Arxius: Projectes

[Una novel·la de Dídac Costa.]

Part 2 de 2

Tot començà quan, l’any 1934, la CNT encetà una profunda reflexió autocrítica arran de les desfetes patides a les insurreccions revolucionàries aïllades de Fígols, Àlaba o el Baix Llobregat; on la gimnàstica revolucionària proposada per Oliver ―anar fent intentones insurreccionals per assajar la lluita armada i la implantació del comunisme llibertari localment―, malgrat sonar tan bé en la teoria revolucionària i a les oïdes dels que tan ambicionàvem un canvi sobtat, i tot i oferir, certament, molts aprenentatges, s’havia mostrat poc útil estratègicament i fins i tot contraproduent. Les revoltes aïllades no permetien estendre els principis del comunisme llibertari i, en canvi, ens feien molt mal quan, sobre les regions aïllades que ho provaven, com Astúries, Fígols o Casas Viejas (Andalusia), s’abatia una cruel repressió que, a més de causar moltes baixes i anys de presó dels militants més destacats, ens desarmava. Calia trobar noves estratègies, que arribarien amb la creació d’aquests nous comitès de defensa, organitzats autònomament i en xarxa, per tal de fer una revolta conjunta i simultània a tot el país, i ja no de manera aïllada o local.

Un salt semblant a la gran reformulació que va fer l’anarquisme català al Congrés de Sants l’any 1918, on, a proposta de Seguí, que en fou el més destacat protagonista, es passà dels milers de petits sindicats locals que venien gairebé de les agrupacions gremials medievals al sindicat únic de cada ram, és a dir: la construcció, el transport, el metall, etc. Això donà molta més força a la protesta davant d’una injustícia local, podent parar tot el país amb una vaga de ram, cosa que enfortí el moviment amb un atac conjunt i coordinat. Aquesta estratègia seria determinant i es mostraria molt encertada amb la gran força de l’anarquisme just l’any següent, a la vaga de La Canadenca, amb la consegüent resposta violenta del poder.

Aquest replantejament profund culminà el gener del 1935 amb l’elaboració d’una nova via que deixà enrere aquests intents locals i els actes d’expropiació individuals, com el robatori de bancs, per fer l’expropiació col·lectiva, com apuntà Durruti, que ja no podia consistir a atracar bancs, sinó a fer la revolució social, que també Durruti va preveure, amb encert, que arribaria com a conseqüència d’un cop d’estat feixista. I per tal d’aconseguir-ho, els comitès de defensa serien les peces clau, les cèl·lules bàsiques d’un entramat molt més ampli.

Aquesta seria una de les primeres grans aportacions estratègiques d’Oliver, que, de fet, reemplaçaven la que també havia estat una proposta seva, que la majoria del sindicat trobaria inicialment del tot desencertada i allunyada dels principis de l’anarquisme, com ho era la pròpia noció d’un exèrcit, però que acabaria passant. Sobretot en passar al nivell següent, ja predefinit, de milícies, que seria una concreció de les idees presentades per Oliver al Congrés de Saragossa. Un congrés on, tot i així, se’l criticà molt, i fins i tot se’n feren bromes entre l’auditori mentre parlava: «¡Que nos diga el compañero Oliver de qué color querrá que sean los galones y entorchados!», cridà, mofant-se d’ell i fent riure tot l’auditori, l’anarquista madrileny Cipriano Mera, que no trigaria a convertir-se en tinent coronel, però deixant clar com de contrari era a la ideologia anarquista, aparentment, el fet de ni tan sols pensar en un exèrcit anarquista. Un oxímoron.

No caldrien gaires mesos perquè la història donés la raó a Oliver amb la revolta armada d’avui i la necessitat de crear quelcom semblant a un exèrcit, per entaular una guerra contra l’exèrcit regular dels feixistes. No només els anarquistes, sinó la mateixa Generalitat i la República, admetrien en ell aquestes qualitats d’estratega militar, concedint-li llocs rellevants en la gestió d’aquests afers, tan decisius en plena guerra. Com en altres ocasions, el temps li donaria la raó en debats on n’havia sortit mal parat d’entrada, sent acusat, inclús, de tenir un esperit més bolxevic que llibertari; especialment amb aquesta proposta d’un exèrcit revolucionari, que, això sí, tindria noves lògiques, criteris i maneres de fer. Però que no deixava de ser una organització armada i jeràrquica per enfrontar-se a l’exèrcit espanyol amb una forma militar equiparable a qualsevol altre exèrcit, capitalista o comunista. Una qüestió molt controvertida que aixecaria grans debats d’importància cabdal en els mesos a venir, i on ell tindria molt a dir.

Avui, i molt especialment els propers dies, aquestes idees, tot i que aparentment tan allunyades de la lògica antiautoritària, antijeràrquica i antimilitarista de l’anarquisme, serien les que, de manera gairebé espontània acabarien esdevenint, davant la necessitat d’organitzar una lluita duradora contra un exèrcit regular i, a més, feixista; d’on sorgia un altre gran repte filosòfic i ètic per a l’anarquisme: com havia de ser un exèrcit, és a dir, un cos fortament jeràrquic, violent, integrat només per mascles, quan es feia des d’una ideologia, l’anarquista, que era pacifista, antimilitarista, contrària a les jerarquies, no autoritària, no impositiva, de baix a dalt, i fins i tot amb una certa igualtat home i dona, malgrat els temps de fort masclisme. Jo estava segura que la mateixa intel·ligència que havia permès a aquest poble avançar tant en tants aspectes, de ben segur sabria resoldre aquestes qüestions quan arribés el moment de confrontar-les.

Avui, els comitès de defensa s’havien convertit en les unitats bàsiques de lluita, en els batallons d’aquest exèrcit llibertari. Barri a barri, descentralitzats i autònoms, i alhora coordinats, donant peu a un model alternatiu d’organització social, de baix a dalt, i proletari. Un primer esglaó de la revolució, necessàriament armat en un context de guerra civil oberta. Aquests comitès o quadres de defensa confederal de Barcelona duien un avantatge a l’exèrcit de gairebé dos anys en l’estudi dels plans per dominar la ciutat. Els obrers aturats de la CNT en feien part durant un període de no més de mig any, rebent un reduït sou a canvi, mirant que hi hagués una rotació permanent per tal d’ensinistrar i alhora ajudar el màxim nombre de companys.

Des de feia dos anys, els comitès de defensa de barri havien esdevingut la milícia secreta i anònima dels anarquistes, assumint des de tasques de defensa sindical fins a piquets de vaga. Però, a més de convertir-se en les peces bàsiques d’aquest exèrcit revolucionari clandestí, i seguint les idees de Seguí d’anar més enllà de la lluita únicament laboral, reunien pràcticament tots els aspectes de la vida quotidiana dels treballadors, com els culturals, socials o familiars, amb espais de lluita i de solidaritat. Avui, tots aquests grups, convertits en comitès revolucionaris, dirigien i orientaven la lluita contra els revoltats, articulats entre ells mitjançant el Comitè de Defensa Revolucionari, que ara estava reunit al voltant d’un camió estacionat a la plaça del Teatre. Han estat ells els que han impulsat la construcció de barricades als barris, han organitzat els grups per anar a lluitar on calgués, han traslladat ferits, han posat en marxa menjadors i serveis d’avituallament per als combatents i han impedit la connexió entre les diferents unitats militars revoltades.

Quan Goded amarava a Barcelona, tota aquesta esplèndida organització ja no estava dispersa en petits ateneus o sindicats amb reivindicacions locals o sectorials, sinó perfectament coordinada a escala nacional. I des de feia poc, instal·lada còmodament a l’imponent edifici que havia acollit fins avui la casa del major milionari català, en Cambó, i la seu del Foment del Treball.