[Un report d’Eduard Garrell.]
*22-10-2022. Educació invertirà 200 milions d’euros (més) a digitalitzar les escoles. 02-06-2023. Suècia frena el seu pla de digitalització de les aules.
Alguns sectors de la nostra societat tenen una relació singular amb els llibres.
Em ve a la memòria el cas del Born.
Al cap de dues dècades d’indefinició amb el destí del Born, i quasi a punt de ser enderrocat, per pressions veïnals s’havia optat per construir-hi la Biblioteca «Provincial», fins que van aparèixer les restes de la ciutat medieval i moderna i es va decidir conservar-les, malgrat l’oposició del moviment veïnal, que persistia en la biblioteca. Preferien perdre un testimoni de la història de la ciutat i del país sencer en nom de la cultura i de l’amor al llibre. No és un cas aïllat. Un barri sense biblioteca és com un cul de món. S’entén, la biblioteca, a més de llibres, diaris, revistes, música connexions…, és un espai d’estudi per a escolars i universitaris, un lloc de lleure i relació i un refugi climàtic per a tothom. A més, tenim molt assumit que la cultura ha de ser gratuïta, per a tothom. Li hagués pogut tocar a l’habitatge, o al transport públic, o a les patates, però ves per on li ha tocat a la cultura de fer aquest paper en la nostra societat.
Així s’entén que, malgrat aquest amor passional pel llibre i per la cultura, cada començament de curs, amb les butxaques escurades per les vacances (qui en pot fer) la compra dels llibres i del material escolar es converteix en un drama d’unes dimensions colossals en el qual s’apunta tothom, AMPA i mitjans de comunicació i un bon sector de mestres.
Quan arriba la «rentrée» hi ha dos operadors que són assenyalats amb el dit acusador: els editors i, sobretot, els llibreters, tots ells una colla de fariseus que s’enriqueixen amb una cosa tant sagrada com és la cultura (gratuïta). Tot i això i per molt que m’hi escarrasso, no aconsegueixo trobar cap llibreter, independent, que s’hagi fet ric amb l’ofici.
Efectivament, els llibres de text són cars, de fet costen com a mínim un 20% més del que haurien de costar, que és el tant per cent que els grans grups editors dels grans mitjans de comunicació estatals van decidir destinar a subornar les AMPA, direccions i mestres, per fer-se la competència i com que no tenen el preu fix, com la resta de llibres, el venedor final posa el preu que li dóna la gana. La resta d’editorials, menys poderoses, on cal comptar-hi les catalanes, van sobreviure, malgrat no poder assumir en molts casos aquestes exigències, gràcies a la consciència de molts mestres que preferien poder escollir entre opcions pedagògiques més variades i més avançades, i sobretot en les línies educatives en català.
Els diners dels suborns se suposa que anaven destinats a labors de suplència de les obligacions de la Conselleria, que feia la vista grossa saltant-se les lleis i carregant-se més de 400 llibreries del país en molts pocs anys, afeblint així el teixit més dens d’accés a la cultura (pagant) de tota la península Ibèrica i part de l’estranger. I no us penseu pas que el destí dels diners sempre era tan noble.
Les AMPA se les van empescar totes per evitar la despesa en libres de text, molts mestres també. Bancs de llibres, llibres reciclats, apunts… Ja sé que és impopular blasmar contra els llibres reciclats, però sóc dels que defenso que un llibre de text, després d’haver passat un curs, ha de quedar com un escombra, marcat, guixat, subratllat, tacat, fet servir, perquè aquesta és la funció dels llibres de text, de quasi tots. En canvi s’educa els nens a tractar el llibre com un objecte suntuari, sobrer, de mira’m i no em toquis. Quan a l’institut dels meus fills esborrava i classificava llibres durant quinze dies de setembre per la revenda del curs entrant, la majoria que els venien a buscar de segona mà eren els fills o pares de professions liberals, dels que se’ls haurien pogut comprar nous tranquil·lament. Si que hi havia unes quantes famílies a qui els anava molt bé. La majoria, però, volia que els seus fills estrenessin llibres i els anaven a comprar a la llibreria. Què ens havíem cregut de tractar-los de pobres!
Recordo uns quants pares/mares de l’AMPA que els confortava més fotre el llibreter que ajudar les famílies.
En aquest país, un barri sense biblioteca és com un xalet sense piscina, fa pobre.
Un nen sense llibres de text, fa progre.
El novembre del 2006 l’Ernest Maragall, aturat a l’estació dels socialistes, aterra a la Conselleria, cofoi, amb la nova LEC sota l’aixella, una autèntica eina d’autogovern, segons diu ell. L’Ernest Maragall és un polític de llarg recorregut, és com un mercaderies: militant del FOC, fundador de Convergència, del PSC-Congrés, del PSC, de Nova Esquerra Catalana, Moviment per Catalunya, Moviment d’Esquerres i finalment militant d’ERC i quasi quasi batlle de Barcelona. Un mercaderies que para a totes les estacions. Va anar a col·legi al Virtèlia i va ser escolta de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Per a la resta deu ser economista i informàtic autodidacta, perquè a la seva biografia no apareix cap universitat ni escola superior.
L’entrada del patrici Ernest Maragall a la Conselleria va ser catastròfica.
Durant la campanya l’Ernest havia fet una promesa demagoga i suïcida: «Els llibres de text seran gratuïts«. És clar que quan va veure els números es veu que es va posar primer vermell i després blanc, però la promesa estava feta, i aquesta va decidir complir-la.
Quan va convocar al sector, editors i llibreters, va ser per dir-nos que pensava crear una plataforma digital (Atria Educat 1×1) que cada estudiant tindria un ordinador i cada escola pantalles, i xarxa i de tot i que com ho havien de fer per tenir els llibres de text digitalitzats a la plataforma. Aleshores va ser el sector que es va posar primer vermell i després blanc.
Aquesta primera embranzida la van desinflar els serveis jurídics de la Conselleria. El conseller no sabia què eren els drets d’autor, ni la propietat intel·lectual, ni el pes econòmic i social del sector. La solució raonable, al meu parer, i que es va proposar, era semblant a la que s’havia adoptat a la indústria farmacèutica amb els medicament genèrics. El llibre de text era car, d’una banda, perquè l’estat, curt de mires (o no), l’havia alliberat del preu fix i, de l’altra, perquè els llibres necessitaven recórrer a les il·lustracions, de les que calia pagar drets d’imatge i l’obligada qualitat dels pesants papers cuixé per a suportar-les dignament. Si les escoles disposaven de mitjans tecnològics la xarxa ja donava sobradament cobertura a tota mena d’informació complementària i d’imatge, es podia editar un llibre de text «genèric», amb un preu molt més baix i subvencionable del tot o en part per l’administració i permetent que la indústria editorial continués treballant en els continguts, que era la seva expertesa i la seva vocació i combinar, amb intel·ligència, els recursos digitals amb els avantatges del paper. Val la pena llegir aquesta enquesta.
Aquells dies no només es va intentar salvar un sector clau de l’estructura d’estat, també el llibre com a pal de paller i element imprescindible per a l’ensenyament i l’aprenentatge.
La resolució final de la Conselleria va ser que els docents crearan el material i les eines amb què treballaran amb els seus alumnes. Generar els continguts per a la plataforma des de les escoles, un col·lectiu mal format i cada cop més pressionat per qüestions que són alienes al propi procés d’ensenyament, és per arrencar a córrer. Però així va ser, l’empresa Aventia i la Cooperativa Abacus van ser escollits a dit per gestionar el projecte, deixant de banda els editors i els llibreters (a qui li sorprèn?). Ara hi ha escoles amb bancs de llibres, amb llibres socialitzats, recuperats, amb apunts, alumnes amb ordinador, d’altres sense, mestres que saben informàtica, d’altres que no saben ni llegir, escoles connectades a la xarxa, d’altres en procés…
Quan els escolars tenien un sol llibre
Una diversitat pedagògica i unes línies editorials pròpies excel·lents han anat a fer punyetes per sempre més.
L’informe PIRLS diu que la majoria de nens catalans de 4rt de primària no entenen el que llegeixen, i els suecs, pioners en la informatització de les aules, rectifiquen i tornen al llibre de text.
Al Departament d’Educació es fan el suec i continuen invertint en un projecte fracassat destinat al desastre.