[Article de Josep Nogué.]
Es diu que el primer a morir de la família dels Romànov va ser el tsar Nicolau, mentre que la dona i les filles van costar més de matar degut al “blindatge” de joies que duien amagades dins els seus vestits. I és que, en moments de crisi, els rics sempre s’han valgut de les joies com a mitjà per transportar fàcilment i ràpidament les riqueses que poden salvar del desastre.
Les arts sumptuàries sempre han servit com a mitjà d’acumulació de recursos, cosa que no permeten altres matèries fungibles com són els aliments, d’utilitat i consum immediats o de poca durada. No obstant, a l’hora de fugir precipitadament, sovint no hi ha temps per embalar, carregar i emportar-se obres d’art, mobles, instruments o relíquies, que quedaran a disposició i criteri del que vulguin fer-ne els ocupants. I ja sabem que bona part del que contenen els museus ha estat adquirit d’aquesta manera.
Els diners i les joies, però, són més fàcils de transportar, i és per això que foren creades la majoria, a més de demostració de poder, com una manera de portar el patrimoni al damunt en cas de fugida. Algunes pedres precioses arriben a tenir el mateix valor que una hisenda sencera. També algunes obres d’art (quadres, escultures, instruments musicals, incunables) poden tenir el mateix valor, cosa que les converteix en objectes propicis per a l’especulació. Que les decoracions d’esglésies i palaus evolucionessin dels frescos o mosaics directament fets sobre els murs a la pintura sobre tela, es deu precisament a la facilitat per ser desmuntades i traslladades de lloc. Si no, que els ho diguin als responsables MNAC amb les pintures de Sixena. Per tant, aquesta evolució de les formes d’art també és un reflex de la solidesa d’un país i de les especificacions de futur que el sustenten. Per contra, una cultura nòmada només pot acumular allò que pot portar al damunt.
Un imperi es defineix pels edificis i monuments ―immobles― que és capaç d’aixecar, i que creixen en paral·lel a les institucions i empreses que els fomenten. Les formes en què s’expressen diuen molt del nivell de recursos dels quals disposen, de la solidesa de les institucions i dels pensaments que els impulsen. Qui disposa d’un país pot dedicar-se a aixecar monuments de tota mena sense patir pel temps que es requereix per construir-los o les despeses que comporten. I, al contrari, qui es mou en la precarietat i només disposa d’uns pocs elements, sol expressar-se amb accions precipitades de tipus tags o grafits, que, degut a la pròpia dinàmica, tindran una vida absolutament efímera, com sol ser la dels insectes. Sí, es podria dir que és una democratització de l’art, abans només reservada a les elits i ara accessible a qualsevol que decideixi expressar-se. Tothom, d’una manera o altra, pot ser artista.
Això sí, immersos en la precarietat més absoluta, tant pel que fa als mitjans com a les presses per la realització o la durada de les obres. Així, l’art que triomfa són les accions efímeres ―fugisseres― dels considerats “artistes conceptuals”, més properes al circ i als titelles que a les catedrals i els seus retaules o vitralls.
Com sabem, de les grans cultures de l’antiguitat només ens n’han quedat les seves obres. Però, si mirem on la nostra cultura actual inverteix més recursos (autopistes, viaductes, oleoductes, ports, industries energètiques, fabricació de vehicles, armament), podem veure que tot gira al voltant de tot allò que implica mobilitat, acceleració, desplaçament constant i permanent de gent i recursos. Allò que ens defineix és tot el contrari del que es considera estabilitat. Estem al final del cicle. Estem tornant al nomadisme. Estem fugint.
Quan ja el comú de la gent no disposa de llocs estables, de recursos econòmics ni de possibilitats de conservació, perquè es veu obligada a traslladar-se de manera freqüent, l’únic temple que ens queda on aplicar obres d’art amb què expressar-nos és el propi cos en forma de tatuatges. No és gens estrany, doncs, que aquesta sigui la manera de sobreviure de molts artistes actuals. El culte al cos ha vingut a substituir qualsevol altra forma de transcendència. Hem creat l’art de la fugida per excel·lència. L’art de la desesperació i el pànic. Aquest, però, no serveix ni tan sols per aturar cap bala, com pretenien els escapularis carlins.
