«La Marina (està morena)»

[Article de Josep Nogué.]

Si un mira al Google Maps la zona de Barcelona, veurà que fins a un radi d’una vintena de quilòmetres al seu voltant tot està edificat. Una cadena de les anomenades ciutats satèl·lit ocupen tot el territori.

Fins als anys 60 del segle passat, tot aquest espai era agrícola i només estava puntejat pels petits pobles que en vivien. Ara tot és territori urbà, solcat per carreteres i autopistes. “TOT? NO! Hi ha un petit poblat de gals que sobreviu a l’ocupació romana.” Us recorda res aquesta frase?

Sí, hi ha una petita porció, al nord de Mollet per sobre de l’autopista AP-7, que es resisteix a ser absorbida per l’especulació urbanística. És l’espai de Gallecs. És l’única baula de la cadena que falta per tancar tot el cinturó. De fet, va estar a punt de ser absorbida i encara no està fora de perill. Els anys 70, tot aquest espai va ser expropiat per l’Estat per fer-hi una més d’aquelles ciutats dormitori on entaforar la gran massa d’immigració que, provinent tant del territori català (com jo mateix) com d’altres regions d’Espanya, acudien a buscar feina prop de la capital.

A la masia de can Jornet, enmig d’aquest espai, va néixer, ara fa 80 anys, la Marina Duñach Torras. La Marina, de petita, anava cada dia caminant a través dels camps a l’escola de Mollet. Després, ella mateixa es va fer mestra. Mentrestant, el poble de Mollet va començar a créixer, passant de cinc mil habitants als cinquanta mil que té ara. Al bell mig de Mollet, davant de l’església, hi ha una antiga masia del segle XV, posteriorment reconvertida en hostal, anomenada la Marinette, que no té res a veure amb la Marina… o sí!

En aquell temps, l’INCASÒL s’havia fet càrrec del territori i, teòricament, havia renunciat a construir-hi la ciutat satèl·lit. Les múltiples manifestacions i ocupacions del territori van tenir la seva repercussió, si bé s’aprofitava el moment que una masia quedava desocupada per enderrocar-la, o per retallar un terreny a porcions, com el que es va destinar al centre logístic CIM Vallès. Amb la casa de la Marina, can Jornet, no ho van aconseguir, ja que el seu germà seguia ocupant-la i conreant els camps, igual que el seu veí de can Salvi.

L’any 1993, organitzat des de la “Taula Zero”, es va fer un acte reivindicatiu conegut com a Mur Impertinent, consistent a embolcallar l’ermita romànica de Gallecs (del segle XII) amb roba, a més d’aixecar un mur (de 3 km), també de roba, a cada cantó de la carretera que uneix Mollet i Gallecs, per tal de fer evident el que passaria si aquell espai fos edificat, com ja havia fet l’Ajuntament de Mollet amb l’espai de Gallecs que queda per sota de l’AP-7.

Gallecs, tot i la pressió demogràfica del seu voltant, és l’única mostra de com havia estat tot el territori agrícola del Vallès. Era l’espai on de petits els mestres ens duien d’excursió per treure’ns una estona del col·le, o territori d’exploració pel nostre compte quan ja érem una mica més grans.

El proppassat dia 12 de gener, la Marina ens va convocar a tots els seus amics (entre els quals personatges com en Jaume Arnella o en Pep Salsetes) a can Jornet, on ara viuen uns quants dels seus nebots, per celebrar els seus 80 esplèndids anys. I sí, no van perdre l’oportunitat de cantar-li La Marina sta morena, que, si no fos pel seu optimisme irreductible, podria tenir moltes raons al llarg de tota una vida per “estar negra”. Però no és el cas. Només vam lamentar no poder gaudir de la famosa paella valenciana d’en Joan Antoni, traspassat l’any passat.

Mentre ens dirigíem a can Jornet, vam estar escoltant l’entrevista que Catalunya Ràdio va fer a la Juana Dolores. Com a bona creadora i activista, criada en una d’aquestes ciutats satèl·lit, ha fet bandera de la discriminació i explotació, per part de la burgesia catalana, que pateixen, segons ella, aquells fills i nets de la immigració, vinguts d’altres territoris. Com si els desplaçats de la pròpia Catalunya no fórem afectats igualment per aquesta devastació urbanística. Igual que la recent premiada pel·lícula El 47, fa bandera de la lluita per sobreviure amb dignitat, per sobreposar-se a les condicions de precarietat on es van veure abocats, oblidant-se, però, de les causes per les quals van ser foragitats de casa seva, enviats a un territori estrany i amuntegats en espais indignes. Veient el resultats, uns i altres, no sembla que haguem après gran cosa.