[Arxiu Albert Bagué]
Fragment de l’entrevista a Josep Vilamala, en Focs, on ens mostrava uns instruments que s’ultilitzaven de reclam pels ocells.
[AUDIOVISUALS] «Un viatge visual per la història de la pintura»
[Redacció]
Aquest vídeo ens ofereix un recorregut visual fascinant per l’evolució de la pintura al llarg de la història. Des de les primeres manifestacions artístiques a les coves prehistòriques fins a les avantguardes contemporànies, l’animació mostra com han canviat les tècniques, els estils i les mirades sobre el món. Amb un ritme àgil i recursos visuals clars, el vídeo ajuda a entendre com cada època reflecteix el seu context social, cultural i tecnològic a través de l’art. Una proposta didàctica i inspiradora que convida a observar les obres amb nous ulls i a descobrir la pintura com un llenguatge viu i en constant transformació.
[OCELLS] «S’acosta la primavera, és temps de seducció», de Josep Plaza
[Text i fotografia de Josep Plaza]
Amb la intenció d’atraure, fascinar, conquistar, enamorar i altres estratègies per iniciar una relació romàntica o sexual els humans podem fer gala del nostre patrimoni, d’altres objectes atractius com joies, cotxes i motos potents i vestits llampants, maquillatge, habilitats socials com l’ús de la paraula, el cant, el teatre, la bellesa física, i altres estratègies, pensant que som els únics éssers vius que fan servir aquests elements. Res més lluny de la realitat, de fet no som més que uns mers imitadors.
El petit Ànec mandarí mascle, el Paó blau i molts altres ocells fan servir els seus espectaculars plomatges per atraure les femelles. L’Ocell lira és conegut per la seva capacitat d’imitar milers de sons i aquesta capacitat la fa servir per captivar la femella dels seus somnis. Alguns colibrís fan vols en picats gairebé suïcides per captar l’atenció de la parella desitjada. L’Ocell del paradís crea una escenografia i executa una dansa espectacular per fascinar l’espectadora (Entre altres llocs es pot veure a: https://www.youtube.com/watch?v=BnLE-G1hVAE). El petit Teixidor fa gala de les seves habilitats constructives i sedueix la parella si a aquesta li agrada l’habitatge que ha construït per a ella. Aquestes són algunes de les moltíssimes i variades habilitats que despleguen els ocells que superen amb escreix les nostres.
Per cert, tot això que comparteixo amb vosaltres (ja em disculpareu) ho faig sense la més petita preparació científica i, si algú de vosaltres sou experts en la matèria, és probable que us poseu les mans al cap, davant de tanta bajanada i atreviment. Que quedi clar, tot el que dic ho faig a títol personal i és únicament una opinió, sense cap altra pretensió.
Però penso que els humans no som tant “humans” com diem, ni els animals tant “animals” com acostumem a pensar que siguin.
[LLIBRES] «Tronc balit, 3» de Nan Orriols
[Text i il·lustracions de Nan Orriols.]
Pots llegir el Tronc balit tot lliscant per les seves pàgines amb les fletxes de desplaçament.
[VIDEOALBUM] «Pedalada Moià – L’estany» de Ramon Comella
[Video i text de Ramon Comella.]
Aquesta sortida la vàrem fer en Nan, en Gabriel i jo, l’abril del 2025. Des de Moià, ens vàrem enfilar fins al poble de l’Estany pel collet de la Bassa Nova, vam seguir fins a pujar a Postius pel collet de Malloles i vam tornar avall carenant els serrats de Postius, de Garfís i de l’Espelta, fins a entrar a Moià pel camí de la Granoia. Una volta tranquil·la i ben bonica.
[ARTICLE] «Decadència – Independència», de Nan Orriols
[Article de Nan Orriols.]
Crec que, com més tecnologia, més decadència. La tecnologia substitueix la necessitat que tenim de pensar per subsistir. La classe política fa servir la tecnologia per manipular la ja sempre deficient democràcia i utilitza els impostos per subvencionar mitjans de comunicació.
La intel·ligència artificial castellanitza Gaudí, i els narcisistes que habiten al PSC-PSOE, com el president Illa, o a ERC, com Oriol Junqueras, i també al món judicial i monàrquic, van intercanviant cromos procurant tenir-nos sempre, als súbdits, ben estabornits. Intenten fer-nos creure que som ciutadans, però no és cert. Els súbdits paguem impostos, i la classe política narcisista viu de l’erari públic permanentment. I això passa a tot el món. Putin i el president dels EUA són parells, com el papa de Roma i els aiatol·làs. Tots menteixen per defensar la seva neurosi.
Podem veure psicòlegs analitzant el que passa i filòsofs que expliquen, com els psicòlegs i els sofistes, el descobriment de la sopa d’all. Periodistes entrevistant escriptors i, tant els uns com els altres, subvencionats; i tot, per explicar que cal augmentar el pressupost de cultura.
Si expliquen a la televisió que a muntanya hi ha risc d’allaus, en poques hores tenim persones colgades a la neu per una esllavissada. Aquests individus creuen que són experts i que controlen el risc. Tot és per la decadència de l’espècie, que creu que està protegida i que sempre podrà cobrar la pensió i les pagues dobles.
Molts polítics són verdaders dements que lluiten per imposar el seu dogma. Se’ls en fot tot: la innocència dels més petits, el laïcisme a les escoles i la defensa de les llibertats. Fa milers d’anys ens guiàvem per les estrelles. Més tard, per la brúixola. Ara, pel GPS, i ningú no sap on és el nord ni el sud. Sense electricitat ni petroli, s’acaba tot.
Tot són desastres, morts, accidents, virus, etc. No sabrem la veritat dels senglars de Collserola. No sabrem la veritat de la malaltia del president Illa. No sabrem la veritat de res. Avui, tots anem al vaixell de Junqueras, sense veles ni rumb. I el diputat Rufián, aplaudint amb les orelles.
Però el desastre més gran per als que som independentistes va ser la derrota de l’1 d’Octubre. I ara, un cop més, els servidors de la monarquia militar franquista apliquen la venjança amb urc. Tots els militants del PSC, PP, Vox, Comuns… treballen per fer desaparèixer la nostra identitat. Ens roben descaradament, i alcaldes, diputats i regidors d’aquests partits o simpatitzants busquen un benefici personal servint els hereus del franquisme.
Molts cobren de l’erari públic des del dia que van néixer, com Salvador Illa, Ramon Espadaler i tants d’altres. Passa el mateix a TV3 i a altres institucions. On és el senyor Iceta? I el senyor Duran i Lleida? No acabaríem mai…
Rodalies és una ferralla i l’AVE, una empresa deficitària però que va servir per enriquir el «palco del Real Madrid», una monarquia militar franquista i, si cal, catòlica. La quitxalla, innocent, paguen amb llàgrimes la corrupció dels miserables.
[ARTICLE] «Josep M. Andreu i Reñé, «El Mestre Andreu»» d’Eusebi Puigdemunt
[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
No és pas cap secret afirmar que les promeses, quan es fan, s’han de complir i això és, precisament, l’objectiu d’aquest escrit dedicat a la memòria de qui ha estat, històricament parlant, la màxima figura en el camp de l’ensenyament a la vila de Sant Joan de les Abadesses, en Josep Mª Andreu i Reñé, popularment conegut com «el Mestre Andreu».
És innegable, doncs, que la seva figura ha deixat una petja perdurable alhora que ha marcat la vida educativa de la vila de les Abadesses, ja que el seu record encara hi roman ben present a dia d’avui: un carrer du el seu nom a l’igual que l’Institut Escola de la població i, just al costat de la banda de llevant del centre escolar, un monument obra de l’escultor santjoaní Francesc Fajula i Pellicer que es va inaugurar el passat dia 13 de juny.
Formació i primers anys. Nascut a Montblanc el 18 de gener de 1869, inicià els estudis de Magisteri a l’Escola Normal de Mestres de Tarragona l’any 1883 on el 1886 i amb només 17 anys, va obtenir la titulació pertinent per poder exercir com a docent. La seva primera destinació va ser a Vila-Seca com a interí de pàrvuls fins a l’any 1889 i, un cop acabà el curs, retornà a Montblanc per preparar les oposicions que es van celebrar la primavera de l’any següent a Barcelona per proveir les places vacants de diferents escoles d’arreu de Catalunya. Un cop aprovades se’l destinà a l’escola de la Granadella (Les Garrigues) i un parell de mesos més tard, se li concedí el permís per anar a ampliar estudis a Barcelona. Acabada aquesta etapa d’ampliació i formació, trià com a nou destí Sant Joan de les Abadesses: corria l’any 1893.
Els inicis a Sant Joan de les Abadesses. El 15 d’agost d’aquell mateix any va prendre possessió de l’escola unitària de nens. Si en un principi la seva idea era estar-se a Sant Joan un parell o tres de cursos com a molt, el matrimoni amb na Dolors Bellapart, l’arrelà a la vila on hi va exercir la docència vint anys, del 14 d’agost de 1893 fins al 31 d’agost de 1913, que va anar a Palamós com a director de l’Escola Graduada.
El mestre. Cal dir que fou a Sant Joan on se sentí i es va saber mestre. Tal com diu el seu nét: «…Tots els seus esforços anaven encaminats a ensenyar i a aprendre, d’aprendre amb avidesa i de millorar la formació dels seus alumnes». Els seus esforços per millorar la qualitat de l’ensenyament foren coronats amb l’èxit: el 1905, aconseguí la creació oficial d’una plaça auxiliar, amb un docent pagat per l’Estat i a l’any 1911 que a l’escola se li reconegués la consideració d’Escola Graduada en comptes d’Unitària, amb tres graus i un mestre per grau. També va impartir classes de formació d’adults als treballadors de la fàbrica Espona.
Inquietuds pedagògiques. A partir de l‘any 1902 endavant va dur a terme diversos viatges a l’estranger per ampliar estudis, cosa del tot infreqüent aleshores: Ripastrone (Itàlia), Tolosa de Llenguadoc i, el més important, a França, Suïssa i Bèlgica on al llarg de tres mesos contactà amb els centres de recerca i innovació pedagògica més avançats del moment.
[LLIBRES]«Ressenya del llibre «La Cerdanya» de Ramon Orriols i Puig» d’Eusebi Puigdemunt
[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
El llibret –i dic llibret per l’extensió, de vuitanta pàgines– que du per títol La Cerdanya, escrit per en Ramon Orriols i Puig, ve a ser, al meu entendre, una mena de guia particular i personal, especialment personal, que ell mateix ens presenta d’aquells indrets, llocs i racons de l’esmentada comarca que al llarg dels anys li han deixat una petja inesborrable de records viscuts; de fet, ho deixa ben clar en la ‘Justificació’, quan diu «La Cerdanya és part de la meva vida, […] els cims, les valls, els rius, els estanys, els prats i els pobles han estat l’escenari de les meves millors vivències. Hi estic en deute».
A les darreres pàgines de l’obra, a l’’Epíleg’, ve a reforçar, encara més si cap, el seu deute amb la comarca, quan ens la dibuixa des de les llunyanes eres prehistòriques fins pràcticament avui en dia, posant l’accent en la seva privilegiada situació geogràfica amb totes les conseqüències que, òbviament, se’n deriven: terra de pas, de comunicacions complicades (el tren no arribà a la capita cerdana, Puigcerdà, fins a l’any 1922) i d’economia tradicionalment agropecuària, tot i que actualment està bàsicament centrada en el sector terciari degut a l’arribada massiva del turisme en els darrers dos vicennis.
El cos de la publicació està format per 32 capítols, a part del de la ‘Justificació’ i el de l’’Epíleg’, que, reitero, ens evoquen a nosaltres, lectors, aquells punts del terrer cerdà que més l’han marcat en el sentit més positiu del terme; és per aquesta raó que les entrades duen per títol el nom d’aquell pic, d’aquella ermita, d’aquell vell castell… que, per les raons que fossin, el van emocionar i ell, amb aquesta publicació, els en fa la torna i els ret alhora un sentit homenatge.
A voltes manlleva la veu d’altres escriptors catalans per enriquir o reforçar el relat propi, com poden ser la de Josep Pla (de prosa tan concisa com elegant) o la fantasiosa de Joan Amades; pel que fa als poetes, hi inclou la lírica de Mn. Cinto Verdaguer, Guerau de Liost, Costa Llobera, Màrius Torres, Joan Maragall, Josep M. Guasch, Josep Esteve, John Laugdon-Davies, i també uns versos ben especials, els que li dedicà el seu bon amic Ramon Cotrina, que en el llibret estan reproduïts en la seva forma manuscrita original; heus ací la primera estrofa: «M’agrada anar a acampar // a dalt de les muntanyes // i veure sortir el sol // damunt de l’ampla plana.». Com bé haureu pogut endevinar, cada text és com una finestrella que la seva escriptura ens bada per tal de fer-nos-en també partícips, de les seves sentides vivències.
El registre literari es complementa amb una sèrie de dibuixos a tinta, en blanc i negre, dels paisatge cerdans que recrea al llarg de les pàgines del volum; són il·lustracions –«sants», que es deia abans– d’una innegable atmosfera naïf, en què la presència imponent de les muntanyes i de les valls o el detallisme de les ermites i esglesioles romàniques de la comarca (molt destacable la de Sant Miquel de Soriguerola, en què la tècnica constructora de l’opus spicatum està fidelment reproduïda) casen a la perfecció amb l’esperit global del llibre. Sobre això, tan sols hi ha un únic dibuix acolorit, el dedicat al popular tren groc de la Cerdanya, també conegut com «el Canari», de color, no cal ni dir-ho, groc!