Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Calen gaires paraules per presentar la figura de Joan, Nan, Orriols? No; tan sols citar que va néixer l’any 1945 a Vic, que arrelà a les Guilleries i que escriu en un apartament que té a la vila de Sant Joan de les Abadesses.
Si en el darrer llibre, Poemes, epopeia i oda de lo somni i la mar, publicat la tardor de 2024, ja va fer un ús molt particular del registre poètic, en el que ens ocupa, Matadero Municipal, hi torna, però amb matisos que, crec, cal explicar, com ara que també hi incorpora el gènere epistolar, plasmat en unes emotives lletres que tenen els seus nets petits, la Bruna i en Juli, com a destinataris.
No cal ni dir que, com a la resta de les seves anteriors publicacions, la nota, millor dit, les notes predominants, són l’ús d’un llenguatge clar i entenedor, uns pensaments servits a través d’aforismes (i en aquest, de versos mínims o poemes curts) i també de frases lapidàries expressades sense cap mena de mania ni d’embut…, o sigui, sense pèls a la llengua!
Amb la fluïdesa verbal que traspua la seva escriptura a la qual ens té avesats, en Nan desgrana el que pensa sobre l’home i la condició humana sense defugir les contradiccions i paradoxes dels dies que, per sort o per desgràcia, ens han tocat viure i que no sé si podrem sobreviure; de fet, ell no s’està pas de dir que l’espècie humana està abocada a l’extinció sobre la faç de la Terra.
Tornant al llibre, al pròleg introductori ja ens fa sabedors del seu contingut: «[…] a l’àrea metropolitana la distància entre l’asfalt i el riu i el bosc s’ha fet immensa, i això fa que el canvi climàtic i les seves conseqüències es puguin veure molt diferents, m’agradaria que aquest llibre servís per aprofundir en aquesta reflexió».
Dit això, el cos del llibre el componen una sèrie de 44 poemes de formats diferents (ho reitero: des de poemes de tan sols dos o tres versos fins a d’altres de més llargs), 5 cartes a la Bruna, 4 a en Juli, 3 poemes de la Bruna i un d’en Juli. El llibre el clou una addenda que està en la mateixa línia que el pròleg; és més, l’aprofundeix i posa el dit a les nafres d’allò que, com a societats pretesament cultes i assenyades, ens hauria de fer caure la cara de vergonya; vegeu, si més no, com sap lligar els conceptes presents en un i altre escrit: «Els filòsofs clàssics ja van explicar això que avui viu el món, […] i tenien clar qui eren els sofistes i els van denunciar; avui, a Catalunya, els sofistes són arreu; aquesta és la realitat» (del pròleg), i ara la conclusió, certament amarga, a l’addenda: «[…] veig moltes persones que neguen aquesta realitat. Tenen raó, per sobreviure, l’única solució és fer l’estruç i no veure res».
Sobre els 44 poemes, val a dir que al mig del poemari en Nan hi ha inclòs dibuixos, alguns de l’actualitat més recent, com el referent al conclave o els que il·lustren una sentència irònica, per no dir sarcàstica: «Tot és tan clar que sempre és de nit»; el dibuix de l’ase de la contraportada més el peu de dibuix que l’acompanya és Nan cent per cent: «Han fet més per a nosaltres els ases que totes les sotanes del món». Però no només hi ha sarcàstica ironia; també hi ha lloc, quan cal, per a la tendresa, palpable i llegible en el curt poema ‘Fades’: «S’encén la lluna // i tornen les fades // que mai ningú // no ha vist.», i no oblidem la saviesa des aforismes, com els titulats ‘Savis’, ‘Res’ o ‘Volar’; Heu-los ací: «Voldria explicar… // Què? // El fracàs dels savis.», «Res de res // i sobra de tot.», «Si parleu amb els ocells // aprendreu a volar.»
I, per acabar, un breu incís a les cartes que adreça als seus nets Bruna i Juli (val a dir que en el poemari hi ha inclosos sengles poemes que els són dedicats), unes cartes curulles de bons consells que, com a avi, els dedica, sempre no només des de l’amor, sinó també des del respecte.
Un llibre que es llegeix d’una revolada, però que és de lectura repetida obligatòria per capir-ne tot el seu, si em permeteu l’expressió, missatge.
Eusebi Puigdemunt i Puig
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.