Vic va muntar una barra americana a un edifici de la carretera de Sant Joan, però les reiterades demandes judicials dels veïns van obligar-lo a buscar una nova ubicació. Les queixes pels condons, vomitades i miccions que es trobaven diàriament a l’escala van motivar una inspecció de sanitat i la detenció d’un parell de les prostitutes que hi oferien els seus serveis carnals. Franziskaner no es podia permetre tenir més problemes amb la justícia.

Va ser llavors quan va tenir la idea de restaurar del tot l’edifici del Calvari, a la muntanyola que domina la població de Ripoll, damunt de la inhumana queixalada que permet a la C-17 invertir el menor temps possible als automobilistes per accedir a Campdevànol o a la Vall de Ribes.

Franziskaner va destinar una part dels beneficis que li havia reportat la seva activitat al Carib a construir una casa amb una planta baixa on va habilitar una mena de bar amb reservats, i al primer pis sis habitacions on les meuques rebrien els clients. Les golfes —a més de les treballadores del local— eren en una darrera planta exclusiva, per a aquells calents que volguessin assaborir el sexe amb jacuzzi, taula de massatge i llit amb matalàs d’aigua inclòs.

Molts dels ripollesos que van acabar sent clients del negoci havien vaticinat prèviament les poques probabilitats de supervivència d’un prostíbul al qual per arribar-hi calia remuntar a peu deu minuts de camí de muntanya mal il·luminat per la llum de la lluna sempre que no fos nova. A l’hora de la veritat el Night Club Calvari va ser un negoci segur i pròsper. Franziskaner va recuperar els calés invertits en la rehabilitació en un parell de setmanes de funcionament i al cap de mig any ja gaudia de la reputació més gran en el sector dels bordells de la Catalunya profunda.

Desenes d’habitants dels pobles del Ripollès i de les comarques veïnes acudien diàriament a l’establiment a la recerca d’un forat per penetrar —amb unes vistes privilegiades sobre el monestir, el barri vell, el de Sant Pere i els sòrdids polígons industrials del municipi. La cocaïna i l’mdma circulaven pel bar del puti-club amb la mateixa celeritat que els destil·lats i la cervesa. El Calvari va superar aviat en productivitat a les principals empreses de la població, de manera que les forces de seguretat de la Generalitat i de l’Estat van trobar suficients raons per començar a tocar els collons de nou a Franziskaner.

L’excapellà havia d’evitar que el tornessin a involucrar en un negoci de prostitució, perquè el següent pas per presó podia ser molt més llarg i no volia jugar-se-la. Va tindre-ho clar el dia que una dotació de nou mossos d’esquadra va irrompre al local i només la violenta reacció d’un parell de clients, els Quílmez, va permetre-li fer-se fonedís per una finestra i amagar-se a un centenar de metres enfilat sobre un pi. Des d’allà va veure com la baralla es traslladava a l’exterior de l’edifici, amb cinc policies amb extremitats trencades, un parell amb els ulls botits, però finalment també amb els dos germans detinguts i escortats cap a comissaria. El gerent, que teòricament dirigia el negoci, va haver de declarar, van tancar el prostíbul durant un parell de setmanes —inacabables per una clientela afamada de sexe— i quan, finalment, van tornar a obrir van fer-ho amb una denúncia de l’Ajuntament per incompliment de la normativa de masies del municipi, que recurs rere recurs mai no va arribar a judici.

Tot plegat va motivar que Franziskaner s’obstinés en la recerca del túnel que una antiga llegenda urbana atribuïa la comunicació entre el complex monàstic de Santa Maria i el cim del Catllar. Una empresa de construcció, formada per bons clients del Club Calvari, van encarregar-se de la recerca de la via subterrània gràcies a l’existència d’uns documents del segle XIX molt precaris. La tasca va acabar sent un èxit. Una galeria perforada entre el soterrani del prostíbul i el túnel, convenientment dissimulat per una entrada secreta impossible de descobrir fins i tot pels paletes que l’havien construït, el silenci dels quals estava garantit gràcies a la barra lliure de líquids, sòlids i físics, que els van prometre al Calvari amb caràcter permanent.

Gràcies a una infraestructura que de fet hagués estat la notícia més destacada del segle a Ripoll en cas que s’hagués publicitat, Franziskaner va gaudir d’una immillorable via d’escapament combinada amb un simple sistema de càmeres de seguretat situades a pocs metres de l’edifici. Els esforços van ser-li de gran utilitat perquè un parell de vegades al mes els agents de l’ordre feien visites rutinàries, coneixedors de la seva presència a l’establiment, tot i que mai no van aconseguir detenir-lo ni provar la seva reincidència al sector.

Durant una d’aquestes escapades, el propietari del local va fer una petita excursió fins als dominis del monestir. Abans d’arribar-hi, la llanterna que utilitzava per il·luminar el trajecte va enfocar accidentalment un cofre a una raconada del túnel. Franziskaner va acostar-s’hi, va fer palanca amb el ganivet que duia a la butxaca, i va descobrir-hi un amuntegament de monedes d’or. Sota del cofre, n’hi havia set de semblants, carregats també de monedes daurades, que els religiosos del recinte catòlic hi havien amagat als inicis de la Segona República.

Els dies següents va dedicar-los a carregar tot l’or muntanya amunt, en desenes de viatges en solitari, per amagar-lo en un petit despatxet del soterrani tancat a clau i forrellat. Dies més tard va fer excursions diürnes cap al cim del Catllar, on tenia aparcat un furgó que va llogar per a l’ocasió, a fi de traslladar l’or directament a la caixa de seguretat d’un banc de Girona. La fortuna de Franziskaner va assolir guarismes de vuit xifres. La quantitat va augmentar encara més quan va traspassar el Club Calvari a un empresari local, que vista la baixa rendibilitat de la metal·lúrgia va veure una bona oportunitat per tenir una alegria econòmica gràcies al negoci de la carn.

Franziskaner viu retirat a Edimburg, en un àtic del centre històric de la ciutat. Només té quaranta-dos anys, però pot permetre’s tots els luxes imaginables, sense necessitat de fotre brot la resta de la seva vida. Alguns ripollesos que han visitat la ciutat escocesa, diuen haver-lo vist acompanyat per un irascible individu autòcton amb bigoti que respon al nom de Franco Begbie i un parell de dones espectaculars enfilades sobre uns estratosfèrics talons d’agulla. Un cop a l’any hi rep també als Quílmez, que el visiten amb totes les despeses pagades. La policia ripollesa encara el cerca obstinadament amb batudes periòdiques al Calvari. Darrerament, ni tan sols aconsegueixen que la seva aparició interrompi l’activitat sexual de les habitacions del millor nightclub —i únic— de tota la comarca.