Fa vuitanta anys el Ripollès va viure el pitjor febrer de la seva història. A més del nombrós pas dels fugitius, va patir els bombardeigs venjatius d’un exèrcit que ja havia guanyat la guerra.
Una de les poblacions més afectades va ser Campdevànol, que va ser bombardejat durant tres dies i on van morir prop de quaranta persones, la majoria soldats i oficials presoners de l’exèrcit franquista a Terol. El 25 de gener un grup de presoners, alguns amb alta graduació, van ser conduïts en tren fins a Campdevànol. Se suposa que per a fer d’escuts humans a alguna alta personalitat republicana que fugia cap a França. Les autoritats van fer nit en una de les millors cases del poble, Can Morell, requisada i situada al costat del riu Freser. A poc metres, hi havia el centre obrer La Sempre Viva, on van ser reclosos els presoners. L’ànsia de venjança i odi dels guanyadors no distingia ningú i Campdevànol va ser bombardejat durant tres dies i va causar la mort dels seus propis homes.
Campdevànol era lluny del front i uns efectes tan devastadors encara no els havien patit mai. Durant la disbauxa de l’estiu del 1936 només havien mort un home. Mai no s’havia posicionat políticament, però, anys més tard, quan Franco ja era mort, es va saber que havia estat qui havia avisat les autoritats que dos nois anaven a Ripoll per afegir-se a la revolta del Sis d’Octubre del 1934. Duien dues escopetes de fira i van ser abatuts a trets pels carabiners i els seus caps esclafats a cops de culata. També, a Campdevànol, uns desertors de l’exèrcit republicà van matar una família en una casa de pagès i van violar i matar una nena. De gent dolenta n’hi ha a tot arreu.
Com en tots els pobles la gent ja feia dies que duia un pal penjat del coll per mossegar-lo en cas de bombardeig i així poder mantenir la boca oberta. Aquell dia de finals de gener el van usar per primera vegada. Quan van arribar els avions, els refugiats —que ja sabien de què anava la cosa—, corrien a amagar-se esperitats. Amb només tres dies, la població ja havia après a calcular pel soroll dels motors com de carregats anaven els avions. La majoria de morts es van produir el primer dia i gràcies al fet que el pont del mig va resistir. La meva mare n’era amagada a sota i recordo que a la casa on vaig néixer i vaig viure part de la infància hi havia un forat de la mida d’uns cinc cèntims que travessava de dret les parets. Era un tros de metralla.
Els dos dies següents la gent va córrer a refugiar-se al bosc. No es podia fer foc per a no ser detectats i les temperatures eren molt baixes. Quan els avions se n’anaven la gent tornava al poble per a mesurar els desastres. Un dels fets que s’han intentat explicar sobre per què Campdevànol va ser tan durament castigat és el fet que hi funcionava la Farga, on només feien pics i pales, però que estava considerada com a fàbrica de guerra. No van ser pocs els homes de Campdevànol que es van estalviar anar al front per aquest motiu.
El meu avi m’havia explicat que després del primer bombardeig, un dels artefactes va caure just al teulat on hi havia els presoners. Els tapaven amb les persianes de color verd i assegurava que mai no oblidaria un cos decapitat que no es podia saber si era cap per amunt o de cap per avall.
Com havia sentit dir sovint a casa, «Cada terra fa sa guerra», i la història viva d’aquells fets és tan àmplia i variada com ho és la gent i els pobles. Ara, aquesta memòria agonitza i tot passarà a formar part de les xifres fredes de la història oficial.
[En aquesta ocasió us suggerim veure Caudillo, de Basilio Martín Patiño.]