[ARTICLE] «Ramon Cotrina i Puig» de Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

No deixa de ser curiós que, des de sempre, les xifres acabades en zero o cinc –anys de celebracions i commemoracions especialment– ens atreguin d’allò més, i com a exemples, heus ací alguns dels més coneguts: noces d’argent i d’or (25 i 50 anys, respectivament), lustres, decennis, cinquantenaris, centenaris… de naixements o decessos de personatges o institucions il·lustres i, per descomptat, també de publificacions, com és el cas que ens ocupa: els cent números de la revista digital La Resistència. És per aquesta mateixa raó que m’ha semblat prou oportú dedicar aquesta columna a la memòria d’en Ramon Cotrina i Puig (1932-2020), donat que, tant l’esperit de la revista com el que va animar en vida en Ramon, casen a la perfecció. La propera columna, si no hi ha res de nou, sí que estarà dedicada a la memòria del mestre Josep M. Andreu, tal com vaig dir en la darrera entrega; queda pendent, doncs, i també el número serà ben especial: un capicua, el 101.

Calen, crec, poques paraules per definir en Ramon Cotrina, home de biografia marcada per la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes, a més a més de sociòleg, traductor, professor i poeta (formà part del grup de Poetes Estudiants de Vic). Però deixem, millor, que siguin les seves pròpies paraules les que ens marquin el seu perfil biogràfic:

«Jo soc un defensor de la llengua, un militant de la llengua, més que no pas un escriptor. He fet milers de classes de català i m’he dedicat a observar l’evolució de la meva llengua per ajudar-la en uns temps molts difícils».

Efectivament, aquesta militància ja començà quan encara estava estudiant per ser capellà al seminari de la Gleva, a Vic, per no deixar-la mai més. Havent acabat la seva formació  vigatana, cursà sociologia a Roma, i després es desplaçà a Kloster Walo, a Baden-Wurttemberg, Alemanya; fou en aquest darrer lloc on va conèixer l’obra de Wolfgang Borchert, de la qual el captivà la universalitat que desprenia i l’atmosfera de postguerra idèntica a la que es vivia a la Catalunya ocupada aleshores pel franquisme.

De retorn a Catalunya, el més destacable d’entre tot el que va dur a terme és la tasca ingent que desenvolupà com a director del Col·legi de Sant Miquel dels Sants de Vic, on va jugar un paper fonamental en la seva modernització i el seu creixement, al temps que el convertí en un centre de conreu i promoció de la cultura catalana entre les joves generacions de la comarca d’Osona. Des del primer moment, el 1977, va formar part del nucli promotor de l’Escola de Mestres d’Osona i dels Estudis Universitaris de Vic (EUV), al costat de Ricard Torrents, en un treball que es culminaria el 1997 amb la constitució de la Universitat de Vic, avui UVic-UCCC.

El 1978 va deixar el sacerdoci i passà a dirigir el Laboratori de Sociologia de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), i va mantenir la seva tasca docent fins a la jubilació; fou en aquests mateixos anys que publicà una de les seves obres cabdals, Prat de la Riba, reconstructor de la nacionalitat (1980). Un cop arribada la jubilació, va seguir en tot moment actiu dins del món cultural i en la promoció i defensa de la llengua catalana.

L’any 2016 va publicar Retaule de pols i altres narracions, obra premiada el 1977 a les Festes de Cultura Popular Pompeu Fabra. Aquest mateix any la seva vila nadiua, Sant Joan de les Abadesses, li va retre un més que merescut homenatge, amb la col·locació d’un bust ―d’elegància noucentista, de l’arquitecte Dufran i Reynals― al porxo que dona entrada al que havia estat l’escola nova de nenes de la congregació de les germanes vedrunes, i avui a la Biblioteca Municipal Josep Picola. A la peanya del bust s’hi pot llegir: «Hi ha més enllà una terra lliure que ens espera».

El 2021, un grup d’amics li dedicaren com a homenatge pòstum la publicació del llibre Estimat Ramon, amb un seguit de textos esparsos que acosten el lector a la personalitat de l’intel·lectual i activista cultural que fou.

[VERSOS] «Repic», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

Repic

Passarà de nit; com sempre
travessarem la carena
invisible on ja s’albira
el nou any i es deixa el vell.
Ho dic jo que soc el llapis
que es riu d’ell mentre es fa una
selfie. Com aquell que no
li va la cosa, constata
que podem, sense tocar,
enviar un desig a l’aire,
un bes sense una abraçada.
Si aquest poema conté
significat a la mà
de qui el llegeix, trobarà
sentit a les campanades,
percepció en la paraula
dita quan dic: Benvingut
sia l’Any Nou. Acarona’ns,
deixa’ns temps per ser en l’altre.
Que la vida és un carrer
de sentit únic, curull
de ratlles d’ombra i de llum
on ronden sons i silencis.

Gabriel Salvans
Pas estret, 2025

[ARTICLE] «La memòria en l’art» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals]

“In memory love lasts forever”, deia el cartell d’El pacient anglès. O sigui, en la poesia, l’art, hi perdura l’amor. Alhora, l’art és fet per ser recordat, perquè el seu autor no mori del tot. Això ja és un tòpic.

El que no és un lloc comú és que l’art es fa amb memòria, la memòria involuntària que fa que no cerquis, trobis, que deia Picasso. De fet, quan vas darrere una idea és com quan busques una cosa que no trobes. Memòria que seria sinònim de vida interior, el teu bagatge.

També la poesia al principi era feta amb ritme i rima com a recurs mnemotècnic, per ser recordada sense tenir-la per escrit, per ser recitada pels trobadors, o com l’Odissea d’Homer, també feta en vers, transmesa de generació en generació oralment.

Un poema que llegeixes i del qual no retens almenys un vers és gairebé com si no l’haguessis llegit mai. Tot i que en l’inconscient pot haver deixat un pòsit.

“Sabem més del que pensem que sabem”, deia un presentador d’un concurs de preguntes a la televisió. Els metges, per avaluar pacients amb un ictus, amb una malaltia mental, per exemple, fan la prova de llegir-los unes quantes paraules seguides, fins a tres vegades, i veure quantes en recorda el malalt. Després, sense tornar-les a dir, demanen quantes en recorden. Aleshores passa que se’n diuen que les altres vegades semblava que no s’havien retingut.

L’Alzheimer és la malaltia més angoixant que es pot tenir a la vellesa, des del meu punt de vista. “Preserve your memòries, they’re all is left to you”, cantaven Simon & Garfunkel. “Sin memoria, sin memoria, / no puedo vivir sin memoria”, canta Víctor Manuel.

El joc Memory és dels que més m’agradaven de petita. Tot i que l’ensenyament basat en la memòria és força menystingut actualment, ja heu vist que està directament relacionat amb la creativitat.

La memòria, en definitiva, és allò, l’experiència que condiciona el nostre futur. Sap més el dimoni per vell que no per dimoni. Memòria fotogràfica és la que tinc per al que m’apassiona, per a les cites que no recordo completament, però sí el lloc de la pàgina del llibre on les vaig llegir per primer cop.

[ARTICLE] «Bon Banal» d’Isidre Oller

Encesa de l’arbre de Nadal a Badalona, 2025

[Text de Isidre Oller.]

Escric això el dia 19 de desembre de 2025. Ara ve Nadal! Ai, remenem pels racons, a veure si trobem el tros o el tall per a la tia Pepa! Mireu, fa més d’un mes que els que alenteixen tots els tràmits i drets que ens hem guanyat amb esforç i lluita es van afanyar a omplir els carrers de lluminària i els cervells de consumisme. A casa meva, el meu gat, que n’és la bèstia més llesta, diu que el seu Nadal dura tota la temporada. “A mi no em maregeu”, sempre expressen els seus ulls. Jo, que ja fa anys que vaig enterrar el meu orgull de llest i faig cas o intento seguir els consells dels més savis, m’he esperat a celebrar Nadal quan realment és Nadal! No em van martellejar de petit que no s’havia de fer Pasqua abans de Rams?!!! I per a tal, aquest cap de setmana em dedicaré a guarnir una mica ―una mica― la casa i a desitjar que aquest món de mones posi una mica de seny! En descàrrec, he de dir també que els meus fills ja fa més de vint anys que volten per aquest univers i no vindran a casa fins al dia de Nadal…

Hem banalitzat Nadal, com hem banalitzat el dolor i els desitjos dels altres; hem banalitzat la veritat i la mentida, les notícies, el coneixement, el treball, l’esforç, la lluita, la resistència, el respecte, la unió que fa la força i la cultura. Hem banalitzat l’afecte, l’amistat i l’amor. Hem banalitzat el lleure, la vida i la mort. Ja sé que Espriu és més poeta de Setmana Santa que no de Nadal, però com que soc més com el meu gat, tiro pel dret i m’han vingut dos flaixos espriuencs: “Qui fa de guia / és el més cec. Alçàvem / al sol les nines.” i “Suprema neu, / l’oblit”. I dic que la banalització crònica que patim ens fa cecs, escollim els pitjors guies i no veiem que davant dels morros hi tenim un paradís. No cal que els grans poetes ens ho hagin posat en paraules boniques perquè qualsevol turista s’ha adonat dels paisatges, de la gastronomia, els costums, les festes i altres meravelles! I tot l’art que hem creat i tots els homenots i donotes que tenim a l’abast, persones que sovint són silenciades o bescantades per la por i covardia que són la urticària que acompanya la banalització que porta la pesta dels ramats humans. Cal vendre amb urgència unes noves ulleres d’oferta ben posades i que facin patxoca per a la miopia autoprovocada! Mai dels mais regalades, perquè, si no, serien menystingudes. I així veuríem que tot allò que ens anuncien i prometen per Nadal ja ho tenim tot l’any! Que hi ha un munt de gent positiva, amable, sàvia i propera; que hi ha un munt d’activitats a la mesura humana a les nostres mans; que hi ha un munt de coses que podem fer abans d’instal·lar-nos en la queixa; que hi ha un munt d’obres i senyals que ens han deixat els nostres predecessors i que demostraven que podíem avançar cap a bé.

Un gran poeta, el Miquel Àngel Riera, deia que l’ésser humà era bell perquè podia crear bellesa. Algú altre va dir que la bellesa unia més les persones que no pas un dinar de Nadal. Doncs això: Bon Nadal i, si us hi veieu en cor, intenteu crear bellesa o, si més no, feu coses belles i senzilles…

[ARTICLE] «Burocràcia», de Josep Nogué

 

[Article de Josep Nogué.]

Déu va crear el món; el diable, la burocràcia. Proveu d’explicar com es pela una poma, sense tenir la poma a les mans. Potser és per això que la causa de l’expulsió del paradís comença amb un conflicte per una poma. I és que pretendre descriure el món, sense el món, només pot donar lloc a conflictes. El nom mai pot ser la cosa, i confondre un per l’altra és allò que ens expulsa del paradís: en el propi acte de transferència es crea el temps, el futur, el diner i la mort (del present).

És per això que documentar una cosa (registrar-la) implica fixar-la, immobilitzar-la, matar-la. Què passa quan una autoritat ens demana que ens identifiquem? El primer és immobilitzar-nos per, tot seguit, demanar-nos la documentació. Tot esperant que es mantingui sempre igual a si mateixa, a allò que el document ha registrat. Un fet que es demostra impossible, llevat que l’element estigui inert, mort. I, fins i tot, així també canvia i es transforma. De manera que pot ser que el primer pecat no fos el fet de menjar-se la poma, sinó posar-li, a la poma, el seu nom. No en va el primer que fem en néixer una criatura ―fins i tot abans― és posar-li un nom. Perquè, posar-los un nom (a les coses i a les persones) permet que parlem d’elles sense que hi siguin presents, altrament no sabríem de què, o de qui, parlem. En hauríem de limitar a assenyalar i dir “això” o “allò”, com fan els infants abans de saber els noms. El nom, doncs, és allò que permet definir les coses, dotar-les d’identitat (iguals a si mateixes), d’un ésser; fet que implica encasellar-les, immobilitzar-les en el lloc, una manera de ser o uns límits, unes propietats, que els hem assignat, lloc que inevitablement transgrediran, per molt que pretenguem d’evitar-ho… mentre es mantinguin vives.

La burocràcia, doncs, és l’Estat. L’estat en què es troben les coses i les persones (en un moment determinat). Sense Estat hom no existeix, no té identitat, no pot ser reconegut. I, no obstant, la major part de les criatures de l’univers viuen i proliferen sense estat, i diria que és precisament gràcies a això que poden viure, puig que en el moment que l’Estat ―la burocràcia― els posa nom, els registra, que entren en perill de desaparició. Només cal recordar què ha passat amb tots els pobles “primitius”, plantes o animals “salvatges” quan l’Estat (qualsevol estat) n’ha pres possessió: els ha nomenat, els he numerat, els ha pogut comptar. Se n’ha apropiat. Perquè una altra funció de la burocràcia, potser la principal, és portar els comptes d’allò que hi ha, d’allò que tenim. Convertir-ho tot en números. I els números, com ja sabem, no tenen sentiments, si bé és gràcies als números que es tallen boscos, s’aplanen muntanyes, es fan camins, passeres i ponts, s’alcen ciutats, temples i civilitzacions. Cap Babel és possible sense Estat, unitat, disciplina i números.

I qui s’ocupa de registrar tot això són els funcionaris, els buròcrates. Que no són pas els que fan les coses, però són qui les ha d’autoritzar. Ells intervenen en tot el que som i fem. Registren quan naixem, qui són els nostres pares, on estudiem i què estudiem, on treballem, què fem i quant cobrem per fer-ho. I, de tot això, ells se n’emporten una part, que és el que els alimenta i els fa créixer. Per sort, encara hi ha nivells on no intervenen, tot i que ho voldrien: a la intimitat del nostre cos. Si fos per ells, per anar a cagar caldria treure un permís. I no cal que donem més idees. De fet, ja intervenen en la reparació dels nostres cossos dient què o qui ens ha de guarir; certificant al final l’estat de difunt, que és allò a què aspira qualsevol Estat: a apoderar-se de les propietats i els cossos dels seus súbdits. Només els humans som prou cretins per complicar-nos la vida d’aquesta manera. La burocràcia fixa i immobilitza (jutja i sentencia), mentre que l’art reflecteix les dinàmiques, estimula la creació, el coneixement i la transformació. Si no hi hagués Estat, Eva no hauria pogut menjar-se una poma, no sabria que ho fos, ni ningú li hauria pogut prohibir. Perquè tampoc hi haguera hagut Déu ni diable. Per sort, el món es mou sense permís, indiferent al que registren les dades, i els nostres cossos respiren i fan la digestió sense haver-nos de demanar permís. Pel que fa a cardar, ja és quelcom que cal negociar, però us imagineu haver de fer una instància cada vegada que ens posem calents? Doncs en això consisteix la burocràcia. Els problemes resultants no ho són per causa de la ineficàcia o incompetència d’algunes persones (que també), sinó que formen part de la pròpia essència de la burocràcia. En bona part està per impedir. De què serviria un semàfor si sempre estigués en verd?

Naturalment la burocràcia té nivells de complexitat, des d’aquell que fa de testimoni d’un acord o transacció fins als nivells de sofisticació actuals, en què la maquinària burocràtica no ha parat de créixer fins esdevenir un cos amb obesitat mòrbida que només té per objectiu seguir alimentant-se i deglutint les energies i recursos de tot allò que registra. De fet, s’assembla més a una metàstasi que a un mecanisme regulador. I la suposada informatització, més que simplificar-ho, només serveix per empassar-se més informació i recursos, créixer encara d’una manera més ràpida. I la IA farà que als noms (i els números) ja no els calgui estar vinculats a quelcom determinat, sinó que crearan el seu propi territori independent del món i dels humans. Podran prescindir de nosaltres.

[OCELLS] «Caçar a les fosques amb èxit», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza]

Si fem una cerca als navegadors d’Internet amb els termes “sopar a les fosques” veurem l’àmplia oferta d’experiències que podem trobar. Una experiència curiosa per posar a prova els nostres sentits que pot arribar a sorprendre’ns. Però, com seria per als humans una experiència de “caçar a les fosques”? Probablement, frustrant i altament perillosa.

En canvi, hi ha un ocell que és un depredador perfecte i que m’ha fascinat des de petit, ja que pot caçar en la més absoluta foscor: l’òliba. Quin és el secret del seu èxit? Una oïda excepcional i un vol absolutament silenciós.

D’una banda, té un cap dissenyat per escoltar. El disc facial és equivalent a les antenes parabòliques: captura les ones de so i les condueix cap a l’oïda. Els diferents tipus de plomes tenen funcions específiques que permeten l’òliba concentrar-se en el soroll que emeten les potencials preses i aïllar-se del soroll de l’entorn.

A més, té un cos dissenyat per volar en el més absolut silenci. Fa uns anys vaig veure un vídeo de la BBC titulat El vol silenciós d’una òliba que em va impressionar (https://www.youtube.com/watch?v=-WigEGNnuTE). En aquest vídeo es mostra un experiment que fa servir micròfons altament sensibles per comparar els vols d’un colom, un falcó peregrí i una òliba. Les ones sonores registrades per l’òliba sorprenen els investigadors pel baix nivell de fricció del seu vol, un vol absolutament silenciós.

En aquesta comparació, els humans tornem a perdre.

[ARTICLE] «Nadal» i «Mal any», de Nan Orriols

«Les últimes bastonades al tió han inflat les galtes a l’alegria.» Nan Orriols · Del llibre de làmines «Estim»

[Articles de Nan Orriols.]

Nadal 

 Un servidor, poc amic del clero i de les tradicions, no suporto Nadal ni l’Epifania. Avui, les festes són comercials fins a un extrem que ens hauria de fer reflexionar: quin missatge arriba a la quitxalla? Entre torrons, llaminadures i joguines, moltes vegades es creen moments de frustració, perquè cal entendre que no tothom pot tirar la casa per la finestra. 

 El tió, Nadal, Cap d’Any, Reis. La història explica que, per la missa del gall, les famílies es reunien a l’església del poble, sopaven junts i s’intercanviaven vianda; i quan el gall cantava tornaven cap a casa. Durant la missa, un marrà ensenyat pel pastor entrava a l’església amb dos ciris a les banyes i, davant del bressol del nen Jesús, s’agenollava per adorar-lo. 

 Bé, és clar que ara no és així i que el riu ha sortit de mare. Sincerament, crec que per Nadal cal evitar els xantatges del sentimentalisme i explicar a la canalla que els torrons se’ls mengi un altre. 

Mal any 

 Acabada la bacanal de torrons i neules, cançonetes, felicitat imposada amb arbres nadalencs, Pares Noel i «El Govern de tothom», i amb un tió ben cagat perquè l’Epifania encara no ha arribat, a un servidor, independentista, m’agradaria fer un resum per explicar el desastre botifler que vivim. 

 Gràcies als vots d’ERC, Comuns…, tenim un president de la Generalitat que explica que vol que Catalunya lideri el creixement econòmic d’Espanya; i, com un rector de parròquia, encén ciris a la mare de Déu i convida tothom a missa per aconseguir-ho. La Generalitat dona la Medalla d’Or a Joan Manuel Serrat, un botifler que ho arreplega tot, Premi Princesa d’Astúries i el que faci falta. 

 Les trifulgues entre Junts i ERC són permanents, i Gabriel Rufián actua de xulopiscines marcant paquet. Aquest senyor no és ni d’esquerres ni republicà ni defensa Catalunya. Actua a conveniència del catòlic Oriol Junqueras, que aviat anirà a la Moncloa a rendir acatament a canvi d’una bossa de crispetes, mentre Puigdemont espera l’amnistia amb candeletes. Com sempre, els jutges ballen el vals i el xotis, perquè Ayuso «no se toca».  

 Si per als impresentables botiflers i espanyols la unitat d’Espanya és tan important, no costa gaire d’entendre que per a nosaltres és un desastre. Això sí, diputats ben pagats, dietes, portes giratòries i a esperar la jubilació ben amagats cobrant de l’erari públic. I són centenars.  

 En fi, un mal any: els trens no funcionen, el rector president Illa vol més aeroport i una Catalunya de deu milions. Cal reaccionar i fotre’ls tots els torrons pel cap, i explicar-los que estem farts d’inútils que no volen entendre que cal marxar d’Espanya. I que, de botiflers, ni en Serrat ni cap. Esperem que l’any que ve sigui millor.