[Un report de Maria Borràs.]
Dimecres passat tornava de Girona cap a casa mentre a la ràdio sonava el programa de l’última hora d’El Matí de Catalunya Ràdio i en Joel Diaz, comunicador i humorista català, va fer el següent comentari: «Com pot ser que com a societat, amb tot l’avançats que estem tecnològicament, no haguem aconseguit fer que plogui? Per què seguim depenent d’una cosa tan, tan, tan…, cutre com que plogui?». Aquí la paraula cutre em va fer saltar les alarmes. Entenc que és un programa d’humor i que te aquestes característiques, però com podem dir que dependre dels ecosistemes, dependre de que plogui, és una cosa cutre? En aquesta frase, curta però contundent, s’hi exposen les idees del positivisme tecnocràtic en què ha caigut la nostra societat. L’enteniment que la tecnologia ens salvarà de la catàstrofe i que som éssers independents que no necessitem dels altres éssers vius i ecosistemes per a viure neguen els dos postulats claus de l’ecofeminisme, com son l’ecodependència i la interdependència.
Seguit d’aquest comentari, va cantar la cançó «Have you ever seen the rain?», dels Creedence Clearwater Revival, adaptant-ne la lletra, i feia així: «Fa molt temps que no plou prou, ja no queda aigua al pou, oh no, tenim Sau al 8% / Fem misses i processons, que vinguin xamans molt bons, oh no, ha de caure aigua del cel / Ai, que no plou, i l’estiu serà un infern, Ai, que no plou, i no podem culpar al govern, dependre de la pluja no és modern / Ramaders i agricultors, monitors de natació, tothom, esperant a veure què fa el cel /Tanta tecnificació (per què?), ciència i globalització, però no, no podem fer ploure gens / Ai, que no plou, i l’estiu serà un infern, Ai, que no plou, i no podem culpar al govern, dependre de la pluja no és modern». Aquí també apareix aquesta negació, sumant-hi les idees de modernitat i progrés que alimenten la fal·lera per la tecnologia i la ciència com a eines úniques per a solucionar les situacions d’emergència i crisi en les quals estem immersos…, i tot i fet en clau d’humor. Em fa reflexionar sobre les bases dels nostre imaginari col·lectiu i em pregunto: què més ha de passar per a començar a entendre que aquest no és el camí per a poder-nos transformar i continuar habitant la Terra?
El mateix dimecres, ja a casa, mentre dinava vaig obrir la tele i vaig posar el «Telenotícies» de Tv3. La primera notícia parlava de les eleccions, la segona dels incendis forestals i Raquel Sans explicava en el titular: «Els incendis a tota la conca mediterrània no donen treva. L’onada de focs forestals presenta en les últimes hores dos nous fronts: Portugal i Síria. A la resta de llocs afectats ja hi han mort 41 persones. Milers d’hectàrees de boscos s’han cremat i també molts habitatges han quedat destruïts». La notícia sobre els incendis continuava així: «La situació dels incendis forestals a tota la riba de la Mediterrània continua sent molt greu. És una zona especialment vulnerable i castigada als estius pels focs i als focus ja actius des de fa diversos dies n’hem d’afegir de nous, un d’ells a l’oest, fora de la conca mediterrània estrictament, que porta al centre de Portugal, a la zona de Cascais, i un altre a la costa sud de Croàcia. A la riba oriental, han començat incendis a la regió de Latakia, a Síria, i també a Turquia. Això mentre els bombers continuen lluitant contra el foc al sud d’Itàlia, Grècia, Tunísia i Algèria» […] «De Portugal a la península Ibèrica fins als antípodes mediterranis, el foc ja ha fet tota la volta a la conca. Ahir començaven els incendis a la regió costanera de Latakia, l’única intocada en 12 anys de guerra al país i feu del president sirià al-Àssad. La meteorologia no discrimina, tot al contrari: a Algèria les flames s’han acarnissat especialment a la Cabilia, la zona que encara s’està recuperant del seu propi conflicte fa 30 anys. Noves ferides, sobre antigues cicatrius. La Cabilia ha tornat a pagar el preu més gran d’Algèria i de tot el Mediterrani: 34 morts a tota la riba els últims dies. Més tranquils davant les flames i amb menys a perdre-hi les desenes de milers de turistes atrapats a les illes gregues i a Sicília. Aquí al santuari de Tindari quedava resguardat de l’aigua i del penya-segat que el sosté. A Palerm, la capital, tres ancians han mort atrapats a casa seva. S’havien evacuat prop de 2.000 persones. La carretera costanera semblava un viatge imaginari a l’infern. I és que les flames ahir van arribar als barris exteriors de la capital, a les portes de les cases. Corfú, al mar Jònic, destí viatger de primer ordre a Grècia. Més de 20.000 turistes han estat igualment evacuats de les diverses illes gregues en flames. Molt especialment, de Rodes, a la mar Egea. De lluny la més danyada. Els incendis forestals son endèmics en la canícula mediterrània, però l’augment de les temperatures per la crisi climàtica hi afegeix gasolina, i mai més ben dit, a les flames.» Les imatges i els testimonis de les persones afectades pels incendis em van fer caure unes llàgrimes galtes avall…, el patiment de les persones, els cossos de bombers que no donen a l’abast, la inacció dels governs i la manca de voluntat per a una gestió forestal adequada em generaven una mescla de sentiments: ràbia, por, tristesa, enuig…
El Projecte Boscos de Muntanya
El que havia sentit a la ràdio i aquesta notícia m’havien desfet el dia… A més a més, perquè fa dues setmanes vaig anar de voluntària al Projecte Boscos de Muntanya. Són una entitat sense ànim de lucre que treballen per a la conservació i la millora dels boscos i paisatges de muntanya al Pirineu català. Forma part de la Fundació Bergwaldprojekt, nascuda a Suïssa el 1987, que avui dia és present a 4 països: Suïssa, Àustria, Alemanya i Catalunya. El 2007 Bergwaldprojekt va arribar al Pirineu català per a donar resposta als reptes que es presenten als boscos de muntanya catalans, tot adaptant a la nostra realitat el model de Bergwaldprojekt suís. Des de llavors, han treballat de forma ininterrompuda apropant les persones al bosc i difonent els valors i els beneficis que ens proporcionen els boscos i els paisatges de muntanya.
Fa ja uns anys que vaig sentir a parlar d’aquesta iniciativa a través d’amigues i familiars que hi havien participat i enguany vaig decidir fer el pas de col·laborar-hi com a voluntària. Tenia la necessitat, després d’haver estat uns mesos vivint al Pirineu, d’estar dins del bosc, d’entendre’l més com a ecosistema i poder aportar part del meu temps en la seva millora i gestió.
La guerra d’Espanya a les Pedres d’Auló
Vam estar una setmana al massís de l’Orri, prop de Roní (Pallars Sobirà) fent recuperació de pastures a les Pedres d’Auló, un important punt del front del Pallars (abril 1938-gener 1939), durant la guerra d’Espanya. Aquesta posició feixista protegia la carretera des de Sort cap al port de la Bonaigua i la Vall d’Aran, totes elles en mans dels colpistes. Al contrari que en moltes altres posicions del Pallars, aquesta fou escenari de violents combats, i durant uns dies, d’un rellevant avenç republicà. Concretament, entre el 22 i 30 de maig de 1938. Els combats s’allargaren una setmana fins que el front s’estabilitzà. Durant l’ofensiva republicana del mes de maig de 1938 aquest sector va ser un dels més actius i de combats més cruents. La 19a Brigada Mixta republicana va atacar, el 22 de maig del 1938, la petita guarnició de les tropes franquistes que estava situada a la zona de les Pedres d’Auló i van aconseguir ocupar algunes posicions de l’indret. Un cop ocupades les noves posicions els republicans no van persistir en l’ofensiva i el contraatac franquista no va trigar a arribar. L’endemà, els franquistes havien recuperat algunes de les posicions. A partir d’aquell moment, a les Pedres d’Auló va començar una tossuda batalla per a reconquerir i defensar les posicions. La dificultat del terreny i la proximitat dels combatents va convertir la batalla en especialment cruenta. Al cap dels dies, després de nombrosos atacs i contraatacs, i de nombroses víctimes, el 31 de maig de 1938 van quedar definitivament establertes les noves línies de front, amb molt poques variacions de com estaven amb anterioritat.
Tota aquesta història ens envoltava quan érem treballant a bosc, des de les trinxeres que encara eren molt visibles fins a trobar-hi cascs i bombes que havien romàs allà com a memòria física d’aquell moment. El Parc Natural de l’Alt Pirineu i Aran també ha fet molta feina en la recuperació de la memòria històrica i si camineu per aquests indrets podeu trobar-hi rutes amb senyalitzacions d’on havien caigut bombes, punts de tir senyalitzats i plafons amb explicacions. A més a més, el Projecte Boscos de Muntanya també col·labora amb el Parc per a fer una bona gestió dels boscos.
L’abandó del sistema agrosilvopastoral i el canvi climàtic
I per què és important que és gestionin els boscos? Com ens expliquen la Mireia Banqué i l’Eduard Pla, ecòlegs del CREAF, en l’últim número de La Directa, «som un país de boscos, però molt vulnerables degut als canvis socioeconòmics i al canvi climàtic. Ens proveeixen de béns i serveis imprescindibles, però necessitem refer la seva relació amb la societat. La gestió forestal ha de ser una eina per dotar-los de robustesa davant del canvi global».
El paisatge de muntanya a casa nostra ha canviat dràsticament en pocs anys. Segons les dades dels Inventaris Forestals Nacionals, des dels anys setanta ençà, la superfície forestal arbrada a Catalunya s’ha incrementat un 36% fins a gairebé 1,6 milions d’hectàrees (prop d’un 50% del territori) degut a uns canvis en els sectors productius i en la manera de relacionar-nos amb les muntanyes i el bosc. Hem passat en unes dècades d’un model de sobreexplotació dels recursos naturals associats a les activitats agrosilvopastorals a un model d’escassa explotació d’alguns d’aquests recursos, o fins i tot, a l’absència de model. Aquest canvi tan abrupte és el context on se sobreposa un altre canvi accelerat: el canvi climàtic. Aquesta combinació fa que els boscos a Catalunya actualment siguin ecosistemes molt vulnerables. És important entendre que no hi ha un model de gestió màgica ni una gestió que es pugui aplicar a tots els boscos per igual. I, també, és molt important que la societat en sigui conscient i en prengui part. Aquí doncs entra en joc el paper del Projecte Boscos de Muntanya, que persegueix fer difusió del missatge a través de l’acció.
La feina a bosc
El dilluns 10 de juliol vam arribar a Rialp i ens van venir a buscar els caps de colla i el coordinador de la setmana. Vam pujar totes juntes amb els cotxes fins a les pistes d’esquí de Port-Ainé i vam anar fins al campament on seríem tota aquella setmana. Vam anar a plantar tendes i després vam fer una petita dinàmica de presentació on ens van explicar la missió del projecte i una mica les activitats que faríem durant aquella setmana. L’endemà ja vam començar feina a bosc.
Ens vam llevar a les 6:30 del matí, vam fer un petit esmorzar per tenir energia per anar fins a bosc i a quarts de 8 ja érem a Pedres d’Auló a punt per a començar la feina. El primer dia va ser sobretot per a familiaritzar-nos amb les eines, totes manuals, i entendre que és el que faríem aquells 4 dies de feina. La pedagogia de treball del projecte i les diverses sensibilitats dels caps de colla van fer que la feina al bosc fos meravellosa. Em sentia aprenent contínuament, en un intercanvi de coneixements entre el bosc, els caps de colla i nosaltres. Tot i haver-hi gent que, per la seva feina, podien saber-ne més, trobo que van trobar el perfecte equilibri per a fer-nos sentir còmodes a totes les participants.
Treballàvem tot el dia a bosc, fent un segon esmorzar i dinant allà, i cap a quarts de cinc ja tornàvem cap al campament. Dutxes, descans, sopar i a dormir. Els àpats anaven a càrrec de la Montserrat, coordinadora del projecte també, i cuinera excel·lent. Sense ella la feina a bosc hagués estat molt més dura. La manera de cuinar i d’entendre l’alimentació es transformaven en uns plats boníssims que ens donaven tota l’energia per a continuar. A més a més, una de les línies del projecte és també recolzar les productores locals i la majoria dels aliments eren de Km0 i agroecològics.
Dimarts a la tarda van venir en Marc Garriga, director del Parc Natural, i en Xavi Ródenas, enginyer forestal que col·labora amb el Parc, a explicar-nos la feina que es fa des del Parc. Vam estar parlant de la recuperació d’ecosistemes, de l’equilibri que ha de trobar un Parc Natural entre la preservació dels espais naturals i fer-ne un ús per als humans, de la gestió comunal de les muntanyes, entre d’altres. Va ser una sessió molt rica i després es van quedar a sopar amb nosaltres. Els següents dies es van desenvolupar amb el mateix horari i sorprenentment els dos últims dies ja podíem prendre les nostres pròpies decisions amb argumentació. Podíem dir, amb prou criteri, per què volíem tallar un arbre o no un altre, i els motius.
Dissabte vam fer una excursió fins al pic de l’Orri (2.436 m), dalt de tot de les pistes de Port Ainé, on ens van explicar que aquella zona havia estat un camp de concentració durant la guerra. Des de dalt de tot hi ha unes vistes 360 graus de totes les muntanyes que l’envolten que és realment impressionant. Sents aquella sensació de petitesa immensa que et connecta directament al sentiment d’humanitat. Muntanya, bosc i història. Què més podíem demanar?
La veritat és que ha estat una experiència d’allò més enriquidora. També, la connexió amb tot el grup ha estat un aspecte clau. Érem perfils de gent molt diferent però ens unia a tots aquesta passió pel bosc i per a conèixer més. Així que, a banda de tota l’experiència a bosc i l’aprenentatge i l’empoderament amb les eines, també m’enduc uns companys meravellosos!