L’abril de 2018 un centenar de persones es van manifestar per a denunciar els perjudicis que comporta per a la ciutat de Barcelona l’arribada d’aquests grans vaixells. [Foto: @Fem Sant Antoni.][Un article de Jordi Sánchez.]
No us parlaré de gastronomia, no en tinc ni idea, de fet a mi uns ous ferrats ben fets ja em fan feliç. Em referiré al corrent d’opinió que diu que ja tenim massa turistes, sobretot a la ciutat de Barcelona, i que la convivència es fa insuportable.
La ciutat de Barcelona té aproximadament 16.000 habitants/km2, però aquesta xifra es desborda i augmenta cada any amb l’arribada de turistes, amb els creuers com a més incisius. Es podria reduir aquest impacte de percepció negatiu si gestionéssim millor la distribució en el territori català.
Aquest increment, que any rere any, es produeix posa a prova tots els serveis que ha de facilitar una ciutat al turista que la visita. D’aquí es deriva l’ampliació de la terminal de creuers, línies de metro, ampliacions a l’aeroport del Prat, etc. Però, cal preguntar-se el següent:
— Què se’n fa de les dades de participació del Consell de Turisme i Ciutat, són vinculants?
— El Pla Estratègic de Turisme 2020, per a definir el full de ruta per els propers anys, té objectius i partida pressupostària en funció d’un calendari?
—Creació de l’Observatori del Turisme a Barcelona: Ciutat i Regió, com està la seva aplicació?
Eines necessàries per a gestionar el sector econòmic del Turisme, sens dubte, però també seria convenient posar al dia les eines següents:
Creuers: potenciar els ports de Tarragona i de Palamós amb les rutes de la Costa Brava, Costa Daurada, Delta de l’Ebre, Priorat i Ruta del Císter.
Aeroports: potenciar els de Reus, Lleida i Girona.
Ferrocarrils: Ave, millora de la línia a Valencia i llançadora de Perafort a Port Aventura. Rodalies: millora de totes les comunicacions catalanes.
Carreteres: millora de tota la xarxa de carreteres a Catalunya (Estat, Generalitat, Diputacions, locals), amb tots els camins turístics retolats adequadament.
CAT: acabar els Centres d’Acollida Turística, importantíssim: ibers, romans, medieval, romànic, modernisme, cava, vi, tèxtil, castellers, etc.
Reforçar el turisme familiar, l’esportiu, el mon cultural de béns materials i immaterials, sobretot els atorgats per la UNESCO.
Potenciar els municipis turístics amb el distintiu de Municipi Sostenible 17ODS, aprovat per l’ONU el 2015.
S’ha d’incorporar en els municipis el valor de la resiliència urbana per tal d’estar preparats per a donar un bon funcionament dels serveis municipals davant de les situacions de crisi.
Cal potenciar les escoles de turisme, art, gastronomia, hostaleria, idiomes, etc. La Formació Professional hi té molt a aportar.
El turista, el que recordarà del seu viatge son uns «moments»; doncs, hem de procurar que siguin de qualitat i bon tracte. Aquest és el millor «menú turístic» que li podem oferir.
El turisme és la millor font d’ingressos de Catalunya, fem-ho bé.
Sovint, com a conseqüència de la feina, he de sortir de Barcelona —la capital, que en diuen a la Terra Alta— i viatjar pel país, com aquell qui predica la Bona Nova o l’Apocalipsi: no sempre els auditoris combreguen amb allò que expliques i, per tant, hi ha qui ho desaprova i ho discuteix i hi ha qui ho aprova i assenteix. Sovint, també, les entitats que organitzen els esdeveniments on assisteixo (jornades, tallers, debats, conferències, etc.) ofereixen dietes com a contraprestació; jo sempre les rebutjo perquè el fet d’explicar allò que fem és inherent a la prestació del servei públic. Algunes d’aquestes entitats pagadores pertanyen a l’Administració pública, una qüestió que mai no he acabat d’entendre: cal cobrar per explicar a la gent el que fa l’Administració pública??
Des que treballo a l’àmbit públic, enguany farà 27 anys, he conegut entitats, associacions, grups, federacions, comunitats, consells, mancomunitats, sindicats, partits, col·lectius, organitzacions, etc., de tot tipus, mida i abast. Algunes, efímeres, no han suportat el pas del temps; d’altres, han transmutat en estructures clàssiques, malgrat que inicialment havien de menjar-se el món; i d’altres, permanents i monolítiques, sembla com si des d’abans de la creació de l’univers ja hi fossin. D’aquestes vull parlar-vos-en breument i, en concret, de la Federación Nacional de Comunidades de Regantes de España (FENACORE).
La FENACORE es defineix com «una asociación apolítica para la defensa de los intereses y derechos del agua” perquè “con monarquía, república o dictadura, siempre hay que regar”. L’objectiu fonamental d’aquesta federació, creada l’any 1955, és “defender apolíticamente los intereses y derechos del agua, armonizando el esfuerzo y el trabajo de todas las partes involucradas en el regadío español y colaborando estrechamente con las distintas administraciones públicas en el diseño de la política del agua del país». Agrupen 700.000 regants, que suposen al voltant de dos milions d’hectàrees (més del 80% de la superfície de reg de l’Estat); els regants del Canal d’Urgell, de l’Aragó-Catalunya i del Delta de l’Ebre (dreta i esquerra) són algunes de les comunitats catalanes que formen part de FENACORE.
Les declaracions a Agrodiario del president de FENACORE, Andrés del Campo.
El juny del 2018, en el marc d’una trobada de regants de França, Itàlia, Portugal i Espanya, el president de la Federación, Andrés del Campo, va fer unes declaracions en relació a la Política agrària comuna (PAC), la Directiva marc de l’aigua (DMA) i el canvi climàtic. Us reprodueixo a continuació les que més m’interessa subratllar; aquí van:
«Hay mucho desconocimiento en torno al regadío por la presión de ecologistas, los países del norte de Europa —que no lo necesitan— y legislaciones como la DMA, que ha contribuido a un desprestigio del regadío.»
«En este sentido, los regantes del sur de Europa perseguirán que, a la hora de fijar el reparto de agua, la directiva marco del agua no priorice en extremo los objetivos ambientales sobre los socioeconómicos: a su juicio, elevar innecesariamente los caudales ecológicos reduciría los recursos para regadío, con el impacto negativo que supone para el crecimiento del PIB y la creación de empleo.»
«El presidente de los regantes ha advertido, por otra parte, de que en un clima mediterráneo (árido y semiárido) un campo abandonado no se convierte en un bosque mediterráneo, sino en desierto o basurero de las ciudades más próximas.»
I, per acabar, la cirereta del pastís:
«A su juicio, son necesarias las obras de regulación en un escenario de cambio climático para resistir épocas de lluvias torrenciales o de sequías cada vez más prolongadas para embalsar la mayor cantidad de agua posible para momentos de escasez hídrica.»
Com podeu comprovar, es tracta d’una posició ideològica però gens «apolítica», coherent amb l’essència de FENACORE… No vaig poder-me estar de fer arribar un missatge de correu electrònic al mitjà digital que publicà la notícia per a expressar la meva més radical oposició arran dels resultats obtinguts en el desenvolupament del projecte Life MEDACC sobre l’adaptació dels sistemes agroforestals als impactes del canvi climàtic a les conques de la Muga, el Segre i el Ter. Aquí teniu el missatge de correu electrònic que vaig enviar:
De:Borras Calvo, Gabriel Enviat:divendres, 22 de juny de 2018 12:00 Per a:‘redaccion@agrodiario.com’ Tema:Regantes de España, Francia, Italia y Portugal defienden la importancia del regadío en la PAC y en la Directiva Marco del Agua
Buenos días,
Acabo de leer con interés las declaraciones del Sr. Andrés del Campo, Presidente de la Federación Nacional de Comunidades de Regantes de España (FENACORE) sobre la Directiva Marco del Agua publicadas hoy en vuestro boletín.
En calidad de coordinador técnico del proyecto Life MEDACC (Adaptando el Mediterráneo al Cambio Climático: http://medacc-life.eu/es) me complace hacerles llegar el resumen de los resultados obtenidos durante el desarrollo de los cinco años de nuestro proyecto, cuyo objetivo ha sido el de implementar medidas de adaptación en los ámbitos agroforestales y de gestión del agua en tres cuencas de ríos mediterráneos.
Este resumen, disponible aquí http://medacc-life.eu/sites/medacc-life.eu/files/docuemnts/layman_medaccfinal_es.pdf es extremadamente útil para argumentar declaraciones basadas en resultados objetivos y no en elocubraciones decimonónicas como las realizadas por el sr. Presidente de FENACORE, absolutamente legítimas pero igualmente carentes de objetividad. Cordialmente,
Gabriel Borràs
Oficina Catalana del Canvi Climàtic
Departament de Territori i Sostenibilitat
Generalitat de Catalunya
Mai no he obtingut resposta i, de fet, tampoc no l’esperava per diverses raons. La primera: no em sorprèn gens aquesta profunda càrrega política de qui defensa encara, en ple segle XXI, que l’aigua és un bé sotmès als interessos privats, infinit i immutable. M’estranya que Déu Nostre Senyor no sigui membre de la FENACORE. La segona: aquesta immutabilitat vers un bé natural, que pertany al comú, i que és fràgil i finit, és intrínseca a la política de l’aigua espanyola que encara practica l’onanisme de «la unidad de cuenca en el destino universal», incapaç d’evolucionar ni un mil·límetre en plena època de l’antropocè. D’un estat que encapçala l’incompliment en la normativa ambiental comunitària. La tercera: les argumentacions del front patriòtic espanyol de la indústria agroalimentària —perquè d’això es tracta, no us enganyeu— em recorden les que Espanya utilitza per a negar l’existència de presos polítics, és a dir, ignorar la tossuda realitat dels fets i inventar un món paral·lel en base a mentides, fal·làcies i sentències que no aguanten cap mena d’anàlisi objectiva. La quarta: la ignorància supina d’aquesta gent tan superba és avalada no només per les entitats que integren FENACORE, sinó també per la gent que vota per la pervivència d’aquestes estructures fòssils d’un poder polític i econòmic inabastables. No cal fixar-se en Donald Trump, només…
I mentre tot això passa, resulta que durant l’any 2018 han hagut de retirar-se més de 15 milions de tones de fruita dolça dels mercats per a no rebentar els preus; avui mateix, com a trist exemple d’aquest malbaratament, milers de tones de taronges i mandarines es podreixen al Baix Ebre i al Montsià. Si tenim en compte que per a produir un quilo de pomes necessitem al voltant de 300 litres d’aigua, vol dir que han estat necessaris, aproximadament, 4.500 hm3 d’aigua per a produir aquests 15 milions de tones de fruita que ha estat retirada de la cadena alimentària. Fixem, com a hipòtesi, que d’aquest immens volum d’aigua, la meitat és aigua de pluja que ha precipitat sobre els camps de fruiters, i l’altra meitat és aigua que ha calgut aportar fins als arbres mitjançant algun sistema de reg. Això suposa que ha estat necessària l’aportació de, pel cap baix, 2.250 hm3, és a dir, un volum equivalent a multiplicar per quatre la demanda d’aigua de les xarxes municipals d’abastament de Catalunya (572 hm3/any).
Però, res tu, en un escenari de canvi climàtic com el que estem patint i on el principal repte que cal afrontar és la progressiva disminució en la disponibilitat d’aigua, la solució és sacrificar els cabals de manteniment dels nostres rius i fer més embassaments. Per cert, del malbaratament subvencionat de més de 2.000 hm3 d’aigua, FENACORE i la indústria agroalimentària no en diuen res. Ora pro nobis.
L’Snack, el mític bar de la plaça Major de Vic, persisteix quasi seixanta anys després que va obrir. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
A principis dels seixanta, Josep Bullich, conegut popularment com a Pitu,va tenir la gosadia d’obrir a la plaça Major de Vic el bar L’Snack, amb la idea de donar-hi un aire diferent al de la majoria de bars de la ciutat. Ben aviat, però, va comprovar que ser innovador en un marc tan tradicional era un inconvenient, perquè els honorables manaies de la ciutat van començar a propagar que aquella mena de taverna amb cortines vermelles era el santuari on es venerava Satanàs, Marx, Lenin i els set pecats capitals. L’Snack generava tant recel, que moltes famílies advertien els seus fills sobre els perills i les nefastes conseqüències d’entrar en aquell antre maleït. Ben mirat, L’Snack només era (i encara és) un bar on servien entrepans, cafès i begudes, amb una decoració rústica, parets arrebossades de manera irregular, bigues de fusta, tamborets i les famoses cortines vermelles a la porta d’entrada. Però no hi havia cap motiu per a tant rebombori.
A la primera època s’hi trobaven amants de les tertúlies, pintors, bohemis, botiguers, treballadors sense etiqueta concreta, professors de literatura (i alguns dels seus alumnes), actors i directors de teatre, jugadors de cartes, aficionats al dòmino i al parxís, estudiants de les més variades disciplines, conferenciants que venien a Vic a jugar-se la pell en actes polítics i culturals prohibits, músics, místics i desvagats.
La trajectòria del local va anar paral·lela amb la història política dels setanta i part dels vuitanta, ja que hi va confluir gent de totes les tendències. A les apassionades tertúlies debatien socialistes i comunistes amb autogestionaris i nacionalistes radicals; hi havia convergents que se les tenien amb republicans; escèptics que polemitzaven amb pacifistes i objectors de consciència; sindicalistes que recriminaven als membres de l’Assemblea de Catalunya el seu interclassisme; o contraculturals que rivalitzaven amb els intel·lectuals per veure qui la deia més grossa.
L’Snack es va convertir en el quarter general virtual de l’oposició democràtica al franquisme, amb alguns caps visibles imprescindibles: el poeta Segimon Serrallonga, el pastisser Quim Capdevila, el sindicalista Josep M. Casadessús, el mític lluitador Miquel Albó, l’empleat de banca i jugador d’escacs Jordi Ralló, l’arquitecte Manelic Anglada, el psicòleg i capellà Bernat Bauzà, el professor Rafa Núñez, el comptable Andreu Roca, el poeta Lluís Solà i Sala, el polifacètic Jaume Brunet i una llarguíssima llista de noms relacionats amb la plana major del PSAN, les Joventuts Comunistes i la majoria de militants d’organitzacions antifranquistes de la ciutat.
El local sovint s’omplia fins a rebentar quan s’acabaven els concerts, les sessions de cine-club, les conferències, els mítings polítics i la resta d’actes culturals que se celebraven a Vic, i es convertia en un improvisat ateneu multicolor, que en Pitu tenia controlat fins a l’últim detall. De vegades, l’horari de tancament oficial s’allargava fins a altes hores de la matinada i a dins s’hi quedaven alguns clients; en aquests casos, en Pitu tancava la porta i posava les cortines; i quan els últims clients volien sortir, mirava per una escletxa per a comprovar que a la Plaça no hi hagués el popular «cotxe-carajillo» de la policia municipal. El propietari, quan s’acomiadava dels parroquians esquerranosos, sempre solia repetir-los una frase molt adequada: «Potser teniu raó, però sempre sou els mateixos!».
A principis dels setanta, s’havien organitzat partits de futbol entre l’equip de L’Snack i els clients del bar La Parra, amb en Pitu fent de massatgista i socorrent els seus pupils amb ginebra en comptes d’aigua. El personal més antic de L’Snack encara recorda un gloriós concurs que es va organitzar per veure qui podia aguantar més copes de conyac seguides. Un dels concursants, en Pep, abans de disputar la gran final va sortir de l’establiment durant 15 minuts; en tornant, va dir que ja estava en condicions d’iniciar la competició i predisposat a beure les copes que fessin falta. Finalment, en Pep va guanyar l’aposta. Llavors va explicar que els 15 minuts d’absència els havia aprofitat per veure si era capaç d’ingerir 20 copes al Bar Montserrat (a 35 metres). Així que, tot sol, va buidar 40 copes.
«De vegades, l’horari de tancament oficial s’allargava fins a altes hores de la matinada i a dins s’hi quedaven alguns clients.» [Foto: Toni Coromina.]Un dels homes més populars de L’Snack era el senyor Fàbregas, que es va fer popular per situar-se cada dissabte al final de la barra i repetir mil i una vegades, en veu alta, la pregunta filosòfica: Serà possible l’individu? Un altre personatge imprescindible era Pep Comella, un professor de Física de l’Escola Industrial que a l’interior de l’americana sempre hi portava un joc de tornavisos, tenalles, alicates, imams i aparells electrònics; ell sol podria omplir una enciclopèdia d’anècdotes còmiques i surrealistes. En una ocasió, mentre circulava amb la seva motoreta va veure, des de lluny, que la Guàrdia Civil de trànsit havia col·locat al terra de la carretera un cable gruixut amb un sensor que servia per a comptar els vehicles que passaven en la fracció d’una hora; quan va veure el cable, en Pep va frenar bruscament per a no haver de passar-hi per sobre i va caure a terra; després, es va aixecar, va alçar la moto a pes de braços i va passar per sobre del cable, sense que les rodes el toquessin. Quan va haver passat l’obstacle, va exclamar: «La Guàrdia Civil no n’ha de fotre res de si passo o no passo!».
El Tendre, que durant una època havia estat client de L’Snack, va deixar de ser-ho i es va convertir en parroquià del bar Mobe, al Passeig, un establiment ple de catedràtics de la bohèmia, que ell va definir com la Universitat Autònoma, en contraposició als savis de L’Snack(o els Intel·lectuals de L’Snack), que per a ell era la Universitat Central.
Han passat els anys i les dècades, però avui L’Snack encara conservar l’estètica i bona part de l’encant dels primers anys. continua essent un lloc de trobada, amb una clientela potser més heterogènia, però conserva la majoria de parroquians que hem sobreviscut al pas dels anys i enyorem amb raonable nostàlgia els companys i les companyes que han passat a «millor vida». A destacar la bonhomia i amabilitat dels cambrers i cambreres (en Fabi, la Victòria, en Pere i l’Olga), un personal que a més d’exercir amb eficàcia el seu ofici, sovint fa les funcions de de psicòleg, confessor i recader.
Durant la dictadura, quan els adults vigatans consideraven que els marrecs no fèiem bondat o ens saltàvem els límits de la correcció, la urbanitat i la bona educació, ens amenaçaven amb una frase molt contundent que ens feia molta por: «Si no et portes bé, vindrà un guàrdia municipal i se t’emportarà a l’ajuntament». En ple règim franquista, doncs, la majoria de ciutadans considerava que l’Ajuntament era una mena de «quarto de les rates», un lloc on els policies municipals tancaven els nens entremaliats, l’avantsala de la presó on purgar les malifetes, el pas previ per on s’havia de passar abans d’entrar en un correccional.
De fet, aquells antics ajuntaments eren una entelèquia aliena a la quotidianitat, un purgatori regentat per gent molt severa que es dedicava a manar sense donar explicacions, a fer lleis arbitràries i a fer-les complir sense contemplacions, o a saltar-se-les a la torera. Fins que va morir Franco i les coses van canviar una mica, tot i que encara queden rèmores d’un passat que ens costa oblidar.
Fa prop de 40 anys, a l’època que Ramon Montanyà (1942-2006) va ser l’alcalde convergent de Vic (elegit arran de les primeres eleccions democràtiques municipals), es va fer molt famosa una proclama seva que definia la capital osonenca com la «Capital de la Catalunya Catalana». Aquest home nascut a Prats de Lluçanès, a més de ser alcalde de Vic del 1979 fins al 1987, també va ser el primer president de l’Associació Catalana de Municipis creada el 1981.
Com va ocórrer aleshores a la majoria de municipis, el pas del model polític que va suposar passar de la dictadura a un sistema democràtic no va ser fàcil. De fet, durant el seu mandat, Montanyà molt sovint va ser objecte de crítiques i atacs per part de les autoritats governamentals espanyoles i de grups d’ultradreta per la seva ferma defensa i la promoció de la llengua i la bandera de Catalunya.
A la primera meitat dels vuitanta, la transformació del cos de la policia municipal vigatana va experimentar més d’una sacsejada a causa de la voluntat de l’Ajuntament d’adequar les seves funcions i maneres a la nova situació. En un afany de millorar el nivell cultural dels policies, una de les mesures que va prendre el consistori municipal va ser l’organització de diversos cursets i seminaris de reciclatge cultural. Una de les matèries obligades eren les classes de francès, amb l’objectiu que els guàrdies poguessin atendre com calia els pocs turistes francesos que visitaven la ciutat. Un dia, a mitja classe, un municipal a punt de jubilar-se —en Llàtzer, una bellíssima persona que no aconseguia passar del «bon jour, madame!»— va ser recriminat pel sofert professor. Però, el bon home es va defensar de manera antològica: «Vostè creu que si jo estigués capacitat per estudiar francès seria municipal?», va contestar.
En aquell context, per a protestar contra algunes mesures que trobaven exagerades a l’hora de fer el seu reciclatge i per a reivindicar millores laborals, els guàrdies municipals van decidir —com a forma de pressió— parlar en castellà quan es dirigien als turistes o forasters que visitaven Vic. En una època marcada per l’avorriment i la rutina, intento imaginar una conversa entre uns hipotètics turistes gironins i un guàrdia municipal vigatà:
— Bon dia, senyor caporal. Tindria la gentilesa d’indicar-nos la ruta per accedir al Mercadal? És que ens hem extraviat.
— Con sumo gusto, señorita. Por la matrícula de su utilitario deduzco que ustedes son oriundos de la inmortal ciudad de Gerona, marco incomparable que acunó a la heroica lucha del egregio general granadino Mariano Álvarez de Castro contra el enemigo francés. Sepa usted, apreciada visitante, que los garantes de la seguridad ciudadana vicense siempre estamos al servicio de la ciudadanía. Sepa usted que en Vich, cuna del catalanismo conservador, tierra de honda raigambre y rancio abolengo, y patria del insigne pensador Jaime Balmes, tenemos un talante abierto y dialogante… Siga recto hasta el puente del Blanqueo. Si una vez allí logra usted controlar los nervios ante la tardanza del semáforo en ponerse verde, gire 90 grados a la derecha y vaya por la senda de los Países Catalanes hasta la plaza del Centenario, que no hay que confundir con la del Milenario. Luego suba por la avenida del Padre Jacinto Verdaguer…
Quan era petit, la influència de l’Església en la nostra educació era tanta que de qualsevol dibuix en dèiem «sant». Així, si un llibre contenia moltes il·lustracions dèiem «és un llibre ple de sants». Érem molt lluny encara de la revolució tecnològica que ha començat a capgirar la humanitat sencera. Tot va tan ràpid que ja som quasi a la immediatesa com a única realitat. No estem encara prou evolucionats perquè l’espai de reflexió, del descobriment dels caires diferents del que és real, actuïn també a la mateixa velocitat que ens arriben els estímuls i les emocions. S’ha optat per centrar tot el poder de comunicació en les imatges, en detriment de la paraula. Fins i tot per a expressar l’estat d’ànim els aparells disposen d’allò que en diuen «emoticones», una rodoneta groga que plora, riu, manifesta sorpresa, etc.
Aquesta imposició dels suposats ideogrames per damunt de les paraules ha afectat, i molt, el món del periodisme. La gent vol llegir cada cop menys i qualsevol, sigui periodista o no, pot prendre una imatge, que si es considera notícia, s’emet per les televisions i les xarxes, sense que hi hagi ningú que hagi contrastat o contextualitzat el que mostra el vídeo o la fotografia. Ja no existeixen pràcticament aquells periodistes que seguien els camions de bombers, ambulàncies o policia. Les administracions, tan rònegues a l’hora d’aplicar la finestreta única, no ho han aplicat a la informació cada cop més centralitzada. No hi ha cap departament sense un cap de premsa que manipuli i oficialitzi les informacions des d’una oficina.
Valgui, com a exemple, una anècdota que vaig viure quan exercia. Vaig rebre una nota del servei de premsa dels Mossos d’Esquadra en la qual s’informava que una parella d’agents que passejava un diumenge a la tarda pel centre de Vic havien detectat un aparador amb pantalons falsificats. Estupefacte, els vaig trucar per esbrinar si s’havia produït la casualitat que els dos agents que patrullaven eren tots dos pèrits tèxtils. La resposta va ser: «Buenu, de fet ja hi havia una investigació en marxa, etc.». Així doncs, per a omplir la majoria dels diaris, només fa falta un telèfon mòbil i Internet. No hi ha temps per a explicacions de res, la qüestió és que l’audiència respongui i la data de caducitat. El contrast no cal.
La premsa, especialment la generalista espanyola, és la qui s’ha atorgat el dret a decidir qui és innocent i qui és culpable. Aquesta mateixa premsa que ha inventat oficis com «coacher» o «influencer», en el súmmum de la vanitat dedica les energies a fer que els altres els imitin. És qüestió d’imatge, de «sants» com en dèiem en la meva infància.
[Com faig habitualment, en aquesta ocasió us suggereixo la pel·lícula His Girl Firday (Lluna nova), en què una de les més aclamades periodistes de Chicago, exdona de l’editor on treballa, li comunica que es casa i abandonr la seva professió. L’editor intentarà evitar perdre a la dona que estima i la seva millor reportera, sigui com sigui… Dirigida pel Howard Hawks, va comptar amb la interpretació de Cary Grant, Rosalind Russell, Ralph Bellamy i Gene Lockhart.]
Arriba l’hivern de ple, encara que sense pluja o neu destacables, però amb boires i freds intensos a les planes, a les valls, a les fondalades… La natura es prepara novament per a florir en la que ens sembla, ara mateix, la llunyana primavera: és per a anunciar, precisament, que contràriament al que es diu, a l’hivern la natura més que dormir el que fa és digerir, pair tot allò que, especialment a l’estiu, ha fet el procés de podriment, aquella exhalació canicular de la putrefacció vegetal que tant agrada els urbanites quan van a les forests i boscúries interiors del país a estirar les cames i a envair camins i senderoles com qui es passeja pels carrers comercials de les metròpolis a la recerca de rebaixes inútils amb què alimentar aquests societat del consum.
A l’hivern, la natura més que dormir el que fa és pair. Foto: Xavier Borràs.
Utilitat o inutilitat de la natura
Les estacions d’aquí del país (per cert, la majoria sostingudes amb diners públics, de tots) esllangueixen una mort anunciada, que tindrà lloc més d’hora que tard per causa del canvi climàtic que alguns, encara, s’entesten a negar. El miratge d’unes copioses nevades (enguany es van produir a les darreries de novembre) va fer tocar campanes del gran negoci hivernal que s’aveïnava, aquest que es basa en milers de persones fugint de les metròpolis per anar a esquiar, encara que calgui fer cua per anar-hi i tornar-hi (amb la contaminació conseqüents), fer cua per esquiar, fer cua per menjar, per fer pipí i popó…, una gran experiència que mou milions d’euros i contaminants, però que té els dies comptats per a benaurança de la humanitat sencera.
No menys massiva i perniciosa és la invasió, no pas subtil, dels boscos aquí a la Garrotxa. El mal anomenat «turisme rural» amenaça, precisament, el món rural, deixat de la mà de déu fins i tot de les fredes estadístiques. Sense ànim de ser profetes —però amb la intuïció que la realitat s’imposa a les ficcions «naturalistes»— a la mítica revista pionera de l’ecologia política catalana, Userda(2004-2006), ja vam dedicar un número (14, setembre 2005) en què sota el títol «Catalunya no és un parc temàtic» afirmàvem que «les elits segresten el paisatge, la gent i el territori per als seus interessos economicistes». Un seguit de reports i articles d’Enric Faura (Aigüestortes, una gestió poc sostenible), Santiago Vilanova (Els caps que no va aconseguir tallar el PSC), Francesc Roma (On és la gent que fa el paisatge), Ramon Alcoberro (Elogi i misèria dels espais protegbits) i jo mateix (El cas de les Guilleries n’és paradigma), aprofundien la idea que des de les institucions —especialment des de les diputacions (hereves del franquisme, per cert)— el nou «negoci verd» consisteix a privatitzar reserves ambientals gestionant-les amb criteris suposadament sostenibles, amb què es dóna una imatge progre i conscienciada alhora que ofereix magnífics rèdits econòmics. Geògrafs, ecòlegs i empresaris turístics diversos pronostiquen i preparen l’adveniment de l’ecoturisme per a rics com si es tractés del mannà que ens està esperant a la cantonada.
El filòsof Ramon Alcoberro ho resumeix molt bé: «L’elogi dels espais naturals no ens hauria de fer oblidar la misèria que significa la mateixa idea de “reserva” aplicada a la vida natural. I seria bo que l’interès per la supervivència i la continuïtat de l’activitat dels parcs i dels espais naturals tampoc no faci oblidar que, més enllà del 26,7% del territori català —que segons els compromisos europeus hauríem de protegir—, hi ha un 73,3% de territori no protegit en què segurament passen les coses més brutals.
Però, el problema de fons és d’una altra mena; la qüestió és sempre la mateixa: què entenem de debò avui per “utilitat”?».
Salut per al 2019
Com en una partida de dòmino ràpida i estrepitosa, a casa tota la família hem caigut des dels volts de Nadal i ben bé fins ara sota l’influx d’un grip esponerós. Hem trigat a refer-nos —i encara en patim seqüeles—, però ha estat a base de paciència, estoïcisme i bons aliments que hem pogut superar la maltempsada. Le vacunes anunciades des de les institucions sanitàries (que costen una picossada descomunal) no hi haurien ajudat gota (tenint en compte que suposadament immunitzen només d’una soca de l’any anterior, i que cada any muta); i els antibiòtics, que paren el cop, al capdavall no fan el procés correcte de curació, ans l’amaguen i fa perviure el virus qui-sap-lo temps rere qualsevol mata del cos a punt per atacar de nou, més fortament, si cal, en l’ocasió que les defenses siguin febles.
Ara fa cent anys, el 1918, l’anomenada «grip espanyola» va causar la mort d’entre 50 i 100 milions de persones a tot el món, gairebé el triple de defuncions que la pesta negra va produir en cinc anys al segle XV. Per bé que aquesta pandèmia no era originària d’Espanya el mal nom els va restar per a l’eternitat i no hi ha hagut manera humana de sostreure-se’n.
Els catalans hauríem de tenir molta cura amb tot allò que prové d’Espanya, que actua com una infecció quasi impossible d’eradicar, especialment a través dels perniciosos agents que actuen instal·lats al territori.
Avui és demà, i divendres és dilluns; i les hores són petits minuts que no són res.
És cert que, gràcies a uns quants periodistes d’investigació i a uns quants diaris digitals, ens assabentem de coses de les clavegueres del poder de l’Estat, ja sigui del PP o del PSOE. Les notícies són repugnants, criminals; tan greus, que cap jutge no hi intervindrà mai.
Ara ja sabem que un personatge com l’exministre de l’Interior, Fernández Díaz, va encarregar informes falsos i va actuar sense escrúpols, mentint i prevaricant. Sort en té!, i l’Opus Dei i la Mare de Déu del Pilar, condecorada i sempre acompanyada també per un àngel que fins i tot li aparcava el cotxe, li donaven la pau celestial de saber que tot es pot fer per la unitat d’Espanya.
Els tertulians i periodistes viuen molt excitats perquè el temps sense minuts canvia la notícia, i mai saben si aplicaran el 155 avui o si ja l’han aplicat sempre. Avui, 15 de desembre, el candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona diu: «Torra es un desequilibrado». El problema és que això ho afirma en presència del president del seu partit, Pablo Casado, que també diu que a Catalunya s’ha de tancar tot i aplicar «un 155 permanente».
La revista Psychological Medicine publica els resultats d’una investigació encapçalada pel doctor de l’Hospital del Mar de Barcelona, Jesús Pujol, que explica que els nens, quan han d’afrontar situacions difícils, es defensen creant una maduració prematura del seu cervell per tal de protegir-se. Aquest fet els pot convertir en futurs psicòpates, ja que el seu cervell és insensible al dolor dels altres, a la violència, etc. No coneixen l’empatia. A mi, aquest fet m’ajuda a entendre el comportament de molts polítics.
Uns gamarusos (Strix aluco). Foto: Artur Mikołajewski [Wikipèdia].Ahir, ja de nit, vaig sortir al portal de casa per cridar la gossa per si volia venir a dormir al costat del foc. Vaig cridar la gossa i em va contestar el gamarús. De matinada, tres femelles i un mascle de cabirol pasturaven tranquil·lament mirant els cavalls. Vaig pensar que, en el món del temps cruel que existeix i que viu d’acord amb els déus terrenals, com pot ser que l’expresident del Gobierno de España, José María Aznar, defensi la Constitución española com un jutge de la Inquisició si no la va ni votar i fins i tot va publicar-ne articles en contra?
Llavors vaig pensar que són dies complicats perquè, si crido la gossa i respon el gamarús, també hem d’entendre que els periodistes intentin entrevistar polítics i acabin entrevistant psicòpates.
Efemèrides: la propera nit de Nadal farà 200 anys que el rector d’un petit poble d’Àustria, amb una guitarra i un estol d’escolans, va cantar Santa nit per primera vegada. La lletra era una poesia seva escrita dos anys abans. El rector es deia Joseph Mohr. El poble es diu Oberndorf. El 1818, el professor Franz Xaver Gruber va compondre la música per al poema i en va dirigir la interpretació de l’escolania.
Penso en la santa nit de la gossa i del gamarús. Penso en els escolans, els cabirols i els cavalls. Penso en els presos i els exiliats.
L’estadi de l’equip de futbol del barri portuari s’havia mostrat inexpugnable durant tota la temporada. Cap dels contraris va poder arrencar-hi ni un sol punt, i ràpidament fou definit com el camp més difícil de la categoria. Resultava tan extremament complicat que, de fet, era l’únic de tot el planeta que tenia un terreny de joc en forma d’estrella de setze puntes.
Frustració interestel·lar
Després de setmanes voltant per l’espai sense trobar cap nova espècie per portar al seu imperi galàctic, i quan ja s’havia fet a la idea de tornar-hi amb el símbol del fracàs dibuixat al rostre, l’extraterrestre neòfit acosta prudentment la nau al planeta verd i blau. Creient que el viatge no ha estat en va ara que ha descobert un enclavament agitat, amb nadius que van tothora amunt i avall, s’apropa més i més a la superfície, fins a descobrir que es tracta de la terra on un pilot de segles enrere van deportar als espècimens menys eixerits de la seva raça. És llavors quan definitivament frustrat eleva de nou l’artefacte i inicia el camí de retorn a casa, mentre una quinzena d’humans desvagats engeguen l’enèsima croada per convèncer als seus conciutadans que han vist i fotografiat un ovni.
Llei de l’oferta, la demanda i els imponderables
L’èxit recaptatori del nou invàlid de dues cames i una orella no va passar desapercebut a la resta de pidolaires del carrer major de la capital del país. A partir d’aquell dia, tots ells van iniciar una competitiva escalada en l’amputació de les respectives extremitats per augmentar també els seus beneficis diaris. Desgraciadament, la millora econòmica generada amb les noves deficiències van acabar-la destinant a la contractació d’un guàrdia jurat, per impedir que els lladregots del barri els robessin les almoines aprofitant que ara ja no podien perseguir-los.
La vertiginosa evolució d’un superdotat
Encara no havia complert tres anys quan la responsable de la guarderia ja es va adonar que el fill del president de l’associació de científics tenia una ment privilegiada, i va recomanar que l’admetessin al primer curs d’educació primària. La seva meteòrica evolució va fer que amb sis anys ja ingressés a la universitat, amb set es llicenciés de tres carreres, amb vuit fos el director de l’empresa més important del país i amb nou el cataloguessin com la primera fortuna de l’hemisferi nord. Se’l considerava tan madur que ningú es va estranyar que amb deu anys tingués el seu primer fill, amb onze s’hagués divorciat i casat tres vegades, ni tampoc que amb dotze caigués fulminat, víctima d’una aturada cerebral que li va permetre estrenar abans que cap dels seus companys de guarderia, un bonic taüt de color moniato.
