[ARTICLE] «Epifania», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

Fa 60 anys probablement no hi havia ni un avet a les Guilleries; dintre de poc, en canvi, potser serà difícil de veure-hi res més. Vull precisar que no em refereixo, pel que fa a l’impacte visual, als avets destinats a la decoració nadalenca (Déu nos en guard!), ja que aquests tan sols ocupen una mínima part del territori, si fa no fa la mateixa que abans es destinava al cultiu de la patata. Arbres que no solen passar d’un metre d’alçària i que serveixen per rendibilitzar terrenys que, altrament, potser haurien quedat improductius.

En canvi, la resta de territori, és a dir, la major part, aquell que tradicionalment ha estat destinat a usos forestals, amb espècies autòctones, com l’alzina, la surera, el roure, el faig o el castanyer, està en franca regressió. A poc a poc, anem veient com el bosc tradicional va sent substituït, quasi de manera exclusiva, per avetoses que avancen sobre el territori (igual que aquell bosc de Macbeth) retallant el seu perfil de serra, obscur i perenne, contra el dolç i suau de les masses de caducifòlies en regressió.

L’esplendorosa varietat de tons i colors canviants que al llarg de l’any ens regalen els arbres de fulla caduca, i que destaca aquesta zona com una les de més diversitat biològica de Catalunya, ja fa temps que retrocedeix i minva davant l’uniforme, impassible, regular i mortalment monòton abans dels exèrcits de coníferes.

Es tracta d’una guerra silent ―no interessa a cap corresponsal―, lenta però inexorable, d’una espècie contra les altres. Un exèrcit vegetal aliè, tremendament eficaç, especialitzat i mercenari, contractat per envair el territori expulsant-ne la resta d’espècies que hi sobreviuen. Amb un acarnissament especial vers el castanyer, afectat per diverses plagues, que assenyalen com a candidat propici per ser exterminat.

Com tota guerra, de raons per desfermar-la mai en manquen: el sanejament quirúrgic (l’esgotat castanyer és l’excusa perfecta), el rendiment forestal, satisfer la demanda (de paper, bàsicament), mantenir els llocs de treball… són algunes de les infinites possibles. No sé en quin lloc queden la globalitat o el sentit comú, però em temo que conceptes com l’equilibri natural o la sensibilitat estètica deuen ocupar els últims llocs, molt per darrere d’altres valors, com el pes de la fusta o els taulons, les tones de cel·lulosa, el nombre de raimes i bobines de paper, o fins i tot la tinta dels codis de barres o les lletres i xifres que s’hi estamparan al damunt (com ara aquestes lletres).

Perquè aquests arbres ―si és que mereixen aquest nom― tenen vocació de cadàvers (carn d’escorxador, xifres) ja abans de ser plantats. Només són números. Només cal parar esment en les formacions rectilínies amb què sovint se’ls planta. Doncs, com tot exèrcit, el seu perill no és imputable a un exemplar aïllat (una tropa dispersa és equivalent a la població civil), allò que el converteix en letal és la disciplina: el conjunt sotmès a un ordre, el servei a un únic objectiu: l’econòmic.

La seva disciplina consisteix a no tenir altra funció que convertir-se en pals (piques o llances); fins i tot les seves branques i agulles serien supèrflues si no li fossin necessàries per créixer. Qualsevol que hagi vist aquest exèrcit de prop sap que sota seu no hi pot créixer res. Representen el triomf de la línia recta (la més curta entre dos punts), per tant, de l’eficàcia, l’absència de dubtes. Són la decisió feta fusta: letals com eines d’empalar.

Evidentment, també en la resta d’espècies es buscava un benefici econòmic, però justament en el baix rendiment que, ara, se’ls atribueix, on radica la seva riquesa per al territori: allò que no donen en fusta, ens ho regalen amb bellesa. Es diria que el valor ecològic d’una espècie és inversament proporcional al rendiment comercial. Alguna cosa falla a la nostra cultura quan no podem fer casar ambdues valoracions.

En canvi, l’espècie més eficaç, rendible i agressiva du ja inscrita l’amenaça al seu nom. Es diu Douglas.

Anant més enllà del botànic escocès (David Douglas), a qui homenatja, només cal fixar-nos en què significa. En francès, “du-glas” vol dir “de gel” i, certament, aquesta plaga té arrels escandinaves o canadenques, territoris especialment gèlids: de glaç, “gelés”. Territoris extrems on difícilment hi poden viure altres espècies arbrades. Els avets són l’“última” espècie.

Per acabar-ho d’adobar “sonner le glas” també vol dir “toc de difunts”. Cal dir-ne res més ? Provem-ho.

La seva forma elemental és tan similar a l’estrella de neu que es diria feta pel mateix programa d’ordinador. Ambdues són la resposta reactiva (elemental, primària) a l’acció del fred que torna rígid, dur, immutable, allò que era adaptable i canviant. Malgrat això, una i altra han esdevingut símbols de l’epifania de “Nostro Senyor”, des del moment que la cultura nòrdica ―la del fred― ha acabat reeixint també a la Mediterrània. La victòria dels símbols, doncs, només pot ser presagi d’un destí inapel·lable.

Epifania de la rigidesa. Predomini, perenne, de la foscor sobre la llum; de la seguretat sobre el risc, de la certesa sobre els dubtes, de la planificació sobre l’adaptació, de l’exactitud sobre la imprecisió, de l’aritmètica sobre els sentits, de la uniformitat sobre la diversitat, del treball sobre la festa, de la imposició sobre la seducció, de la forma(ció) ordenada sobre el lliure descobriment, de la fredor de la mort sobre la calidesa de la vida. De la fe (en el futur) sobre la confiança (en el present). De la desesperació sobre la relaxació.

Com els croats, l’exèrcit de coníferes respon al crit de “Déu ho vol!”. Un crit que ens glaça el cor, en tant que rèquiem ―com també indica el seu nom― de les (infidels?) “caducifòlies”. “El futur ho demana!”.

Per tant, haurem de començar a pensar ―almenys pel que fa a les Guilleries― en el verd primavera, els grocs, ocres, taronges, vermells, torrats, castanys (i castanyes) de tardor, només com a referències de la gamma Pantone: la tinta que serveix per imprimir els paisatges a les postals. Aviat potser serà l’únic lloc on podrem veure’ls. Tret que una coalició d’altres espècies de vitalitat demostrada, com els freixes, s’erigeixin en guerrilla i aconsegueixin foragitar-los, cosa que, per ara, sembla improbable; almenys mentre l’exèrcit mercenari segueixi rebent tropes de refresc… i el paper tingui tanta demanda. Pensem-hi quan ens eixuguem el cul.

Es podria fer un paral·lelisme entre la pèrdua de diversitat biològica i la cultural, però això ja donaria per a un altre article.

PS He de dir que aquest escrit va ser fet abans que la sequera dels darrers anys matés bona part dels avets, demostració de com les espècies autòctones s’adapten millor a l’hora de resistir els canvis climàtics. Potser encara hi ha lloc per a l’esperança.

[OCELLS] «Cervell petit, memòria gran», de Josep Plaza

Foto: Colibrí gorjamorat del Carib (Eulampis jugularis), autora de la foto Marta Plaza

[Text i video de Josep Plaza]

Tradicionalment els humans hem menystingut les capacitats del ocells acceptant com a bona la afirmació “les aus no poden ser intel·ligents perquè el seu cervell és petit en comparació amb el nostre”. Res més equivocat. Avui parlaré de la memòria, una qualitat altament valorada pels éssers humans.

Observacions fetes en l’espai natural mentre els petits colibrís cerquen nèctar en camps plens de flors han demostrat la extraordinària capacitat memorística d’aquestes aus. Amb la seva grandària no poden malgastar energies visitant flors que ja hagin visitat abans, així que recorden  perfectament quines han buidat per esperar a que hagin tornat a produir nèctar i quines els hi resta per conrear-lo. La seva memòria pot emmagatzemar aquesta informació de milers de flors.

Un equip d’investigadors varen crear unes flors falses que emplenaven de sucre en espais de temps diferents, amb el que varen poder demostrar que els colibrís aprenien i memoritzaven també el temps que havien d’esperar per tornar a cada mena de flor diferent.

Petits si, però en l’ús de la memòria són uns veritables gegants.

[ARTICLE] «Enriqueta Compte i Riqué», de Nan Orriols

[Articles de Nan Orriols.]

A vegades, com si no pogués ser cert, apareixen personatges que cal recordar, i més en aquests dies de 2025, en què l’immobilisme, el dogma i totes les misèries són més presents que mai.

Enriqueta Compte i Riqué va néixer el 31 de desembre de 1866 a Barcelona i va emigrar a l’Uruguai amb els seus pares quan encara era una nena. El 1884, quan tenia dinou anys, va obtenir el títol de mestra. Amb dues mestres més, va viatjar a Europa becada pel Govern uruguaià per especialitzar-se en educació preescolar. Va visitar Bèlgica, Holanda, França i Suïssa, i va conèixer el sistema froëbelià. Va ser precursora d’un ensenyament laic i gratuït, basat en les igualtats socials i en la superació d’obstacles que, a criteri seu, eren perjudicials per als alumnes. El seu model escolar de jardí d’infants va ser adoptat en moltes poblacions de l’Uruguai i d’altres estats d’Amèrica del Sud. Se la considera la dona que va revolucionar l’ensenyament a l’Amèrica llatina, tractant els infants com «plantas de jardín, y no de invernadero». Defensora de la República espanyola, també va lluitar pel vot femení a l’Uruguai i va ser presidenta del Consell Nacional de Dones, des d’on reclamava tots els drets polítics en igualtat amb els homes. Laica, republicana i rebel, va morir el 18 d’octubre de 1949 a l’edat de 82 anys.

Anselm Clavé va néixer a Catalunya el 1824. Ateu, republicà i musicalment autodidacte, tocava la guitarra en cafès i saraus. Es va afiliar a diversos partits republicans i d’esquerres i va ser empresonat a la Ciutadella. Quan el van alliberar va proposar, junt amb uns amics, d’organitzar el cant coral ―que finalment va arribar a tots els pobles de Catalunya―, aconseguint èxits tant musicals com polítics. El 1867 fou detingut i deportat a Madrid, però, malgrat això, les activitats de la Federació de Cors de Clavé (anomenada Associació Euterpense), els concerts i els cants corals continuaven ja imparables.

En fi: Enriqueta Compte, a l’Uruguai, i Anselm Clavé, a Catalunya, laics i republicans. Però el cas és que ―i costa d’entendre― els catòlics, monàrquics i amics de l’oligarquia tenen el poder i l’exerceixen fins i tot amb violència. Sí, és allò de «¡Todo el mundo al suelo!», recordeu? És trist, però no s’acaba mai.

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Sadurní de Rotgers (el Berguedà)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Entaforada dins les extenses boscúries del rampeu de la serra del Catllaràs, la bonica ermita de Sant Sadurní de Rotgers reposa solitària com si el temps s’hagués aturat fa molts segles. Les seves notables dimensions responen al fet que va ser edificada en un indret cedit l’any 888 al monestir de Ripoll on s’havia bastit el Palau Rodegari. Documentada l’any 938 com a sufragània de Borredà i consagrada l’any 1167, va ser parròquia independent fins al s. XIV.

Es tracta d’un edifici restaurat i ben conservat, enmig de la seva sagrera, que consta d’una nau rectangular coberta amb volta de canó i capçada per un absis semicircular amb teulada de quart d’esfera, amb l’exterior decorat a l’estil llombard. Com a peça singular, destaca el campanar central de dos pisos que s’assenta sobre l’estructura de la coberta i és construït amb pedra tosca per tal de fer-lo més lleuger. La porta és l’original adovellada amb arc de mig punt. A l’interior es conserva una reproducció del bellíssim frontal d’altar del s. XIII amb motius referents a sant Sadurní. L’original es conserva al Museu Episcopal de Vic.

Al marge dels camins rurals en més o menys bon estat que porten a l’indret per Canemars o el Castell de l’Areny, l’opció més recomanable per arribar-hi és seguint la pista que surt del km 3 de la carretera BV-4656 que puja a Sant Jaume de Frontanyà des de Borredà, que passa pel collet de la Cirera. En total són 4,5 km.

[ART] Noves exposicions a Espai Art60

[Text de Quim Vañó]

Aquest mes de setembre s’han inaugurat dues exposicions d’artistes empordanesos a Espai Art60. Fes clic a les imatges per visitar les exposicions.

Alè, de David Casals

Alè ens evoca a la vida, també a l’esperit que uneix a l’ésser humà amb la natura i a l’aigua com a força vital. Com una mena de força que ho mou tot, a manera de connexió espiritual.

L’alè també pot parlar d’allò que necessita tot creador per fer sortir la seva obra, i com ofereixes aquesta energia perquè sigui acollida per l’espectador, a  partir de les pinzellades, la vibració del color i la textura matèrica.

Imatges de llocs nascuts prop del riu, on el seu alè en fa sorgir natura i vida, on les construccions humanes ens evoquen a llocs amb un passat encara viu i que la pintura pretén eternitzar.

Sediments i erosions, de Neus Font

“Som sediments d’emocions, modelats en silenci pel temps”

Les erosions del paisatge són escriptures del temps sobre la pell de la terra. Cada esquerda es memòria, cada sediment es un rastre de vida que persisteix. I com aquests sediments que reposen en les profunditats, també nosaltres guardem emocions i records en capes invisibles que, silenciosament, ens modelen i ens transformen.

Aquesta obra es una invitació a mirar més enllà de la superfície: a reconèixer en les esquerdes de la terra els plecs de la pròpia experiència, i a descobrir en el paisatge un mirall subtil de la nostra interioritat.

[ARTICLE] «A les Antilles o al costat de casa» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Vaig anar unes poques vegades de tertulià en un debat esperpèntic en una televisió d’extrema dreta a Madrid. Mireu si prometia d’antuvi que es deia La Marimorena, i allí volien tenir un català a mà a qui abocar totes les seves misèries imperials. Si vaig fer-ho va ser per amistat amb qui hi havia d’anar, però que aleshores forces majors n’impedien l’assistència. Jo no tinc por ―o la justa― d’intentar parlar amb qui sigui i quan convingui. Vaig viure anècdotes remarcables, fins i tot més darrere el plató. Estàvem menjant canapès ben assortits en espera d’entrar en escena quan un dels meus oponents, un general retirat ―bon bagatge el seu!― se’m va atansar i, paternalista ell, va dir-me amb un somrís de complicitat que tots dos teníem una cosa important en comú. Encuriosit, vaig escoltar com em deia que ell era antimadridista, assimilant que ell era seguidor de l’Atlético de Madrid, i que jo devia ser barcelonista i que, per tant, teníem un gran enemic a qui enfrontar-nos en coalició! Aquí, la meva reacció va ser immediata i el general va poder escoltar-me molt millor que no ho podria fer després, quan al plató m’interromprien contínuament i amb vehemència. La meva resposta va ser que anava errat d’osques, que jo no era anti de res. Va quedar escaldat i amb un ou farcit a mitja mandíbula.

De tot això han passat uns quants anys i, de cops, m’he interrogat si no soc massa agosarat amb la meva afirmació de no ser anti de res. Un dels meus lemes és viure amb passió les coses importants de la vida i, per fer-ho més sanitosament, he lluitat per no deixar entrar dins meu l’odi o negativitats corrosives. Un pot sentir dolor, desconcert, desencís, desamor i mil des més amb què puguem ensopegar, però les energies pròpies, que no són il·limitades, les vull utilitzar en coses positives. Així i tot, en els darrers anys ―cada cop més vull emprar el temps en coses que em siguin profitoses― hi ha un concepte que se m’està fent insofrible. Si reflexivament es pot entendre, adaptar-se o lluitar contra fets com la malaltia, l’envelliment, ensurts econòmics o sentimentals, hi ha una cosa amb la qual ja no em queda gens de paciència: la burocràcia!

Estupidocràcia arreu. No et deixa respirar. Una cosa que queda sempre latent, un núvol negre que t’amenaça a l’horitzó. Pots aixecar pedres per trobar-te un escorpí, però amb la burocràcia no hi ha pedres ni escorpí, hi ha l’ensorrament complet de la democràcia i de l’estat del benestar. Perplexitat sense fi, un trapezi llefiscós sobre el circ de la gestió pública. En una empresa privada res queda per analitzar-se per tal d’aconseguir un procés òptim a tots nivells. I el control també és continu perquè res no es torci, com a mínim per responsabilitat pròpia. I si hi ha un incident, s’hi posen tots els recursos humans i no humans per tal de solucionar-lo ahir, si pot ser. A la funció pública, plena d’interessos espuris, d’afanys de protagonisme calculat i remunerat; de gent sense preparació, motivació o empenta; d’ignorància completa dels negociats que toquen i que fan malbé, tot s’eternitza i serveix de càstig als enzes que volen fer les coses bé i amb sentit col·lectiu. Veiem com infraestructures, habitatge, serveis o cultura van pel pedregar i és cosa que no s’ha fet en tres dies. Qui no ho va aturar de primeres? Quants hi han passat impunes, rentant-se les mans ―i això que les duen brutes i ben brutes!― i ara resulta impossible de moure res en positiu? Per què no apareix un monstre protector, com a la mitologia grega, i ho cauteritza tot d’una revolada?

Potser és per tot això que ara ja soc anti, sí: antiburocratista! I dels de la ceba! I em faré súbdit de les Antilles, encara que la burocràcia em farà perdre els avions i vaixells per anar-hi a jurar les constitucions! Però de les Antilles a matar! Sense deixar-me’n ni una! Antigua i Barbuda, Redonda, Barbados, Dominica, Grenada, Saint Kitts i Nevis, Saint Vincent i les Grenadines, Saint Lucia, Trinidad i Tobago, Martinica, Guadeloupe, Saint Barthélemy, Sint Maarten, Illes Caiman, Aruba, Bonaire, Curaçao, Saba, Sint Eustatius, Illes Verges Britàniques i USA, Anguilla, Montserrat, Cuba, Jamaica, Puerto Rico, Haití amb República Dominicana, Bahames, Illes Turks i Caicos… i fins a més de 7.000 illes! Ah! I la selecció de futbol de Curaçao s’ha classificat per al pròxim campionat del món 2026! I des d’ara, ja és la meva favorita!