[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
«A través de les paraules vaig transformar el sofriment i la impotència dels vençuts, entre els quals hi havia la meva família materna, en coratge.» Amb aquestes paraules a la contraportada del llibre, la M. Cinta Sadurní, coautora juntament amb en Xavier Bardolet, ja ens dona una idea del contingut d’aquest llibret de només 187 pàgines; un contingut en què es passa revista a un moment i a un lloc molt concrets de la nostra història recent, com són els darrers mesos de la Guerra Civil, de l’abril de 1930 al gener de 1939, a l’hospital de les Brigades Internacionals a la ciutat de Vic, a l’edifici que havia estat el convent i escola de nenes de les Germanes Carmelites de la Caritat, L’Escorial.
Sense deixar encara els escrits de presentació del llibre a la contraportada, també hi podem llegir el següent: «(…) La seva història, explicada a partir del testimoni d’algunes infermeres que hi van treballar, és també la història d’una guerra que va mobilitzar centenars de voluntàries i va capgirar les seves vides».
Quines van ser aquestes infermeres a les quals la M. Cinta i en Xavier donen veu en el seu punyent i colpidor relat per rescatar-les d’un oblit injust i sectari? Doncs, entre d’altres, la Fanny Bré, l’Ave Bruzzichesi, la Dorothy Fontaine, l’Erika Glasser, la Sally Khan, l’Hermina Macushon, la Petronille Saloreà, la Stefania Wenzlová, la Hilda Bell, la Sarah Garstentein, la Soledat Ralló i la Rose Weiner, totes en marges de temps diferents però també amb un punt en comú, que era el d’estar plenament entregades a la feixuga tasca de poder apaivagar el dolor tant físic com espiritual dels soldats ferits que hi feien estada i convalescència, fins allà on els era humanament possible. I com és evident, al costat d’aquestes dones també hi havia la presència de personal mèdic titulat, tot homes, dels quals cal destacar els doctors Wilhelm Glasser i Saül Ignacy Trocki.
La pregunta que hom es pot plantejar és per què Vic va ser una de les ciutats escollides per les Brigades Internacionals per establir-hi un dels seus hospitals, i la resposta no és altra que per la seva situació geogràfica, relativament a la vora de la frontera amb França, raonablement allunyada del front, que fins aleshores encara no havia patit cap bombardeig aeri, ben comunicada i amb possibilitat de poder disposar de recursos alimentaris.
Aquests establiments hospitalaris van ser concebuts com a unitats militars i sotmesos a un ferri control polític per mà dels comissaris de guerra, que hi actuaven com a veritables directors, com és el cas del comissari que hi havia al capdavant del de Vic, el jove francès Maurice Sauvard, membre actiu del Partit Comunista i amb un «brillant» historial de lluita antifeixista; vist i dit això, no és pas exagerat afirmar, ans al contrari, que els hospitals de les Brigades Internacionals eren territori d’homes. Tal com es diu al llarg de les pàgines del llibre, en aquests hospitals s’hi parlava de combat, i no pas de pèrdua o sofriment, i és precisament en les veus de les infermeres, en el relat del seu dia a dia, on descobrim el dolor, la precarietat, a vegades la negligència, però també la solidaritat entre dones provinents de cap a cap del món occidental amb un mateix compromís, frenar el feixisme.
És en l’espai de memòria històrica que representen les veus d’aquestes dones entregades a la seva vocació-professió de guarir i que hi van treballar en l’any escàs de temps que l’hospital va ser a Vic, el lloc on germinen un munt de vivències, de petites històries que testimonien com de doloroses poden arribar a ser les guerres, i més si es tracta d’una contesa civil, i de com l’empatia de tot el personal que hi va treballar va tenir un efecte balsàmic que ajudà a fer una mica més suportable el patiment dels soldats malalts i ferits que hi estaven ingressats.
Eusebi Puigdemunt i Puig.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.