[ARTICLE] «Embolcallar-se de llibres, ¿sí o no?» de Helena Bonals

Van Gogh
Gauguin

[Text d’Helena Bonals]

Aquestes dues pintures de Van Gogh de dalt, com gairebé tot el que pintava aquest autor, són plenes de sentit. La cadira de Gauguin, de nit, és una mica ampul·losa, i en ella reposen un parell de llibres, a banda d’una espelma en un canelobre. Tot el contrari de la de Van Gogh, senzilla i rústica, de dia, amb un vici diferent de la lectura, la pipa de fumar. Una pipa dins aquest quadre que Paul McCartney feia servir per il·lustrar The Pipes of Peace, la cançó més sublim que mai li he sentit. Com que totes les coses es poden veure de més d’un costat, jo no em resigno a veure la lectura com una activitat perniciosa. Més aviat, «Crec que l’home va deixar d’utilitzar les dues cames del davant per arribar algun dia a poder tenir un llibre entre les mans», diu un aforisme meu. També André Maurois parlava de la lectura com d’un «vici impune», o sigui que no pot ser castigat.  

Sebastià Serrano, a El regal de la lectura, defensa la conveniència de l’activitat de llegir per al cervell més enllà de l’entreteniment o els coneixements que pugui generar en el lector, a través de la reserva cognitiva que permet d’obtenir, la que fa més difícil la demència en la vellesa. 

Quan jo estudiava una assignatura d’història de l’art em va quedar a la memòria com, en un quadre on sortia una noia llegint, s’hi podia interpretar com una persona davant d’un llibre no és més que la imatge de la dignitat. Una imatge que ara és poc habitual quan vas en metro o en tren. Però de lectors sempre n’hi ha i n’hi haurà, per sort. Ara que està tant de moda la poesia, també proliferen els clubs de lectura, que converteixen una activitat solitària en una manera de fer vida social, dues coses que són com un oxímoron. 

La carrera de filologia, o d’estudis literaris actualment, és de les úniques, com la resta de les carreres d’humanitats, que no es fan per les sortides professionals que puguin tenir, sinó pel gust d’estudiar el que t’omple i prou, i que serveix per a anar per la vida com no et servirà mai la carrera de química, per molta química que sàpigues.  

Abans tothom tenia una enciclopèdia al menjador de casa, encara que ningú fos lector dins la família. Actualment ja no cal, perquè existeix el llibre electrònic.  

Hi ha molts llibres, començant pel Don quixot i acabant per Madame Bovary, que denuncien com la lectura pot fer estralls. Però és curiós que ho facin dins d’un llibre. Igual com Forster es carrega els que s’embolcallen d’art, música i llibres dins Una habitació amb bona vista. Però diuen que en els camps de concentració sobrevivien millor els que acostumaven a llegir habitualment que no els més fornits físicament. Ser lector, en aquest sentit, és tenir sempre un llibre per llegir rere l’altre, no poder-ne prescindir. 

Em quedo amb el que deia Borges: «Sempre vaig imaginar que el Paradís seria algun tipus de biblioteca». Per això jo dec treballar en una feina com la que s’hi fa. 

 

[ARTICLE] «Sopa d’all» d’Isidre Oller

Càbala d’alls · Oli sobre tela · Richard Martín

[Text de Isidre Oller.]

Soc un ingenu. I un pretensiós! Em crec més llest, treballador i cívic que l’absoluta majoria de governants del món. Ho veig tot molt fàcil: més que fàcil! Fa un munt d’anys vaig escriure un conte en què un ajuntament decidia que, si volien estalviar en obra pública, la millor estratègia, aprovada per tot el consistori en ple, era que tot es fabriqués amb la màxima qualitat possible, de manera que, un cop inaugurada qualsevol actuació, fos perfecta en aspecte i condicions per a durar per sempre i, així, no tornar a invertir en aquell concepte mai més. D’altra banda, això permetria destinar nous pressupostos a altres necessitats noves que anirien venint segons els avenços socials i tecnològics. La sopa d’all! 

I soc tan ingenu, que, com a digne prosèlit del cavaller de la Manxa, el que he llegit i vist m’ha fet creure fermament que això seria possible per a tot el món. Com? Encara que avui dia podem tenir molts dubtes que visquem en la millor època de la història, jo sempre he pensat que la civilització, potser lentament i mandrosa, ha anat avançant molt i sense aturador. Quan em diuen algunes ànimes beneïdes que «això abans no passava», jo penso en els milions de morts per armes blanques o de foc en les mil batusses i guerres que hi ha hagut a la vella Europa des que en tenim memòria. En els milions de morts per fam i malalties avui trivials. En la impossibilitat de les grans majories d’accedir a l’educació i la cultura… 

Però bé, no vull perdre el fil d’explicar per què soc tan ingenu. Paral·lelament a l’observació de com hem anat avançant, m’adono que cada esglaó, si ho analitzem sense prejudicis i destorbs, s’ha fet amb molt d’esforç i cost humà, i aquest peatge ha estat genuïnament inútil, perquè les noves generacions han vist que havíem arribat a coses que després ens han semblat evidents. És un despropòsit total. Per exemple, els antics governants ―assimilables als que estan ara en la mateixa posició― s’entestaven a exigir jornades i condicions de treball totalment absurdes. Algú em dirà que estic descontextualitzant. M’importa una sopa d’all! L’assumpció de condicions de treball més dignes sempre ha anat, en tot cas, més lenta de com la lògica humana i l’avanç cultural proposaven. Però era imparable que hi arribaríem. 

I acabo amb les meves pretensions. Si veiem clar què seria millor per al planeta, i que si no ens ho carreguem tot pel camí sabem que hi arribarem, per què resistir-s’hi per l’afany avar d’uns pocs? Jo soc un ingenu, però em sembla que a la vora hi tinc una societat molt covarda… i ingènua, per deixar en altres mans el que altres generacions hem lluitat en primera persona del singular i del plural per a tirar endavant.  

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Pere Cercada (La Selva)

 

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Situada al bell mig del rebregat terreny del ponent de la comarca de la Selva, l’església i el cenobi de Sant Pere Cercada ens mostren un magnífic exemplar del romànic de finals del s. XII i inicis del s. XIII.  

Construïda amb grans i ben tallats carreus de granit, presenta una planta de creu llatina, està capçada per un cimbori i mostra tres absis oberts al creuer amb obertures de doble esqueixada. 

El campanar d’espadanya corona la façana, on s’obre una finestra decorada i la porta d’entrada, amb exquisida decoració d’arquivoltes i columnes amb els capitells ornats de pedra nummulítica procedent de Girona. 

Des de Santa Coloma de Farners s’hi accedeix per la pista rural que va al castell i ermita de Farners, i continua fins a Sant Pere Cercada amb un recorregut de 16 km. 

[OCELLS] «¿Els ocells tenen intel·ligència emocional?», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza]

“Els orígens de la intel·ligència emocional comencen quan Thorndike el 1920 utilitza el terme intel·ligència social per descriure l’habilitat de comprendre i motivar a les altres persones. Va ser, doncs, el 1940 quan Wechsler explicà la importància de conèixer i de saber gestionar les emocions.” 
Font: wikipedia. 

Si tenim en compte aquests conceptes que ajuden a determinar la capacitat d’entendre el paper individual en la comprensió de les pròpies emocions i el social en la interacció activa amb altres individus d’una mateixa o diferent espècie, podríem dir que els ocells poden gestionar “emocions”? 

Els avenços fets en investigacions duts a terme amb ocells en els darrers anys han demostrat que els còrvids, entre ells les garses, tenen la capacitat de construir eines, resoldre problemes equivalents a equacions de segon grau, però també de jugar pel gust de jugar, fer-se bromes entre elles, dir mentides i enredar a d’altres, soles o interactuant en grup. De fet, en l’imaginari popular, l’expressió “ser una garsa” fa referència a la seva astúcia per enredar a d’altres. 

Personalment he pogut veure i gravar en vídeo com un grup de tres garses distreien un falcó pelegrí per robar-li el menjar que havia caçat i ho aconseguien. 

També tinc constància de com una garsa durant dies perseguia, escridassant, un gat que havia matat una de les seves cries: una reacció “molt humana”. 

Per cert, tot això que comparteixo amb vosaltres (ja em disculpareu) ho faig sense la més mínima preparació científica i, si algú de vosaltres sou experts en la matèria, és probable que us poseu les mans al cap, davant de tanta bajanada i atreviment. Que quedi clar, tot el que dic ho faig a títol personal i és únicament una opinió, sense cap altre pretensió. 

Però penso que els humans no som tant “humans” com diem, ni els animals tant “animals” com acostumem a pensar que siguin. 

 

[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» Els ous de la serp, d’Eduard Garrell.

[Text de Eduard Garrell]

«Els records són l’única riquesa veritablement nostra, allò que ningú no ens pot prendre.» 
Artur Bladé i Desumvila, periodista i escriptor 

La història recent del nostre país va ser influenciada per una petita constel·lació d’homes brillants que es van conjugar entre ells a principis del segle XX: Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Carles Fages de Climent, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu, Josep Pla, Josep Dencàs, Artur Blader i n’hi podria afegir uns quants més, però vull centrar la meva reflexió en Alexandre Deulofeu.  

Al cercle més íntim de Deulofeu, a més del seu amic incondicional Artur Bladé i Desumvila, hi ha quatre personatges inseparables que al meu entendre es complementen, o més aviat es completen, tot i que la història manipulada per Espanya i pel botiflerisme autòcton n’hagi bandejat alguns.  

Dalí i Pla s’estalvien l’oblit. Ells marcaren el pas de l’oca al ritme dels tambors del règim franquista i van merèixer l’atenció dels llepaculs de torn, sense detriment dels seus mèrits. 

Dalí, amb la por al cos pel seu anticristianisme, va tornar a Espanya com a apòstol d’un nou misticisme catòlic i romà, prodigant lloances a Franco.

Francesc Pujols, encara ignorat i desconegut per molts, anava unes quantes passes endavant, m’atreveixo a dir tantes que encara no l’hem atrapat, tot i ser la font d’inspiració del gitano més espavilat de Figueres.  

Carles Fages de Climent, distret entre emporitans, grecs i romans, va tenir la mala sort d’anar sempre a contra corrent: quan calia ser d’esquerres ell s’arrenglerava amb les dretes, i viceversa, bandejat doncs per sospitós. 

I finalment Alexandre Deulofeu, el republicà pacifista i polifacètic de Figueres que es va allunyar de tots ells i a qui van tractar amb indiferència i menyspreu. Deulofeu es va exiliar a Montpeller del 1939 fins al 1947. A Montpeller, el farmacèutic, físic, químic, polític, filòsof, historiador, músic, poeta i agricultor, un home d’una capacitat intel·lectual aclaparadora, es va guanyar la vida d’exiliat tocant el violi i el saxòfon pels cafès de la ciutat i menant els horts d’un francès que el va acollir i amb qui va començar a experimentar amb els cultius hidropònics, que avui ocupen milions d’hectàrees arreu del món i dels quals n’és el creador ignorat. Fastiguejat pels debats estèrils de les tertúlies dels cafès de la ciutat i de veure les indignes borratxeres d’alguns personatges destacats, va anar a presentar-se al Dr. Pesch de la Facultat de Medicina de Montpeller, el qual li va facilitar l’accés a la Biblioteca de la Universitat. Fou allí on, entre la fanga i el violí, va construir la seva Teoria de la Matemàtica de la Història. 

Un cop instal·lat a la facultat, en una conferència, Deulofeu va exposar el seu parer que Alemanya, malgrat que seria vençuda en la Segona Guerra Mundial, en deu anys es posaria al capdavant d’Europa, mentre que els imperialismes francès i anglès entrarien en decadència. Aquestes paraules van caure com un gerro d’aigua freda entre els exiliats republicans, perquè les van interpretar com una victòria del feixisme, i molts d’aquells valents li giraren l’esquena i li negaren la paraula. 

Otto Skorzeny, famós comandament de les SS, va fugir d’Alemanya després de la desfeta del régim nazi establint-se a l’Espanya franquista on va viure discretament, vinculat a xarxes d’exnazis i negocis internacionals.

Ara, al cap de 81 anys, tenim prou perspectiva per veure què ha passat realment. Hem vist com Espanya, Argentina, els Estats Units i fins i tot Israel van acollir, refugiar i contractar científics, enginyers, industrials i assassins nazis. Els van utilitzar com a mediadors, com havia previst Deulofeu, de la puixant indústria metal·lúrgica, automobilística, química i farmacèutica alemanya. Van col·laborar amb les indústries espacials, armamentístiques i alimentàries de països europeus i americans, van col·laborar amb la CIA i el Mossad, malgrat que amb l’altra mà financessin la resistència palestina.u També se’ls veu secretament embolicats en els assumptes més tèrbols d’Amèrica, Xile, Argentina, Portugal, Grècia, Egipte, Israel, Palestina…  i la Santa Seu.  

Alguns van participar en la construcció de les bases americanes del seu millor país d’acollida: Espanya. La política no té pudor ni ètica ni entranyes, i en la lluita contra el comunisme tot s’hi valia. A Nuremberg es van jutjar, si no erro, 24 responsables nazis. Imaginem els centenars de milers que se’n van sortir amb la ideologia intacta i el seus negocis protegits. 

Al cap de més de 80 anys es desclouen els ous de la serp que hem estat covant: Trump, Milei, Bolsonaro, Putin, Zelenski, Netanyahu, Abascal, Salvini, Meloni, Le Pen, Orbán, Gauland i Weidel, Jussi Halla-aho… són la nova ventrada de bèsties neonazis que es volen menjar el món a queixalades.  

Alexandre Deulofeu no es mereix el tracte que se li ha donat a casa nostra, amb la nostra  miserable televisió tractant-lo de Nostradamus del s. XX. D’una banda perquè era un científic, no pas un àugur, i de l’altra perquè encara no s’ha equivocat.  

L’Alemanya que descriu Linda de Cirino a La venedor. d’ous i la d’Agota Kristof a Claus i Lucas són, sens dubte, les que van perdre la guerra, però la serp es va esmunyir i li vam fer el niu. Ara, els càlculs de Deulofeu quadren: Amèrica s’aboca a una guerra civil, França i Anglaterra estan en fallida, els nazis guanyen la Segona Guerra Mundial, Alemanya pren les regnes d’Europa i Espanya té data de caducitat el 2029.  

No cal llegir els diaris, cal llegir a Deulofeu. 

[ARTICLE] « Pas de l’equador municipal», de Jordi Sánchez

[Un article de Jordi Sánchez.]

Quan estudiava a la universitat i estava a la meitat de la carrera, vaig sentir per primera vegada la frase «Estem en el pas de l’equador», en referència a la línia central del planeta Terra.  

Al món municipal també s’aplica, per ser el moment de la meitat del mandat (dos anys), i això vol dir que els dos anys següents són per rematar obres i projectes, compromisos dels programes electorals, però el darrer any es treballa ja per confeccionar la nova candidatura. El pas de l’equador es converteix en una fotografia, per veure si el programa porta bon ritme en el cas dels que governen, i per contrastar si els seus missatges són prou convincents per a l’oposició.   

Els mandats municipals són de quatre anys fixos (a França són de 6 anys). Jo proposo que siguin de 5 anys, i amb dos mandats com a màxim per al cap de llista. Amb un escenari de 10 anys, es pot fer la feina amb una millor programació i amb una gestió no tan tensada. 

Hi ajudaria modificar el codi local actual. Fa temps que recordo que el segle XXI no es pot seguir amb la política de campanar, cal posar-nos al dia. Hem de reduir i simplificar els tràmits, ja que estem molt lluny d’una eficiència raonable. Sobren estructures i manca control. Per fer aquesta feina i aconseguir aquest objectiu, al país tenim professionals que ens poden ajudar, i molt, a alliberar la «tela d’aranya» existent. Una altra cosa que no pot esperar més és disposar d’una llei electoral pròpia (som l’única comunitat autònoma que no en té).  

D’altra banda, Catalunya ha de tenir un document urbanístic general, no podem esperar més; tenint les 8 vegueries aprovades, no hi ha motiu perquè no sigui així. Constato des d’aquí la urgència d’acabar de tramitar el Pla territorial parcial del Penedès. Des de l’any 2024, quan se’n va aprovar l’avanç, estem aturats, i cal tenir en compte que s’ha de tramitar el planejament derivat i que això comporta la participació de la població del territori (les 4 comarques) amb una exposició pública adequada. 

Conclusió  

L’any 2026 ha de ser el de l’aprovació definitiva urbanística del Penedès, amb la inclusió del ferrocarril de mercaderies a l’eix transversal ferroviari, donat el consens de tots els grups polítics del Parlament de Catalunya, reconeixent el feixuc treball fet per l’Associació Pro Vegueria Penedès. Gràcies a tothom que ho ha fet possible! 

Jordi Sánchez Solsona 

22.12.2025 

 

[ARTICLE] «Gargots», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

Es diu que el primer a morir de la família dels Romànov va ser el tsar Nicolau, mentre que la dona i les filles van costar més de matar degut al “blindatge” de joies que duien amagades dins els seus vestits. I és que, en moments de crisi, els rics sempre s’han valgut de les joies com a mitjà per transportar fàcilment i ràpidament les riqueses que poden salvar del desastre.

Les arts sumptuàries sempre han servit com a mitjà d’acumulació de recursos, cosa que no permeten altres matèries fungibles com són els aliments, d’utilitat i consum immediats o de poca durada. No obstant, a l’hora de fugir precipitadament, sovint no hi ha temps per embalar, carregar i emportar-se obres d’art, mobles, instruments o relíquies, que quedaran a disposició i criteri del que vulguin fer-ne els ocupants. I ja sabem que bona part del que contenen els museus ha estat adquirit d’aquesta manera.

Els diners i les joies, però, són més fàcils de transportar, i és per això que foren creades la majoria, a més de demostració de poder, com una manera de portar el patrimoni al damunt en cas de fugida. Algunes pedres precioses arriben a tenir el mateix valor que una hisenda sencera. També algunes obres d’art (quadres, escultures, instruments musicals, incunables) poden tenir el mateix valor, cosa que les converteix en objectes propicis per a l’especulació. Que les decoracions d’esglésies i palaus evolucionessin dels frescos o mosaics directament fets sobre els murs a la pintura sobre tela, es deu precisament a la facilitat per ser desmuntades i traslladades de lloc. Si no, que els ho diguin als responsables MNAC amb les pintures de Sixena. Per tant, aquesta evolució de les formes d’art també és un reflex de la solidesa d’un país i de les especificacions de futur que el sustenten. Per contra, una cultura nòmada només pot acumular allò que pot portar al damunt.

Un imperi es defineix pels edificis i monuments ―immobles― que és capaç d’aixecar, i que creixen en paral·lel a les institucions i empreses que els fomenten. Les formes en què s’expressen diuen molt del nivell de recursos dels quals disposen, de la solidesa de les institucions i dels pensaments que els impulsen. Qui disposa d’un país pot dedicar-se a aixecar monuments de tota mena sense patir pel temps que es requereix per construir-los o les despeses que comporten. I, al contrari, qui es mou en la precarietat i només disposa d’uns pocs elements, sol expressar-se amb accions precipitades de tipus tags o grafits, que, degut a la pròpia dinàmica, tindran una vida absolutament efímera, com sol ser la dels insectes. Sí, es podria dir que és una democratització de l’art, abans només reservada a les elits i ara accessible a qualsevol que decideixi expressar-se. Tothom, d’una manera o altra, pot ser artista.

Això sí, immersos en la precarietat més absoluta, tant pel que fa als mitjans com a les presses per la realització o la durada de les obres. Així, l’art que triomfa són les accions efímeres ―fugisseres― dels considerats “artistes conceptuals”, més properes al circ i als titelles que a les catedrals i els seus retaules o vitralls.

Com sabem, de les grans cultures de l’antiguitat només ens n’han quedat les seves obres. Però, si mirem on la nostra cultura actual inverteix més recursos (autopistes, viaductes, oleoductes, ports, industries energètiques, fabricació de vehicles, armament), podem veure que tot gira al voltant de tot allò que implica mobilitat, acceleració, desplaçament constant i permanent de gent i recursos. Allò que ens defineix és tot el contrari del que es considera estabilitat. Estem al final del cicle. Estem tornant al nomadisme. Estem fugint.

Quan ja el comú de la gent no disposa de llocs estables, de recursos econòmics ni de possibilitats de conservació, perquè es veu obligada a traslladar-se de manera freqüent, l’únic temple que ens queda on aplicar obres d’art amb què expressar-nos és el propi cos en forma de tatuatges. No és gens estrany, doncs, que aquesta sigui la manera de sobreviure de molts artistes actuals. El culte al cos ha vingut a substituir qualsevol altra forma de transcendència. Hem creat l’art de la fugida per excel·lència. L’art de la desesperació i el pànic. Aquest, però, no serveix ni tan sols per aturar cap bala, com pretenien els escapularis carlins.