[ENCREUATS] «Vides que es mosseguen la cua», de Jordi Remolins

[Un relat de Jordi Remolins.]

Li hauria encantat arraulir-se al costat del seu amant, al mirador de la carretera de Barcelona, dins d’un cotxe amb els vidres entelats, sentir-se acaronada i abraçada i multiplicar els segons per l’infinit mentre a fora, en la immensitat de l’univers, milions d’estrelles els embolcallaven a tots dos en un reconfortant mantell d’amor inabastable…
Però Minera anava tan extremament calenta que només de sentir un nom d’home ja tenia un parell d’orgasmes. L’excitava d’allò més tot el ritual de seducció, parlar amb un senyor, sentir que aquest se sentia atret per la seva menuda presència, deixar-se tocar primer la mà, després el braç i finalment l’esquena, fins que tots dos arribaven a un lavabo, al bosc o a l’habitació, i es dedicaven tot l’amor —o més ben dit, el sexe— que sentien l’un per l’altra. Llàstima que arribava a la culminació de l’acte amb les calces tan molles, que mai havia tingut un orgasme com déu mana. Una puta pena.

En tot això pensava mentre les seves amigues reien estentòriament al voltant d’una taula, per més lamentable que fos la conversa. El propietari del bar Bugui feia estona que les maleïa visualment. Una tònica i una cervesa per a cinc. Una autèntica ruïna, per unes clientes que feia més de dues hores ocupaven una de les poques taules del local. Quan per enèsima vegada va passar per davant d’elles i va demanar sarcàsticament si prendrien alguna cosa més, Minera va patir una nova escorreguda. En lloc de demanar una aigua mineral es va limitar a somriure al propietari i a demanar-li la clau del lavabo.
“La porta és oberta”, va dir-li amb un deix de mala llet considerable en el to, alhora que pensava que els putos cocaïnòmans eren bastant més problemàtics, però com a mínim es ventilaven els cubates a un ritme que beneficiava de manera considerable els dígits de la caixa registradora. La noia va agafar la bossa de mà i va dirigir-se a la cambra de bany per eixugar-se la figa. Va tancar la porta amb el passador, va abaixar-se les calces i, desplegant un mocador de paper, va fregar el mullader. Mentre el llençava al vàter va observar-lo fugaçment, i el cor li va fer un salt en descobrir que hi havia restes de sang. No havia estat un orgasme, era la puta menstruació. Va avortar un crit de sorpresa. Estava convençuda que ja no tindria més regles. Ben pensat, feia gairebé nou mesos que no li venia, i tot i que no estava massa assabentada de com funcionava el tema, creia que amb trenta-vuit anys ja li havia arribat el moment de la menopausa. Doble error. De fet, quan el nadó va treure el cap entre les seves cuixes, la dona va defallir, caient inconscient sobre un gres amarat de pixades femenines i algunes de masculines, propietat d’individus que havien confós el rètol de la porta.

Piraat hauria mort al cap d’uns minuts de néixer si no hagués estat per la ràpida intervenció del propietari del local. Alertat per les amigues de Minera, va fer saltar la tanca de la porta d’un cop de peu. L’impacte que aquesta va causar sobre el cap de la defallida mare va ser tan fort que el doctor responsable de l’autòpsia va ser incapaç de posar una mica d’ordre en l’autèntic trencaclosques en què s’havia convertit, ara sí, el seu inoperant cervell. 

Ningú sabia qui era en realitat el pare d’aquella criatura. Les experiències de Minera eren de domini públic per les seves amistats femenines, però desgraciadament mai havia creat prou vincles amb uns amants que, un cop constataven les limitades habilitats en matèria sexual d’aquella petita i calenta rèplica de dona, se n’oblidaven ràpidament. Feia nou mesos que la colla havia estat de viatge a Menorca, però quan van intentar fer memòria de quins homes van follar-se la seva companya de viatge, només recordaven vagament que eren estrangers, i van ser incapaces de donar cap nom o cognom amb un mínim de seguretat. De fet, ella anava tan encesa, que prou feines tenia a gemegar com una meuca a l’habitació de la pensió que havien llogat o al primer indret que trobaven per satisfer els instints primaris, per molestar-se a identificar els amants davant les seves amigues.

Els avis van fer-se responsables de Piraat, un nom preciós per a una criatura horrible. El nas desproporcionat del nen, i un bigoti que va començar a germinar abans d’iniciar els estudis de primària, van marcar la seva infantesa, esdevenint una víctima recurrent de les cruels bromes dels seus companys d’escola. A més, algú va explicar-los que havia nascut al lavabo d’un bar, i els petits cabrons no deixaven passar un dia sense recordar-li els seus clavaguerencs orígens. Tot plegat només va provocar que madurés més ràpidament que els seus companys, que se li fes la pell dura, i que aviat aprengués a ignorar les bromes sempre que no resultessin massa insistents. Quan així era, l’autor que l’havia proferida tornava a casa amb la cara masegada o alguna costella trencada.
 

La mala llet que gastava Piraat va ser aviat coneguda, fins i tot fora de l’institut on estudiava. L’exèrcit, sempre amatent a les personalitats il·lustres, no va tardar a oferir-li un pla de futur fabulós per a les seves aptituds. Els avis van acomiadar-se d’ell, satisfets de treure-se’l de sobre amb només setze anys, encara que físicament semblés que en tenia el triple. Durant unes maniobres que van durar quatre setmanes, Piraat va descobrir el sexe. El portava amagat dins dels seus calçotets com més o menys tothom, però no va ser fins que un company una mica gai va oferir-se per rebentar-li amb les dents un gra que li havia crescut prop del prepuci, que no va tenir el primer orgasme. La cosa no li va desagradar del tot, encara que va decidir que en properes experiències intentaria no tenir a la vora la cara d’aquell soldat efeminat. Estaven en un arxipèlag mig paradisíac i tota la companyia tenia una sensació de regressió al passat, de déjà-vu incontrolable i inevitable alhora. Aquella mateixa nit de divendres tenien permís per sortir a fer una volta. Els locals d’oci de la vora del port feien descomptes als soldats. Només calia que acreditessin amb el carnet militar la seva denominació d’origen castrense.

Al primer bar on van entrar Piraat van intentar establir contacte amb ell un parell de noies, que van treure-se’l de sobre de males maneres, no tant per la lletjor del seu rostre com per unes maneres abruptes i poc considerades. Al següent pub on va entrar va tenir més sort. Una dona menuda i predisposada al sexe va donar-li conversa agradable i, malgrat les presses que l’home va mostrar-li per anar per feina, ella no va pas negar-s’hi. Van morrejar-se obscenament, com si la seva vida estigués en joc en aquell intercanvi salvatge de saliva. Havia begut una mica massa i no sabia si l’eina li respondria de nou, després de l’orgasme iniciàtic d’aquella mateixa tarda. Sortosament va esverar-se de nou. Piraat va fer una feina perfecta al lavabo del local, tot i que la noia no semblava passar-s’ho tan bé amb la penetració, i la felicitat del seu rostre havia baixat d’intensitat després de quatre envestides. Fins i tot a l’hora d’acomiadar-se la dona va fer-ho amb pressa, com si hagués entrat en una zona morta de la seva existència; i, entregant-li la resta de la cervesa que estava consumint, va dir-li que sortiria ella primer dels serveis, per allò de dissimular.

Al cap d’unes hores, mentre Minera esperava que una seva companya acabés la sessió de sexe boig amb un desconegut dins l’habitació de la pensió que compartien, Piraat moria al mateix vàter on havien mantingut les relacions, víctima d’un coma etílic producte de les nombroses consumicions que s’havia pres per foragitar ràpidament del cap les dues experiències de desvirgament que havia patit en poques hores.
Minera va treure uns auriculars de la bossa de mà, va connectar una emissora de ràdio qualsevol i va escoltar la veu de Josele Santiago, cantant de Los Enemigos, esquerdant-se a les seves orelles: “El mundo rula y al caer se muerde la cola. ¿Por qué has tenido que crecer? ¡Maldita la hora!”. I, sense saber gaire el perquè, asseguda en aquella sòrdida escala blanca menorquina, una llàgrima va desfer-li maquillatge.