Mediatització

«Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit», diu una dita. És a dir, que ningú no et farà mai les coses exactament com a tu t’agradarien.

Això, que deu ser especialment vàlid per a la masturbació, no pot ser aplicable a totes les coses de la vida, bàsicament perquè ningú no sap fer de tot ni és prou autosuficient per a sobreviure en qualsevol circumstància.

A mesura que una societat és més complexa i sofisticada, el grau d’especialització també creix, havent de dividir-se els serveis en funció de les habilitats, capacitats o necessitats de cada un.

Així, aquelles antigues famílies de la noblesa benestant que ens ensenyen a algunes sèries televisives, requeririen el servei d’un regiment de criats en nombre superior al del senyor a qui servien.

Vol dir que, si fem cas a la dita del començament, els senyors no només eren incapaços de fer res per si mateixos, sinó que sempre anirien mal servits.

Però, el progrés ens ha portat a la situació contrària. Si un d’aquells servents s’hagués atrevit a dir-li a un senyor «sírvase usted mismo», automàticament s’hagués trobat al carrer sense carta de recomanació. En canvi, aquest eslògan és el que regeix actualment a qualsevol supermercat. Una absoluta grolleria. Tret que t’hi hagin convidat i tot el que s’hi exposa sigui gratuït. Que no és el cas.

Els pobres sempre hi han estat acostumats a haver de fer-se les coses. Si les fas acompanyat és una col·laboració, un intercanvi de favors. Però si les has de pagar és un servei i te l’ha de fer un altre.

No obstant, des de fa anys, ens han volgut convèncer que tots som iguals, que tenim els mateixos drets i que (si col·laborem una mica) podem tenir els mateixos privilegis que els rics. Podem tenir cotxe i també xofer, a condició que el xofer i el senyor siguin la mateixa persona: «Sírvase usted mismo».

Hem de ser demòcrates.

Hem d’omplir el carret del súper, hem de conduir el cotxe, hem de posar la gasolina, servir-nos als bufets dels restaurants, contractar un mateix els viatges, fer les reserves a l’hotel. Ser secretari i senyor alhora.

Tenim robots que cuinen, robots que netegen, renten la roba, conserven els aliments…, però, és un mateix qui els ha d’omplir, posar en marxa, fer-los-en el manteniment…

Tenim plataformes de comunicació amb opcions de entreteniment per a omplir set vides, però dues te les has de passar triant què hi vols veure.

Així, ens passem la major part del temps triant i destriant —sí/no; sí/no—, enganxats al mòbil, l’ordinador o els comandaments del televisor…, i ens oblidem de viure la realitat en directe. Deixem de preguntar-nos el «com» i el «per què» de les coses.

En lloc de comparar i descriure, que és allò que fa un sistema analògic, ens limitem a afirmar o negar, les úniques opcions que ens permet el sistema digital. No pots discutir-li a un servidor (digital) les opcions que et dona, «si quieres lentejas…»

Com més sofisticada sigui la mediatització, més condicionat i predeterminat serà el resultat.

Els matisos i opcions desapareixen i només queda l’afirmació, sí, o la negació, no, predeterminades pel mitjà.

Un món en blanc i negre.

Un món en el qual badar, reflexionar i dubtar queden exclosos del sistema.

On preguntar «què desitja?» ha deixat de tenir sentit.

Només queda l’opció de continuar prement tecles de manera convulsiva, igual que una masturbació, amb l’esperança que s’esdevingui alguna mena d’orgasme satisfactori.

Però, mentrestant, no tens més opció que continuar pelant-te-la.

Com ho dieu, sinó, quan un no fa res ?