Els antics cristians tenien el costum de beneir els ous que havien recol·lectat des del Dimecres de Cendra i guardar-los per a regalar-los als éssers estimats un cop arribés el dia de Pasqua. Amb el pas del temps va començar a estendre’s el costum que els forners i pastissers preparessin un dolç en forma de brioix, fet amb ous i farina però amb l’afegit que també porten incrustats uns ous durs.
L’origen de la mona de Pasqua es remunta, pel cap baix, al segle XV, i no tenia res a veure amb les mones de xocolata, nata o mantega que mengem avui en dia, ja que es tractava d’un pastís que tenia forma de tortell i es feia amb pasta de pa. Antigament, a les mones s’hi posaven ous durs amb la closca pintada, un per cada any de l’infant que rebia el pastís per part del padrí. En alguns llocs el pastís tenia forma de ninot amb les cames eixarrancades i amb l’ou a la boca o al ventre, fet que alguns han interpretat com la supervivència d’un antic culte a la fecunditat. Les mones actuals, fetes amb una base de pa de pessic, mantega i xocolata, i adornades amb plomalls, fruita confitada i ous o altres figures de xocolata, no es van començar a fer fins al segle XIX.
La mona de pasqua ha anat evolucionant al llarg dels anys. Aquest pastís ha anat canviant molt i cada vegada es poden trobar mones de Pasqua més espectaculars. El concepte de la mona ja no és només un pastís amb un ou de xocolata o uns pollets i unes plomes al damunt; actualment, es poden trobar autèntiques obres d’art que cada any delecten a les famílies catalanes.
L’origen d’aquesta tradició indicava que l’avi o el padrí havia de regalar al nen un tortell fet amb el mateix nombre d’ous durs que la seva edat, sent el límit als dotze anys. Tanmateix, no va ser fins al segle XIX quan les mones de xocolata van començar a substituir els ous durs i es van guarnir amb dibuixos i figures.
Tot i que al segle XV ja es menjava la mona, no va ser fins al 1783 quan el diccionari de la llengua castellana, de la Reial Acadèmia Espanyola, recull per primera vegada el nom d’aquest pastís: «Catalunya, València i Múrcia. La coca o tortell que es cou al forn amb ous posats al damunt per Pasqua de Flors, que en altres parts de la península Ibèrica anomenen hornazo».
Hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen del terme i la tradició: alguns diuen que podria venir de la paraula muníquia, que eren les celebracions dedicades a la deessa grega Àrtemis; també s’especula que l’origen vingui de la paraula mûna, que en àrab antic fa referència a l’arrendament de terres tributat en espècies amb coques, ous i altres productes agrícoles (en aquesta llengua també significa «regal»). Entre les especulacions del nom també apareix l’opció de la paraula llatina munda, que eren les paneres que els romans oferien a Ceres durant el mes d’abril i que contenien dolços. Finalment, també es contempla que l’origen del pastís vingui de les pascorals, les festes que els pastors romans celebraven amb coques, o de Beltane, una festa celta que se celebrava el mes de maig i on es consumien tortells decorats amb ous.